26 de desembre del 2012

La Cavorca i balmes recòndites de Tavertet


Tornem al Collsacabra per fer una ruta circular, però que no és una excursió panoràmica per fer amb família, és tan sols el pretext per rastrejar entre antigues balmes el testimoni amagat d'una vida més allunyada en els costums que no pas en el temps. La majoria d'elles són de molt mal trobar i no guarden tresors, per tant aquesta vegada, més que mai, cal paciència, humor, instint de senglar i força seny per part dels que ens vulguin seguir en aquest circuit. Eviteu els dies de boira i els caçadors. No us descuideu el mapa.
Per començar prenem la pista que neix al Pla de Can Codina, Km 4.5 de la carretera de Tavertet, i que desprès de passar pel costat de Tresserres arriba pavimentada a Mierons, casa antiga i voltada de vetustos marges. Uns 350 metres abans de que s'acabi el paviment deixem el vehicle aparcat en una vora, on surt la pista-camí que ens porta en pocs minuts a Can Tafura. 

  Can Tafura

 Detall de finestra

El nostre camí segueix la línia de telèfon dos pals més enllà, fins que abans d'una alzina centenària el camí es bifurca, cal tombar a la dreta.
Arribem al túmul del dolmen de Can Tafura (QP 88.3). Actualment del dolmen no en queda res, les pedres posades sobre el túmul són només un recordatori.

Túmul de Can Tafura, casa de Mierons al fons

A partir d'aquí hem de carenejar una bona estona. Aproximadament un kilòmetre després del túmul i poc abans de que la carena s'acabi, arribem a un rocam més o menys pla, al costat esquerra, inclinat cap el camí. En aquest punt cal fer atenció, la balma de la Cavorca es troba a poca distància, a la vessant encarada a llevant, però ens separa una embardissada segura.


La Cavorca

Quan siguem al pla inclinat de roca desfem el camí uns 150 m aproximadament per baixar tot seguit enmig del bosc. És convenient encertar el fil d'una careneta rocosa per on esquivem la vegetació amb més facilitat, en canvi els sots de banda i banda estan plens de brucs i bardisses que dificulten el pas. Si tot va bé sortirem a una roca plana de contorn arrodonit. 
En una vessant que mira tota a llevant, aquesta roca és la única que apunta com una ungla cap a migdia. A sota mateix hi ha la balma de la Cavorca (QP 88.7). S'hi accedeix per una canaleta estreta entre dos roquesSaltem gairebé al costat del que havia estat el basament del forn de pa. 
Segons el diccionari Alcover-Moll una cavorca és una "cova, cavitat gran en la terra"Probablement del llatí cava Orca, ‘cova infernal’ (del llatí Orcus, ‘infern’). En aquest cas no té res d'infernal però el nom li deu venir de la ubicació pregona i amagada. A l'època de la tele, el confort i les hipoteques ens costa imaginar que aquí s'hi havia viscut i fet vida de pagès.



De les parets que es conserven a l'interior, alguna encara es veu lligada amb argamassa, però n'hi ha que semblen fetes de rocs apilonats de qualsevol manera, com si fossin parets re-aprofitades.  
Pel costat de la balma baixa un rec, a la seva part alta s'hi veuen pollancres i no massa lluny hi creix també algun exemplar de castanyer que està relacionat amb l'antiga activitat humana en aquest lloc. Tot i que el conjunt s'amaga dins d'una densa selva, es reconeix encara als voltants del rec i pels plans del dessota el que deuria ser el quintà de la vivenda.


Retornem al camí de la carena, que seguim en direcció S. Baixem en ziga-zagues fins que anem a parar a la pista que uneix Mierons amb la casa de la Vall, tombem cap a la dreta i amunt. 
La pista travessa el torrent de Can Tafura. Si ens hem anat fixant mentre ens acostàvem, a l'altra banda destaca una roca que ara trobarem a frec de la pista, uns metres passat el torrent, al costat dret. A sota hi ha la balma de

La Perarada




Ja surt citada el 1138 (QP 81.11). Les parets més visibles no són les originals sinó resultat del típic re-aprofitament posterior com a corral improvisat o barraca, imatge de sobre. En canvi, les parets originals que li donen nom (perarada = paredada) s'observen abundants entre la fullaraca i la molsa, amb pedres ben posades i escairades.


La balma queda dividida en dos seccions, a la part de sobre d'una d'elles, la més propera a la pista, destaquen uns encaixos de biga, llargs i fondos, i alguns reguerons per desviar l'aigua. 

El Campanar Esquerdat

L'accés al Campanar Esquerdat (QP 86.20) és el més senzill de tots: remuntem la pista fins el primer revolt tancat a la dreta, ens fiquem decididament entre els brucs del cantó esquerre i trobarem el camí, no gaire net però transitable, que ens porta en pocs metres fins el sostre del Campanar.

 

Cal baixar per dins el campanar buscant el pas més fàcil i sortirem a la pròpia balma, de petites dimensions i amb algunes restes de parets, molt escasses. Per l'extrem oposat al que hem arribat hi havia l'entrada original, que comunicava amb el camí corresponent, però avui aquest accés resulta impracticable.

Vista del Campanar Esquerdat des del camí de la Vall

Tornem a la pista al punt del revolt tancat, seguim amunt, fem un altre revolt més tancat encara, aquest cop cap a l'esquerra i 80m després, a l'esquerra, neix un camí ample i bo, el seguim fins que sortim en un pelat de margues grises. El camí bo mor aquí, però carenejem encara un bon tros per un sender  que ens deixa en una petita clariana voltada d'alzines, és el final de la carena. 

La Cabanya de les Cabres



La Cabanya de les Cabres (QP 86.15) és la d'accés més delicat de totes les balmes que comentem avui. Aneu amb compte perquè hi ha timba. Quan arribem a la clariana de les alzines hem de tombar cap a la dreta (ponent) pel lloc de pas més fàcil, no hi ha camí, però es poden passar bé els cent vint metres més o menys que cal per començar a baixar desprès en direcció al cingle, uns setanta metres més.
Dalt del penya-segat i en vistes del pantà de Sau cal situar-se just on ens apunta de dret al nas la llengua de terra de Pujalt, de l'altra banda del Ter (foto de sobre). Llavors veurem algunes fites que ens indicaran per on hem de baixar, un pas amb graons plens de fullaraca i alguna gatosa que ens ha de situar en un relleix del cingle. Aquest relleix l'hem de resseguir uns metres cap a l'est fins que després de passar entre un bloc i la paret ens apareix la balma.



Es molt llarga i alta però no fa una visera clàssica que faciliti l'habitabilitat, sinó que va fent racons i passadissos estrets entre blocs caiguts, que fan més entretingut el recorregut. El nom de la balma delata que va servir per guardar-hi cabres, però l'utilització com a hàbitat no es pot descartar, tenint en compte la disposició d'algunes pedres i la planura del terra. A la base del cingle, per sota la balma, es troben trossos de teula, senyal de possibles construccions avui desaparegudes.

Cingle i visera de la Cabanya de les Cabres, des de la Vall

Es pot anar a la propera balma des del damunt de la Cabanya seguint borroses dreseres, però com que no es tracta d'embolicar-nos massa farem marrada tornant a la pista de Mierons, la remuntarem passant un primer revolt a la dreta en angle recte i més endavant amb un altre revolt a la dreta més acusat. En aquest punt hem de seguir un camí ample que surt planejant en direcció NO., després es bifurca, la branca dreta gira direcció N., però nosaltres tirem recte avall, el camí cada cop més prim baixa pel llom d'un serrat fins que arribem a un pla de roca amb un forat quadrat a terra, es creu que aquí hi falcaven la perxa del paller d'

El Garballó


A poques passes del forat, enmig dels brucs, veurem les antigues parets encatifades de molsa i una balma de dimensions discretes (QP 86.9-12).




Un tros més enllà una sèrie de blocs de pedra situats al caire del cingle ens obren perspectives cap el pantà de Sau i alhora ens mostren diverses senyals deixades per l'home. Es molt curiós una mena de seient a mitja alçada d'una roca que sembla ubicat expressament per observar el paisatge, encara que no es pot assegurar que sigui artificial.






La font del Garballó (QP 86.13) queda també molt amagada. De l'antic camí que hi passava i que enllaçava el Garballó amb el Villaret de Baix ara només es reconeix el rastre que segueixen els senglars i algun humà escadusser que coneix l'indret. Per seguir aquest rastre, cal buscar-lo des del pla de roca on hem vist el forat quadrat, decantant-nos cap el NNO i baixar per la baga entre la boscúria, evitant el cingle. Al principi costa de trobar, però un cop encertat us portarà de dret fins a la coveta impenetrable d'on surt el rec d'aigua

Font del Garballó

A les proximitats i a la base del cingle, sota les roques del Garballó, hi ha una Balma de les Cabres (QP 86.14) que no s'ha de confondre amb la Cabanya de les Cabres, que ja coneixem. Però l'indret no mereix l'esforç i a més està a punt de despendre's del sostre una immensa llosa de vàries tones.


Sostre de la Balma de les Cabres

Per tancar el circuit només cal retornar a la pista principal i arribarem al vehicle en mitja hora. 
Però mentre caminem cap a Mierons, si de tant en tant donem una ullada a la fondalada que ens queda a llevant, encara veurem entre alzines la Roca de les Basses (QP 81.10), a tocar el torrent. Es distingeixen dues basses, no gaire grans i de poca fondària, picades a la pedra i semblants a moltes altres bassetes que trobem sovint pel Collsacabra. L'aigua és a tocar, llavors per a què servien?.

Roca de les Basses

Mierons

Referències:
Com de costum els indicadors QP es corresponen amb l'inventari que en Quirze Parés va fer a la "La despoblació rural i les masies del Collsacabra", 1985, Dalmau Editor.

24 de novembre del 2012

El jardí desfermat


Hi ha indrets que desconcerten. La casa de la imatge és la Coma, es troba a 3.2 km del poble de Monistrol de Calders, anant-hi per la pista que anomenen la Ruta de la Salut, perquè la fan servir els avis que necessiten caminar cada dia una estona. Un rètol abans d'arribar resa: Plantas Mitjans. La casa té història, però lo més curiós va passar fa relativament poc i n'és la mostra la presència d'una estació de tren, abandonada i sense teulada, a poca distància, al bosc. 
Què hi fa una estació de tren aquí dalt? es pot preguntar l'excursionista, el boletaire, el caçador o el turista. Aquí no hi havia cap mina, si és això el que penseu. I encara que a prop hi havia una pedrera, la pedra es transportava perfectament per camió, per la pista en bona part asfaltada, que ve del poble.



L'estació va ser construïda en el moment de més èxit d'una empresa de jardineria que llavors estava establerta a la Coma. Els vivers de Plantas Mitjans subministrava a les administracions d'aquella època plantes per a zones verdes, autopistes o on fes falta i el negoci rutllava, estem parlant dels anys 60. Als vivers instal·lats a la Coma hi treballava molta gent i el Sr Mitjans va decidir construir una via fèrria que portés la gent del poble fins al lloc de treball. 
Va començar per fer una estació al costat de la casa, quan l'estació ja era feta i fins i tot hi havia dues màquines de tren, es va fer evident la necessitat de salvar el gran buit que s'estenia als peus d'un cingle situat al final dels 300 m de via ja construïts. Feia falta un pont, que hauria tingut unes dimensions molt considerables tan de llargada com d'alçada, una obra faraònica que mai es va arribar a construir i així va ser com estació i locomotores van quedar aïllades, fora de lloc i sense destí.




Les locomotores ja no hi són, una es troba en el Museu del Ferrocarril de Vilanova i l'altra a la Pobla de Lillet.


                                                                                                                                                       A la part de dalt d'aquest cingle moren les vies sense un pont per on continuar.




A sota: el bosc omple els vivers oblidats.



Les obres importants no s'acaben amb l'estació, també es va fer una presa a l'indret de Pomanyà, a prop d'on hi havia la pedrera, però la roca de la zona no és del tot impermeable i la presa no es va arribar a omplir mai d'aigua, ara resta plena d'arbres i bardisses. 
Pels volts de la Coma es poden veure elements no gaire propis d'una casa de pagès, ara tots rovellats o trencats: fanals de llum, un sortidor de benzina, instal·lacions abandonades i plantes més pròpies d'un parc que d'un bosc. 
La història de tot plegat encara s'ha d'escriure, però sabem que els canvis polítics van trastocar en crisi el que era eufòria i els vivers de la Coma van decaure en l'abandonament fins els nostres dies. L'aspecte que tenen és fantasmal, l'interior és una selva i les plantes ornamentals en canvi han saltat a fora i algunes han començat la colonització dels entorns, tal com es fa patent a la mateixa estació, on una acolorida plaga de Pyrocantha l'envaeix.

Aquí dalt: bàscula per camions entre el romaní

El sortidor de benzina entre les heures




La Pyrocantha és un arbust ornamental espinós que s'utilitza per fer tanques i es posa també a les mitgeres de les autopistes, al juny llueix unes boniques inflorescències blanques però és a la tardor quan esclaten els seus fruits que poden ser d'un viu vermell ..................................................................o bé d'un ataronjat tirant a groc. 




Pels voltants de la Coma aquest jardí esbarriat escampa els seus colors per dins i per fora de l'estació fins més enllà del cingle, amb un contrast que ara el novembre és impactant.
Però cal estar atent a les masses denses d'aquesta planta, perquè a vegades agafen una malaltia anomenada foc bacterià, que s'encomana als fruiters (pomeres, pereres) i que necessita de mesures dràstiques per ser eradicada (veieu-la aquí). 


Quan tornem cap el poble, no gaire lluny del cementiri, es poden veure encara molts arbres de jardí, els avets i els desmais proliferen pels vols de la riera de la Golarda. 
El nom científic del desmai és Salix babylonica, babilònica perquè les seves branques penjants recorden com penjaven sobre el buit els jardins d'aquella ciutat, una de les set meravelles del món. La via de tren de la Coma no hauria estat mai la setena meravella, però si l'esperit emprenedor i el seu desafiament al buit hagués reeixit, sigui per bé o per mal, ara el negoci de la Coma podria haver acabat sent una atracció turística.



3 de novembre del 2012

Castell de la Fossa i altres balmes



Sota les roques i entre bardisses s’escampen pel Collsacabra una rastellera de balmes que van servir de refugi, vivenda, barraca o corral als pobladors de les valls que miren el Ter. Fossin pastors o pagesos, la gent del país al llarg del temps va aixecar parets sota els esqueis per viure de la benevolència de la terra i, en alguns casos, per refugiar-se de les convulsions de la plana.
No són balmes tan espectaculars com les que hi ha al Bisaura, a Tòrrec, o com la cinematogràfica Can Puig, a Mura, però bé val la pena donar-hi un cop d'ull. Amb el tipus actual de vida ens costa imaginar com s'ho feia la gent que hi vivia, de fet passaven la major part dels temps a l'aire lliure fins que la foscor de la nit o les inclemències els feia resguardar-se a dintre, on sovint tenien el foc encès i el ramat dormia a l'estança del costat. L'abundància de balmes en una àrea com aquesta és doncs senyal d'aprofitament del medi disponible i de treball. Aquest poblament va arribar a ocupar una setantena llarga de balmes dins de l'actual terme de Tavertet, i encara que és possible que en alguns casos van servir només d'aixopluc del bestiar i la seva utilització fou esporàdica, en moltes altres s'hi deuria viure d'una manera estable (1).



Per accedir a aquests racons l'excursió no sempre és fàcil i no donaré coordenades, és molt més divertida la recerca si li dediques temps i estas disposat a perdre't una mica, però això sí, amb l'ajut d'un mapa (2) i fent atenció als estimballs. Per tant aquesta pàgina està dedicada a persones de ment encuriosida, però previnguda. L'encant del paisatge es dona per descomptat. 
Anant a Tavertet per la carretera, quan el panorama s'obre i es torna més espectacular, veiem al costat d'un revolt, la casa de la Corbera, curiosament bastida entre roques, i al davant mateix dos grans blocs que sobresurten del bosc, el de la dreta sembla un musclo vertical i sota l'altre hi ha la balma de Bosques Cabanyes. 
Per anar-hi agafem un tros més enllà de la Corbera, km 6.9, el camí dels Crous. Seguint-lo es passa a frec de les Roques del Miolar (QP 98.7) (3)Una alta i estreta escletxa (foto de la dreta) separa aquestes roques. Si hi donem la volta veurem a terra marques d'haver-ne extret rodes de molí i a la punta de tot de la proa rocosa hi ha unes bassetes buidades a la mateixa pedra, de significat desconegut.


Des d'aquí seguim encara la pista 150 m més, desprès surt una pista a l'esquerra, 200 m més enllà fa una bifurcació, agafem el camí de sobre fins que, al cap de poc, un altre camí ample baixa cap a l'esquerra deixant-nos al peu de la gran penya que fa de teulada a 
la balma de Bosques Cabanyes (QP 97.12). Ens hi podem enfilar per uns esgraons marcats a la roca, n'hi ha uns vint-i-cinc fins a daltEs un bon lloc de guaita amb excel·lents vistes de la vall. 

Al terra hi ha dibuixat una mena de rectangle que no sé desxifrar però sembla l'esbós d'una tomba (només a 500 m a vol d'ocell hi ha les tombes medievals del Noguer).
Des d'aquí observem al nostres peus la casa de la Corbera i cap a ponent, entaforada a mig aire de l'alterós penya-segat, la balma anomenada Castell de la Fossa, on anirem desprès.
Castell de la Fossa

Ara, pel costat esquerra de la gran roca, podem baixar per un senderó i en poca estona passarem per unes escales de pedra que ens deixaran al peu de la pròpia balma.



Les pedres que avui conformen les parets estan apilades sense cap estil, a l'haver patit diverses remodelacions per acabar fent de corral o d'aixopluc, però  pretèritament va servir de vivenda, com ho testimonien diversos indicis de l'entorn: la presència davant mateix d'una roca amb forats artificials que podien haver suportat una estructura de fusta, o la cura amb que es va fer l'escalinata, en forma de L, de 13 graons d'entre 1.2 m i 2.3 m d'ample i el graó de més amunt que va ser rebaixat de la mateixa roca en una amplada de 1.7 m. Tot i que ara la molsa i les fulles ho dissimulen força.
Pels voltants trobarem un grapat de marges enrunats i dispersos, que ens fan pensar en passades activitats que ara queden ignorades pel pas dels temps i l'exuberància del bosc. A poca distància de Bosques Cabanyes, a uns 200 m pel camí per on hem arribat, en direcció N. hi ha el que en Quirze Parés va anomenar la Balma del Molí de Subiranes (QP 97.13). 






















Es un conjunt d'escletxes força curiós que costa imaginar-s'el com un habitatge permanent, encara que pot haver tingut alguna altra utilitat segons denoten unes petites restes de parets molt escadusseres.

Si des d'aquí baixem a travessar el torrent de Baumadestral passarem pel Molí de Subiranes (QP 97.9), avui dia arranjat com a vivenda. No hi ha necessitat de ficar-se al pati de la casa, podem enfilar-nos per la dreta i anar a trobar el camí de la Corbera, que travessa de pla per dalt.
Els entorns de sobre el Molí estan plens de rocs amb indicis de parets cobertes de molsa, heures i falgueres.  





Des del Molí ens arribem en un no res a la carretera, on vint metres més a l'O s'enfila un altre caminet fins la base dels espectaculars penyals que dominen la zona, allà es troba la Corbera Vella (QP 97.4), una balma amb dependències, assolellada i amb bones vistes sobre els plans del Noguer i el Puig de la Força.  



La Corbera Vella

La nostra ruta segueix planerament en direcció a ponent però al cap de poc hem de localitzar la canal de pujada que ens situarà al capdamunt del cingle, ens ajudaran algunes fites.
Un cop a dalt, amb unes vistes imponents, continuem direcció NNE. Uns 220 m desprès del punt on hem sortit de la canal, en una petita plataforma rocosa arran de cingle, hi ha un conjunt de set forats peculiarment acostats a la timba, tenen un diàmetre de 10 cm aproximadament. Sobre el paper que feien els pals que hi deuria haver encaixats només podem fer suposicions. 

forats arran de penya-segat

                                                                                                        Sota la vertical d'aquests forats queda el nostre proper destí. Per anar-hi fem cinquanta passes més cap al N fins que en un planet esclarissat endevinem a la dreta la cornisa per on caldrà baixar. Al cap de poc el camí fa un gir de cent vuitanta graus i ens porta finalment al Castell de la Fossa (QP 76.11). 




Tot el que en queda és un tros de paret que conserva dues curioses espitlleres enfocades cap el punt d'accés. 




Més enllà la balma es perllonga sobre l'abisme però arribar-s'hi resulta força arriscat. 

















En el sostre de la balma, darrera la paret obrada, es coneix un encaix de biga. També pel terra es veuen petits encaixos, com també n'hi ha un just abans de l'entrada, a terra, com si hagués trabat una tanca de fusta. 




Desconeixem l'origen d'aquesta construcció. No hi ha documentat cap castell amb aquest nom i el de Sorerols es troba a tan sols 1 km en línea recta. El que sí sembla, a la vista de la ubicació i de les espitlleres, que la funció que va tenir va ser defensiva o de refugi (4), més que de pagesia. 
Tornant a la carena i cap el N es troba Casacoberta, ara tristament abandonada com moltes altres cases. Poc abans d'arribar-hi es troben els pedregosos plans de l'Ayera Vella o Era Vella de Casacoberta, on hi ha també indicis de desaparegudes construccions. En aquest punt, surt un camí en direcció NO. que ens retornarà a la carretera, km 5.1.


 Balma de la Plana

Però si encara hi ha ganes d'explorar una mica, a 150 m de l'inici d'aquest camí podeu baixar pel dret, pels clapissos més transitables, evitant entrar de ple al bosc espès, i uns 200 m més avall amb una mica d'encert, trobareu la roca de la Plana (QP 76.4). Al dessota s'hi amaga una balma de sostre fumat i pels voltants hi ha diverses restes d'antigues parets i roques, tot plegat molt embrossat i amagat per la vegetació.


Al damunt d'una de les roques d'aquest embolic hi ha també una sèrie de forats artificials com els que hem anat veient en els casos anteriors.                                                                                                       
La Plana es troba encarada a una altra balma, la Baumallera, a l'altre costat del torrent del mateix nom. 
Però aturem-nos aquí, amb el que hem vist ens podem fer una idea de que el poblament troglodític de la zona, per raons que en bona part s'ens escapen, va ser notable .
La gent que va viure en aquest país ens ha deixat altres tipus de testimonis igualment curiosos, com veurem quan properament anem fins el Noguer.


Referències:
(1) Anna Borbonet, Jordi Sanglas : "Tavertet, el seu terme i els seus noms de lloc", 1999, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 19
(2) Si es vol un mapa imprès, el del Collsacabra 1:25.000 de l'Editorial Piolet, tot i amb imperfeccions és, per ara, el més detallat.
(3) Sempre que a la "Mirada de l'òliba" tracti del Collsacabra donaré, si existeix, el nº QP, que és el número amb que figura cada indret dins l'inventari que en Quirze Parés va fer a la "La despoblació rural i les masies del Collsacabra", 1985, Dalmau Editor
(4) Gener Aymamí. Les coves fortificades de Catalunya. UEC. 2006