24 de novembre del 2012

El jardí desfermat


Hi ha indrets que desconcerten. La casa de la imatge és la Coma, es troba a 3.2 km del poble de Monistrol de Calders, anant-hi per la pista que anomenen la Ruta de la Salut, perquè la fan servir els avis que necessiten caminar cada dia una estona. Un rètol abans d'arribar resa: Plantas Mitjans. La casa té història, però lo més curiós va passar fa relativament poc i n'és la mostra la presència d'una estació de tren, abandonada i sense teulada, a poca distància, al bosc. 
Què hi fa una estació de tren aquí dalt? es pot preguntar l'excursionista, el boletaire, el caçador o el turista. Aquí no hi havia cap mina, si és això el que penseu. I encara que a prop hi havia una pedrera, la pedra es transportava perfectament per camió, per la pista en bona part asfaltada, que ve del poble.



L'estació va ser construïda en el moment de més èxit d'una empresa de jardineria que llavors estava establerta a la Coma. Els vivers de Plantas Mitjans subministrava a les administracions d'aquella època plantes per a zones verdes, autopistes o on fes falta i el negoci rutllava, estem parlant dels anys 60. Als vivers instal·lats a la Coma hi treballava molta gent i el Sr Mitjans va decidir construir una via fèrria que portés la gent del poble fins al lloc de treball. 
Va començar per fer una estació al costat de la casa, quan l'estació ja era feta i fins i tot hi havia dues màquines de tren, es va fer evident la necessitat de salvar el gran buit que s'estenia als peus d'un cingle situat al final dels 300 m de via ja construïts. Feia falta un pont, que hauria tingut unes dimensions molt considerables tan de llargada com d'alçada, una obra faraònica que mai es va arribar a construir i així va ser com estació i locomotores van quedar aïllades, fora de lloc i sense destí.




Les locomotores ja no hi són, una es troba en el Museu del Ferrocarril de Vilanova i l'altra a la Pobla de Lillet.


                                                                                                                                                       A la part de dalt d'aquest cingle moren les vies sense un pont per on continuar.




A sota: el bosc omple els vivers oblidats.



Les obres importants no s'acaben amb l'estació, també es va fer una presa a l'indret de Pomanyà, a prop d'on hi havia la pedrera, però la roca de la zona no és del tot impermeable i la presa no es va arribar a omplir mai d'aigua, ara resta plena d'arbres i bardisses. 
Pels volts de la Coma es poden veure elements no gaire propis d'una casa de pagès, ara tots rovellats o trencats: fanals de llum, un sortidor de benzina, instal·lacions abandonades i plantes més pròpies d'un parc que d'un bosc. 
La història de tot plegat encara s'ha d'escriure, però sabem que els canvis polítics van trastocar en crisi el que era eufòria i els vivers de la Coma van decaure en l'abandonament fins els nostres dies. L'aspecte que tenen és fantasmal, l'interior és una selva i les plantes ornamentals en canvi han saltat a fora i algunes han començat la colonització dels entorns, tal com es fa patent a la mateixa estació, on una acolorida plaga de Pyrocantha l'envaeix.

Aquí dalt: bàscula per camions entre el romaní

El sortidor de benzina entre les heures




La Pyrocantha és un arbust ornamental espinós que s'utilitza per fer tanques i es posa també a les mitgeres de les autopistes, al juny llueix unes boniques inflorescències blanques però és a la tardor quan esclaten els seus fruits que poden ser d'un viu vermell ..................................................................o bé d'un ataronjat tirant a groc. 




Pels voltants de la Coma aquest jardí esbarriat escampa els seus colors per dins i per fora de l'estació fins més enllà del cingle, amb un contrast que ara el novembre és impactant.
Però cal estar atent a les masses denses d'aquesta planta, perquè a vegades agafen una malaltia anomenada foc bacterià, que s'encomana als fruiters (pomeres, pereres) i que necessita de mesures dràstiques per ser eradicada (veieu-la aquí). 


Quan tornem cap el poble, no gaire lluny del cementiri, es poden veure encara molts arbres de jardí, els avets i els desmais proliferen pels vols de la riera de la Golarda. 
El nom científic del desmai és Salix babylonica, babilònica perquè les seves branques penjants recorden com penjaven sobre el buit els jardins d'aquella ciutat, una de les set meravelles del món. La via de tren de la Coma no hauria estat mai la setena meravella, però si l'esperit emprenedor i el seu desafiament al buit hagués reeixit, sigui per bé o per mal, ara el negoci de la Coma podria haver acabat sent una atracció turística.



3 de novembre del 2012

Castell de la Fossa i altres balmes



Sota les roques i entre bardisses s’escampen pel Collsacabra una rastellera de balmes que van servir de refugi, vivenda, barraca o corral als pobladors de les valls que miren el Ter. Fossin pastors o pagesos, la gent del país al llarg del temps va aixecar parets sota els esqueis per viure de la benevolència de la terra i, en alguns casos, per refugiar-se de les convulsions de la plana.
No són balmes tan espectaculars com les que hi ha al Bisaura, a Tòrrec, o com la cinematogràfica Can Puig, a Mura, però bé val la pena donar-hi un cop d'ull. Amb el tipus actual de vida ens costa imaginar com s'ho feia la gent que hi vivia, de fet passaven la major part dels temps a l'aire lliure fins que la foscor de la nit o les inclemències els feia resguardar-se a dintre, on sovint tenien el foc encès i el ramat dormia a l'estança del costat. L'abundància de balmes en una àrea com aquesta és doncs senyal d'aprofitament del medi disponible i de treball. Aquest poblament va arribar a ocupar una setantena llarga de balmes dins de l'actual terme de Tavertet, i encara que és possible que en alguns casos van servir només d'aixopluc del bestiar i la seva utilització fou esporàdica, en moltes altres s'hi deuria viure d'una manera estable (1).



Per accedir a aquests racons l'excursió no sempre és fàcil i no donaré coordenades, és molt més divertida la recerca si li dediques temps i estas disposat a perdre't una mica, però això sí, amb l'ajut d'un mapa (2) i fent atenció als estimballs. Per tant aquesta pàgina està dedicada a persones de ment encuriosida, però previnguda. L'encant del paisatge es dona per descomptat. 
Anant a Tavertet per la carretera, quan el panorama s'obre i es torna més espectacular, veiem al costat d'un revolt, la casa de la Corbera, curiosament bastida entre roques, i al davant mateix dos grans blocs que sobresurten del bosc, el de la dreta sembla un musclo vertical i sota l'altre hi ha la balma de Bosques Cabanyes. 
Per anar-hi agafem un tros més enllà de la Corbera, km 6.9, el camí dels Crous. Seguint-lo es passa a frec de les Roques del Miolar (QP 98.7) (3)Una alta i estreta escletxa (foto de la dreta) separa aquestes roques. Si hi donem la volta veurem a terra marques d'haver-ne extret rodes de molí i a la punta de tot de la proa rocosa hi ha unes bassetes buidades a la mateixa pedra, de significat desconegut.


Des d'aquí seguim encara la pista 150 m més, desprès surt una pista a l'esquerra, 200 m més enllà fa una bifurcació, agafem el camí de sobre fins que, al cap de poc, un altre camí ample baixa cap a l'esquerra deixant-nos al peu de la gran penya que fa de teulada a 
la balma de Bosques Cabanyes (QP 97.12). Ens hi podem enfilar per uns esgraons marcats a la roca, n'hi ha uns vint-i-cinc fins a daltEs un bon lloc de guaita amb excel·lents vistes de la vall. 

Al terra hi ha dibuixat una mena de rectangle que no sé desxifrar però sembla l'esbós d'una tomba (només a 500 m a vol d'ocell hi ha les tombes medievals del Noguer).
Des d'aquí observem al nostres peus la casa de la Corbera i cap a ponent, entaforada a mig aire de l'alterós penya-segat, la balma anomenada Castell de la Fossa, on anirem desprès.
Castell de la Fossa

Ara, pel costat esquerra de la gran roca, podem baixar per un senderó i en poca estona passarem per unes escales de pedra que ens deixaran al peu de la pròpia balma.



Les pedres que avui conformen les parets estan apilades sense cap estil, a l'haver patit diverses remodelacions per acabar fent de corral o d'aixopluc, però  pretèritament va servir de vivenda, com ho testimonien diversos indicis de l'entorn: la presència davant mateix d'una roca amb forats artificials que podien haver suportat una estructura de fusta, o la cura amb que es va fer l'escalinata, en forma de L, de 13 graons d'entre 1.2 m i 2.3 m d'ample i el graó de més amunt que va ser rebaixat de la mateixa roca en una amplada de 1.7 m. Tot i que ara la molsa i les fulles ho dissimulen força.
Pels voltants trobarem un grapat de marges enrunats i dispersos, que ens fan pensar en passades activitats que ara queden ignorades pel pas dels temps i l'exuberància del bosc. A poca distància de Bosques Cabanyes, a uns 200 m pel camí per on hem arribat, en direcció N. hi ha el que en Quirze Parés va anomenar la Balma del Molí de Subiranes (QP 97.13). 






















Es un conjunt d'escletxes força curiós que costa imaginar-s'el com un habitatge permanent, encara que pot haver tingut alguna altra utilitat segons denoten unes petites restes de parets molt escadusseres.

Si des d'aquí baixem a travessar el torrent de Baumadestral passarem pel Molí de Subiranes (QP 97.9), avui dia arranjat com a vivenda. No hi ha necessitat de ficar-se al pati de la casa, podem enfilar-nos per la dreta i anar a trobar el camí de la Corbera, que travessa de pla per dalt.
Els entorns de sobre el Molí estan plens de rocs amb indicis de parets cobertes de molsa, heures i falgueres.  





Des del Molí ens arribem en un no res a la carretera, on vint metres més a l'O s'enfila un altre caminet fins la base dels espectaculars penyals que dominen la zona, allà es troba la Corbera Vella (QP 97.4), una balma amb dependències, assolellada i amb bones vistes sobre els plans del Noguer i el Puig de la Força.  



La Corbera Vella

La nostra ruta segueix planerament en direcció a ponent però al cap de poc hem de localitzar la canal de pujada que ens situarà al capdamunt del cingle, ens ajudaran algunes fites.
Un cop a dalt, amb unes vistes imponents, continuem direcció NNE. Uns 220 m desprès del punt on hem sortit de la canal, en una petita plataforma rocosa arran de cingle, hi ha un conjunt de set forats peculiarment acostats a la timba, tenen un diàmetre de 10 cm aproximadament. Sobre el paper que feien els pals que hi deuria haver encaixats només podem fer suposicions. 

forats arran de penya-segat

                                                                                                        Sota la vertical d'aquests forats queda el nostre proper destí. Per anar-hi fem cinquanta passes més cap al N fins que en un planet esclarissat endevinem a la dreta la cornisa per on caldrà baixar. Al cap de poc el camí fa un gir de cent vuitanta graus i ens porta finalment al Castell de la Fossa (QP 76.11). 




Tot el que en queda és un tros de paret que conserva dues curioses espitlleres enfocades cap el punt d'accés. 




Més enllà la balma es perllonga sobre l'abisme però arribar-s'hi resulta força arriscat. 

















En el sostre de la balma, darrera la paret obrada, es coneix un encaix de biga. També pel terra es veuen petits encaixos, com també n'hi ha un just abans de l'entrada, a terra, com si hagués trabat una tanca de fusta. 




Desconeixem l'origen d'aquesta construcció. No hi ha documentat cap castell amb aquest nom i el de Sorerols es troba a tan sols 1 km en línea recta. El que sí sembla, a la vista de la ubicació i de les espitlleres, que la funció que va tenir va ser defensiva o de refugi (4), més que de pagesia. 
Tornant a la carena i cap el N es troba Casacoberta, ara tristament abandonada com moltes altres cases. Poc abans d'arribar-hi es troben els pedregosos plans de l'Ayera Vella o Era Vella de Casacoberta, on hi ha també indicis de desaparegudes construccions. En aquest punt, surt un camí en direcció NO. que ens retornarà a la carretera, km 5.1.


 Balma de la Plana

Però si encara hi ha ganes d'explorar una mica, a 150 m de l'inici d'aquest camí podeu baixar pel dret, pels clapissos més transitables, evitant entrar de ple al bosc espès, i uns 200 m més avall amb una mica d'encert, trobareu la roca de la Plana (QP 76.4). Al dessota s'hi amaga una balma de sostre fumat i pels voltants hi ha diverses restes d'antigues parets i roques, tot plegat molt embrossat i amagat per la vegetació.


Al damunt d'una de les roques d'aquest embolic hi ha també una sèrie de forats artificials com els que hem anat veient en els casos anteriors.                                                                                                       
La Plana es troba encarada a una altra balma, la Baumallera, a l'altre costat del torrent del mateix nom. 
Però aturem-nos aquí, amb el que hem vist ens podem fer una idea de que el poblament troglodític de la zona, per raons que en bona part s'ens escapen, va ser notable .
La gent que va viure en aquest país ens ha deixat altres tipus de testimonis igualment curiosos, com veurem quan properament anem fins el Noguer.


Referències:
(1) Anna Borbonet, Jordi Sanglas : "Tavertet, el seu terme i els seus noms de lloc", 1999, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 19
(2) Si es vol un mapa imprès, el del Collsacabra 1:25.000 de l'Editorial Piolet, tot i amb imperfeccions és, per ara, el més detallat.
(3) Sempre que a la "Mirada de l'òliba" tracti del Collsacabra donaré, si existeix, el nº QP, que és el número amb que figura cada indret dins l'inventari que en Quirze Parés va fer a la "La despoblació rural i les masies del Collsacabra", 1985, Dalmau Editor
(4) Gener Aymamí. Les coves fortificades de Catalunya. UEC. 2006