2 d’octubre del 2016

La Cova del Moro d'Arnes


Arnes, el nom ens pot suggerir papallones nocturnes o bé ruscs d'abelles, però avui el que ens atrau és una excursió des del bonic poble d'aquest nom ubicat al límit de la Terra Alta, entre Orta i Vall-de-roures. Ens entaforarem en un racó dels Ports per anar a trobar la Cova del Moro, penjada a mig cingle, on en altre temps els homes hi van construir un colomar medieval.


Ens trobem al mirador que hi ha al costat de l'Ajuntament. La visió del Port des d'aquí és formidable. Al peu del mirador surt una ruta indicada amb els rètols de Els Estrets/Toll Blau, la seguim només un tram ja que no hem d'arribar fins el Riu Estrets. Després de mitja hora a peu (2.4 km), a la sortida d'un bosquet, trenquem a la dreta i ens endinsem en el Barranc Gros encara per camí ample. Als 40' de marxa ignorem un camí a l'esquerra que baixa a travessar el barranc. Seguirem planejant i al cap de poc s'acaben els conreus i entrem dins el bosc, al minut 52' arribem a la llera del barranc.


Aquí conflueixen dos barrancs, el Gros és el de la nostra dreta i el de l'esquerra és el de la Perxa. De moment nosaltres enfilem pel mig la costa que els separa, dret i amunt per un senderol que no hem de perdre de vista. Després de 10' de pujada fem una curta grimpada per un rocater i tot seguit el camí tomba a l'esquerra, en direcció al Barranc de la Perxa, que resseguim de pla per una faixa sota els cingles. El paisatge és sorprenent, el barranc mostra la nuesa dels conglomerats, amb les Moles del Don, els bonys de la Dona Girada i la Falconera ressaltant a l'altre costat. 


Si no féssim aturades ens presentariem en 1 hora i 10' al peu d'una balma on enlairats per sobre el cap hi tenim els forats de la Cova del Moro. Hi destaca encastada una escala de fusta que permet remuntar els darrers metres fins el colomar, això si portem equip d'escalada, perquè l'accés només és possible escalant els 20 m que separen la cavitat del terra.


El 11 de juny de 1972 en Kildo Carreté, la Maria Canals i l'arqueòleg Ramon Viñals en van fer una exploració que van documentar en el Butlletí del Centre d'Estudis de la Terra Alta (nº 17). Segons aquell article la part superior de la cova està dividida en dos espais per un graó artificial, damunt d'un bloc hi van trobar una construcció feta de fang, palla i boix, d'un metre d'alçada i dividida en dues cambres, amb molts residus d'excrements i ossets petits, detalls que, un cop assessorats, els permeté concloure que es tractava d'un colomar d'època medieval.
També hi havia restes de ceràmica feta a mà, possiblement d'un temps encara anterior. En qualsevol cas sobta l'interès dels homes en enfilar-se allà dalt i bastir-hi un colomar amb mitjans que sens dubte eren molt rudimentaris. Està clar que en certes circumstàncies l'indret oferia un bon refugi i els coloms resultaven un recurs fàcil de mantenir.


L'excursió no acaba aquí, val la pena prosseguir pel mateix relleix fins que la vall queda tancada per unes altes parets que circumden tota una feréstega raconada.
Passarem primer per uns amplis corrals obrats amb pedra i fang sota la visera d'una llarga balma. A continuació (millor si heu ensopegat una època després de pluges) un salvatge amuntegament de blocs caiguts i petites cascades d'aigua us recompensarà l'estona d'entretingut esforç que haureu fet per arribar-hi.


L'indret mereix ser contemplat, explorat i gaudit una bona estona.


Per tornar desfarem el mateix camí fins a Arnes, si el temps hi convida fins i tot ens podrem banyar en els tolls d'aigua cristal·lina que hi ha en el Barranc Gros.


Aquesta sortida és agradable de fer amb família i es pot combinar amb l'anada al Riu Estrets, un indret igualment recomanable.



1 d’agost del 2016

Molins de Vent (IV): l'Empordà


Amb la imatge del molí de vent de Portlligat enceto el que serà el darrer capítol sobre els molins de vent de Catalunya. Els de l'Empordà presenten tots un estil constructiu similar, de figura troncocònica, amb parets de pedra lligada amb calç i un sostre postís de fusta o capell, que podia girar arrossegant les antenes amb el seu eix i encarar el vent que convingués. Amb aquest sistema s'evitava bastir una bateria de molins independents cadascun orientat cap a una direcció diferent, opció emprada en altres contrades. Però per contra en els nostres molins les cobertes giratòries resulten més vulnerables i això no ha ajudat a que es conservin.

Portlligat (Cadaqués)


Es un bonic exemplar fet amb lloses de pissarra i situat en un marc incomparable: una carena amb vistes sobre Portlligat, a prop de la casa d'en Dalí. Es troba dins una finca privada, però es pot veure des del camí des Molí d'en Joaquim Gay, que surt de l'Avinguda St Baldiri. 
Altres molins van existir antigament a Cadaqués, en un gravat de Beaulieu titulat Cap de Quiers en Catalogne, que mostra el setge de Cadaquès pels francesos l'any 1655, hi surt dibuixat un molí de vent a la Punta d'en Perefet.


El Port de la Selva
Des de la carretera de la Selva de Mar, abans de travessar la riera cal baixar fins a la llera i continuar per un camí a la dreta. L'estructura del vell molí de vent es troba a tan sols 150 m de la carretera, al mig d'un ermot ple de figueres de moro. L'edifici es conserva en bon estat.


Torre del Vent (Palau-saverdera)


Es troba dins els límits del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, elevat dalt d'un turó al N de Roses i al S de Palau-saverdera. Com en altres exemplars les parets són d'un gruix imponent i el sostre és de volta de canó. El seu estat de conservació és força acceptable. Coordenades: 41º 17.515' N 3º 8.003' E


La Torre (Llançà)
L'any 1643 a Llançà, en un moment de creixement de la població, es va autoritzar la construcció d'aquest molí que havia d'incloure també una sèrie d'elements defensius, d'aquí vé la seva aparença i el seu nom. Però a partir del s XVIII va deixar de ser molí i es va convertir en habitatge. Tant la plaça com el carrer on es troba porten el nom 'de la Torre'.


Garriguella


A prop de la carretera que uneix els dos nuclis de Garriguella hi ha una edificació de pedra fosca amb les obertures emmarcades de maó vist i dues torres integrades a la construcció. Es un antic molí de vent que actualment fa de restaurant. Degué ser construït durant el segle XVIII tot i que hi ha qui pensa que és més antic. 
Les aspes postisses no s'assemblen a les originals, habitualment les antenes eren de fusta amb unes ales fetes de tela de lli i sobresortien d'una coberta punxeguda, no de la paret. Pel que fa a la resta l'estat de conservació és força saludable.


Puig Rossell (Calonge)
Tot i formar part d'una economia rural els molins estan entre els més antics ginys mecànics i dinàmics del quefer industrial. Això és especialment cert en el cas dels hidràulics però als eòlics també els hi toca seva part d'importància, encara que van arribar més tard. 
Desconec quin és el molí de vent més antic de l'Empordà però al veí Rosselló, on els casos són molt semblants, es va autoritzar la construcció d'un molí de vent ja en l'any 1337. 


Tot i que la majoria dels que avui podem veure d'empeus són del s XVIII o del XIX, com el de Puig Rossell, que té la data gravada a la llinda: 1833



Penso que la restauració de molins de vent aporta una nota d'encant al paisatge. I no solament afegeixen un atractiu turístic, són també una barreja força il·lustrativa d'arquitectura i enginy . Entre els meus candidats a una restauració merescuda hi ha aquest esvelt exemplar, situat en un punt enlairat de Calonge obert a àmplies vistes i d'accés molt senzill, només cal pujar el carrer Isabel Vila, que surt de la carretera de La Bisbal. 


L'element arquitectònic més destacable de l'edifici és el sostre en cúpula que separa la planta baixa de la sala de moles.


Generalment el moliner es cobrava la feina quedant-se una part del gra que li portaven per moldre, per exemple una cinquena, però el rendiment d'un molí de vent era més aviat migrat i per tant difícilment el moliner es podia fer ric. La saviesa popular i els refranys ja ho deien: 'Pescador de canya i moliner de vent, no és a cal notari per fer testament'.


De lluny costa distingir quines d'entre el grapat de torres que s'aixequen prop de la costa són molins i quines són torres defensives. Les darreres són les que més abunden i amb diferència perquè en algunes èpoques, sobretot durant els s XVII i XVIII les incursions pirates eren un perill real, la més sonada el saqueig de Palamós l'any 1543. Es comprensible doncs que algunes construccions canviessin de paper segons les necessitats: torre defensiva, molí o far. A Palamós encara es conserva el topònim de Puig del Molí de Vent, on ara hi ha uns aparatosos búnquers de la Guerra Civil, indici clar de que els llocs aptes per molins ho eren també per a la defensa. Igualment l'indret on ara hi ha el far de Palamós es coneix com Sa Punta des Molí.

Sant Feliu de Guíxols


Qualsevol que passegi per dintre de St Feliu i s'arribi fins el Parc de les Eres veurà la torre del parc, un antic molí de vent amb un coronament modern. Però encara hi ha més exemples per les rodalies. Ocupant el cim del Puig de les Forques, a llevant del port, hi ha les restes d'un molí bellament situat, amb boniques vistes cap el mar.


Puig del Molí de Vent (Castell-Platja d'Aro)


Es troba dalt d'un turó cobert de pins, a 56 m d'altitud. Es una construcció modesta, comparable a la del Puig de les Forques o a la de Palau-saverdera. L'accés es pot fer des del carrer Eroles, a prop del Club Tenis d'Aro, coordenades: 41º 48.188' N  3º 2.836' E


Per acabar he de dir que m'ha estat molt útil la consulta de la pàgina quinalafem.blogspot.com pels gravats antics que mostra 
i també el llibre Les moulins à vent des Pyrénées-Orientales, del rossellonenc Francis Noell (els darrers anys al Rosselló s'ha manifestat un cert interès pel tema i s'han restaurat els molins de vent de Cotlliure i de Claira, als que segurament en seguiran d'altres).


17 de juny del 2016

Molins de vent (III): la Segarra


Fa uns segles, quan encara imperava una manera de fer pausada i els mecanismes eren més l'excepció que la la regla, els dies ventats les antenes dels molins de vent, amb una envergadura que podia sobrepassar els 6 m de llarg i passar girant a 30 cm del terra, feien impressió.  De fet hi havia disposicions en països d'Europa que prohibien construir-los al costat de les vies principals perquè la veloç ombra de les seves 'ales' no esverés les cavalleries que hi passaven a prop
Res a veure amb l'aparença alacaiguda que tenen avui aquestes torrasses abandonades, escampades pels camps de la Segarra que, tot i trobar-se al costat d'alguns camins antics, ja no causen aquella sensació.

Serra de Montserè (Cervera)



El molí original de Montserè va ser bastit el s XVI, en un moment de sequera persistent en que els molins hidràulics no resultaven gaire útils. El que ara es veu és una construcció de 4.3 m de diàmetre per 6.1 m d'alçada de la que ja només queda la carcassa i alguns graons per accedir a la sala de moles. Malgrat que el gruix de la paret és de 90 cm, està completament esberlat d'una banda per una esquerda que anirà estenent la ruïna de mica en mica a tota la torre. 
Penso que és un cas claríssim de molí que valdria la pena restaurar: es troba enfilat a l'O. de Cervera en un lloc sense noses, visible des de lluny, no gaire apartat del castell i la seva silueta es retallaria en el skyline de la població atraient amb interés qualsevol mirada.

En aquest dibuix panoràmic de la Cervera de 1716, de Juan Muñoz de Ruesta, es veu el molí de Montserè al costat esquerre.


St Pere el Gros (Cervera)


Als peus de la mateixa ciutat, allà on es troben el riu d'Ondara i el Torrent Salat, s'aixeca l'església de St Pere el Gros o del Grau, una interessant construcció de planta rodona del s XI que havia estat un priorat benedictí i al que val la pena donar una ullada si fem ruta per la comarca. 
Al costat de St Pere hi ha el Molí del Grau, hidràulic, i 230 m a l'E existeix l'edifici d'un molí de vent, a tocar les naus d'unes granges.


El molí de vent de St Pere conserva bé l'aspecte extern, tot i que sense aspes, és clar. En la imatge següent el veiem de perfil i al fons, a la dreta, sobre la ratlla de l'horitzó, apareix la silueta del molí de vent de Montserè.


Granyena de Segarra


Està situat a la dreta del camí que va de Granyena a Gramuntell, a l'extrem S. d'una elevació plana conreada. Tenia un diàmetre d'uns 5.50 m. Actualment està molt ensorrat, només conserva el sector de paret que mira a l'O i qualsevol dia acabarà de caure el poc que en queda.
Coordenades: 41º 37.222' N  1º 14.928' E


Molí de Dalt (Montoliu de Segarra)


Tot i que li falten el mecanisme i les antenes no és habitual trobar molins en ubicacions aïllades que conservin encara la teulada i les parets en tan bon estat. Les seves modestes dimensions fan pensar que va servir des de un bon inici (s XVI o XVII ) com a molí i no com a torre guaita. 


A vegades se l'ha confós amb altre tipus d'estructures però la forma tronco-cònica o bé lleugerament afuada és característica d'aquestes edificacions.


Se'l pot trobar ubicat a la punta d'una carena que s'estén cap a ponent des del nucli de Montoliu, seguint el camí vell a Montornès.

La Guàrdia-Lada (Montoliu de Segarra)


Només queda la base circular, amb una alçada que no permet treure'n conclusions. Està situat enmig d'uns camps al SE del poble de la Guàrdia-Lada, prop del camí de Talavera.
Coordenades: 41º 35.197' N 1º 17.954' E

Talavera


S'aguanta tant sols un tros de paret que, malgrat el seu estat ruïnós, manté un equilibri aparent prou 'artístic' com per seduir fàcilment a pintors i dibuixants paisatgistes. Es troba 500 m a ponent del poble de Talavera, molt a prop del camí que porta a la Guàrdia Lada. 




Torre del Gili (Les Oluges)


L'estudi dels molins de vent en Terres de Ponent no va començar fins a la dècada dels 90, amb els articles de González, Rodríguez, Rubio i Marcalain (i amb el treball precedent dels pioners Boleda i Capdevila l'any 1960, amb l'excavació del desaparegut Molí de Verdú). Aquests investigadors van concloure que diverses construccions de la Segarra i l'Urgell que tradicionalment es consideraven torres de guaita havien estat en realitat vells molins de vent construïts el s XVI, època en que es van posar de moda al buscar una alternativa a l'impuls de l'aigua.


Aquesta torre està a tocar la ratlla que separa Cervera de les Oluges. Cap dels dos municipis l'ha inclòs a la llista dels seus monuments locals i en general tampoc ningú li ha prestat gaire atenció, tot i trobar-se en un indret ben visible, entre el Mas Suau (abandonat) i la via del tren
Tot i la seva aparença medieval, en algun lloc ja apareix citada com a molí de vent, per tant no he dubtat en afegir-la a aquest recull.
Coordenades: 41º 40.583' N  1º 19.710' E


Torre de la Mora (Les Oluges)


A l'extrem d'una elevació a l'O. del poble, enfilat per damunt del cementiri, hi ha el que queda del vell molí de vent, enganxat a un mur que feia de termenal. Per la banda de l'entrada es troba molt enderrocat, tot i que conserva la llinda. L'enderroc omple l'interior i no se'n pot deduir l'estructura.

Coordenades: 41º 41.922' N 1º 18.940' E


Prenyanosa (Cervera)
En resta poca cosa més que el topònim en el mapa. Dalt d'un tossal, a ponent del nucli de Prenyanosa, es veuen encara uns quants rocs que dibuixen els fonaments circulars del que havia estat l'antiga construcció.
Es la mateixa sort que han sofert un gran nombre de molins d'aquesta mena.
Coordenades: 41º 42.700' N  1º 17.044' E


Torre de la Morana (Torrefeta)


Antic molí situat en un extrem del nucli de La Morana, proper a Guissona. La torre està molt ben conservada i l'interior s'aprofita com a dependències d'una casa que va ser adossada amb posterioritat, anomenada justament Cal Torre.


Destaca des d'un tros lluny pel seu volum imponent lleugerament afuat, fa gairebé 8 m d'alçada i 5.5 m de diàmetre, el mur té un gruix de 1.1 m. 


Ciutadilla (URGELL)


Es a dalt de la mateixa carena on s'aixeca l'espectacular castell, al costat d'un dipòsit d'aigua. 
A l'obra Catalunya Romànica apareix citada a com a 'torre d'origen medieval dins l'esquema defensiu del castell', tot i que a l'autor li sobta que tingui un diàmetre intern tan petit: 4.4 m, però més tard s'ha comprovat que en realitat havia estat un molí. Ara està molt ensorrat, només es conserva la base rodona.


La creu de ferro que hi ha clavada a dins formava part de les estacions del calvari del poble.



Bibliografia:
J.R. González, J. Marcalain, D.Rubio, J.I. Rodriguez: Molinos de viento en la Segarra. Palestra universitaria nº 6. 1992
J.R. González, D.Rubio, J.I. Rodriguez: Un aspecte gairebé desconegut del patrimoni monumental de l'Urgell: Els molins de vent , Urtx: revista cultural de l'Urgell, 1997.