29 de juliol de 2015

Molins de vent (I)


En català anomenem molí de vent a gairebé qualsevol giny accionat pel vent, tant siguin els moderns generadors eòlics com els molinets multi-pala que bombegen l'aigua d'un pou. A tots els anomenem "molins" malgrat que aquests no serveixen per moldre res. 

Molí de vent per pujar aigua d'un pou


Aerogeneradors

Els molins de vent originals, que molen gra i que han cedit el seu nom a tots els altres, són d'aquell tipus que ha fet famosos molts paisatges d'Europa: Holanda, la Manxa del Quixot o les illes de l'Egeu, entre d'altres.
I no em vull descuidar el París de la Belle Epoque, del que ens ha pervingut la icona del Moulin Rouge, cabaret fundat amb èxit el 1889 per un terrassenc, en Josep Oller, en el lloc d'un  molí autèntic. No era aquest l'únic que hi havia als peus del turó de Montmartre, en el seu temps s'havien comptat fins a 30 molins de vent dedicats moldre blat, blat de moro, guix o pedra. 

Molins de Montmartre, segons el llapis de Van Gogh

Els molins de vent van aparèixer per primer cop al Próxim Orient. A l'E de l'Iran, a Nashtifan per exemple, es conserven molins de rotació horitzontal alineats en llargues bateries d'edificacions de tova, que daten del s VII. El seu disseny els fa menys eficaços que els convencionals, però la elevada força del vent en aquella zona desèrtica permetia assegurar el resultat (1).

Molins de Nashtifan

Precisament per la seva discutible eficàcia aquest tipus no va tenir continuïtat. El model d'eix horitzontal, com un ventilador, podria haver estat una invenció independent, però també desenvolupada a Orient.
A Balears encara se'n veuen tot i que ja no funcionen. Hi ha haver un temps que eren una estampa emblemàtica de l'illa de Mallorca. Igualment s'han restaurat alguns exemplars a la Marina Alta a València.
En canvi al Principat no són gaire coneguts tot i que ja en època musulmana, a Tarragona, cridaven l'atenció "els molins que foren construïts antigament, els quals es mouen quan bufa el vent i es paren quan no n'hi ha". Més tard, cap els segles XII i XIII, un cop copiats dels musulmans arrel de les croades, s'estengueren per tota l'Europa occidental.
Jordi Bolós creu que a Catalunya n'hi podia haver en aquell temps alguns centenars (2). 

Imatge d'època d'un molí d'Alvèrnia. A diferència dels de les Balears, de 6 antenes, aquest en té 4, com els molins catalans


Però la majoria no van funcionar més enllà del s XVIII (amb alguna excepció del XIX). El seu poc èxit no es deu a la falta d'àrees ventades sinó a la competència dels molins hidràulics. Un cabal d'aigua és una font d'energia que es pot emmagatzemar fàcilment en basses i rescloses, i pot aprofitar-se pel regadiu. En canvi, la força del vent és aleatòria, dóna rendiments molt variables i no se li van trobar aplicacions paral·leles.
De totes maneres l'energia eòlica no es podia deixar de banda en terres de l'interior on no abunden els cursos d'aigua constants, ni en les serres del litoral on els torrents tenen un recorregut curt i amb règim d'avingudes arrauxat.

Ens poden ajudar a entendre el mecanisme d'un molí aquestes imatges del Moinho do Pico Vermelho, un molí restaurat de l'illa de Sâo Miguel (Açores), al mig de l'Atlàntic. El mecanisme bàsic no difereix gaire dels molins de la Mediterrània.

Un engranatge recull l'empenta axial de l'eix horitzontal que sustenta les aspes o antenes i la traspassa a un eix vertical que fa rodar una pedra de mola.


L'eix de les aspes apunta lleugerament enlaire per poder encarar millor el vent, que no bufa mai en una línia del tot horitzontal.
Hi ha dues rodes de molí com en els molins hidràulics, una que gira amb l'eix i una altra d'estàtica a sota.
L'embut quadrat de fusta per on s'aboca el gra és la tremuja. El gra, caigut entre les dues moles de pedra queda triturat i finalment convertit en pols de farina i segó.

A Catalunya les poques siluetes que en queden han perdut les antenes i la teulada (excepte un que ha estat restaurat), però encara es possible identificar-los gràcies a la toponímia. A manera d'introducció us deixo tres exemples i en propers capítols més.

Molí de St Climenç (Pinell de SOLSONÈS).


Segons el propietari aquesta era antigament una construcció més alta, de tres pisos, l'últim pis va ser desmuntat i es van aprofitar les pedres per construir una de les edificacions auxiliars de la casa. Una altura tan elevada vol dir que en un inici havia estat una torre de guaita, ho abona també la ubicació de l'entrada original, enlairada uns metres sobre el terra. Ara aquesta entrada està tapada i l'accés es troba a la planta baixa, pel costat oposat. La propietat no conserva documentació que ho acrediti, però la transformació a molí deuria fer-se el s XVII o XVIII. A l'interior existeix encara una escala de cargol de fusta. Com que serveix de cobert pels mals endreços no es pot visitar, només observar per fora. Anar-hi és molt fàcil, queda a l'entrada del petit nucli de St Climenç, on s'arriba des d'un trencall que hi ha en el km 10 d'una carretera que surt de Solsona per l'avinguda Verge del Claustre.
Torre dels Moros (Castellfollit del Boix - BAGES)


Es troba situada en una zona de bosc a ponent de Castellfollit del Boix, entre Can Regordosa i Can Prat. 
Precisament l'Ignasi de Can Prat és qui em fa saber que la Torre dels Moros havia estat un molí de vent i per fer-me evident la tradicional empenta del vent a la zona em senyala amb el dit el parc eòlic de la serra de Rubió, molt proper. 


A Catalunya la veu popular ha adjudicat als moros gairebé qualsevol ombra del passat de la que ja se n'ha perdut l'origen, tot i que no tingui res a veure amb els moros. Com el blat de moro i les figues de moro aquesta torre tampoc té res de moruna. Podria haver estat, això sí, una torre medieval de guaita re-aprofitada després com a molí.


Molí de Roca Xanxa (Montblanc - CONCA DE BARBERÀ)


Localitzable en un punt carener d'un altiplà que guanya altura progressivament des de Montblanc cap el S i que cau sobtadament sobre un meandre del Francolí, situació que li permet unes àmplies perspectives sobre el riu. Per tant tenim de nou el dubte de si va servir de talaia abans que de molí, però això passa amb la majoria dels molins de vent catalans. De fet, tant els molins com les torres de vigilància requerien d'ubicacions exposades als quatre vents, com en aquest cas.


Referències:
(1)  A la xarxa: http://tectonicablog.com/?p=44531
(2) J. Bolós. Els orígens medievals del paisatge català , p384-385. Institut d'Estudis Catalans,2004.

Cap comentari:

Publica un comentari