Molins de vent (I)

En català anomenem molí de vent a gairebé qualsevol giny accionat pel vent, tant siguin els moderns generadors eòlics com els molinets multi-pala que bombegen l'aigua d'un pou. A tots els anomenem "molins" malgrat que aquests no serveixen per moldre res. 

Molí de vent per pujar aigua d'un pou

Aerogeneradors

Els molins de vent originals, que molen gra i que han cedit el seu nom a tots els altres, són d'aquell tipus que ha fet famosos molts paisatges d'Europa: Holanda, la Manxa del Quixot o les illes de l'Egeu, entre d'altres.

I no em vull descuidar el París de la Belle Epoque, del que ens ha pervingut la icona del Moulin Rouge, cabaret fundat amb èxit el 1889 per un terrassenc, en Josep Oller, en el lloc d'un  molí autèntic. No era aquest l'únic que hi havia als peus del turó de Montmartre, en el seu temps s'havien comptat fins a 30 molins de vent dedicats moldre blat, blat de moro, guix o pedra. 

Molins de Montmartre, segons el llapis de Van Gogh

Els molins de vent van aparèixer per primer cop al Próxim Orient. A l'E de l'Iran, a Nashtifan per exemple, es conserven molins de rotació horitzontal alineats en llargues bateries d'edificacions de tova, que daten del s VII. El seu disseny els fa menys eficaços que els convencionals, però la elevada força del vent en aquella zona desèrtica permetia assegurar el resultat (1).

Molins de Nashtifan

Precisament per la seva discutible eficàcia aquest tipus no va tenir continuïtat. El model d'eix horitzontal, com un ventilador, podria haver estat una invenció independent, però també desenvolupada a Orient.
A Balears encara se'n veuen tot i que ja no funcionen. Hi ha haver un temps que eren una estampa emblemàtica de l'illa de Mallorca. Igualment s'han restaurat alguns exemplars a la Marina Alta a València.
En canvi al Principat no són gaire coneguts tot i que ja en època musulmana, a Tarragona, cridaven l'atenció "els molins que foren construïts antigament, els quals es mouen quan bufa el vent i es paren quan no n'hi ha". Més tard, cap els segles XII i XIII, un cop copiats dels musulmans arrel de les croades, s'estengueren per tota l'Europa occidental.
Jordi Bolós creu que a Catalunya n'hi podia haver en aquell temps alguns centenars (2). 

Imatge d'època d'un molí d'Alvèrnia. A diferència dels de les Balears, de 6 antenes, aquest en té 4, com els molins catalans

Però la majoria no van funcionar més enllà del s XVIII (amb alguna excepció del XIX). El seu poc èxit no es deu a la falta d'àrees ventades sinó a la competència dels molins hidràulics. Un cabal d'aigua és una font d'energia que es pot emmagatzemar fàcilment en basses i rescloses, i pot aprofitar-se pel regadiu. En canvi, la força del vent és aleatòria, dóna rendiments molt variables i no se li van trobar aplicacions paral·leles.
De totes maneres l'energia eòlica no es podia deixar de banda en terres de l'interior on no abunden els cursos d'aigua constants, ni en les serres del litoral on els torrents tenen un recorregut curt i amb règim d'avingudes arrauxat.

Ens poden ajudar a entendre el mecanisme d'un molí aquestes imatges del Moinho do Pico Vermelho, un molí restaurat de l'illa de Sâo Miguel (Açores), al mig de l'Atlàntic. El mecanisme bàsic no difereix gaire dels molins de la Mediterrània.

Un engranatge recull l'empenta axial de l'eix horitzontal que sustenta les aspes o antenes i la traspassa a un eix vertical que fa rodar una pedra de mola.

L'eix de les aspes apunta lleugerament enlaire per poder encarar millor el vent, que no bufa mai en una línia del tot horitzontal.
Hi ha dues rodes de molí com en els molins hidràulics, una que gira amb l'eix i una altra d'estàtica a sota.
L'embut quadrat de fusta per on s'aboca el gra és la tremuja. El gra, caigut entre les dues moles de pedra queda triturat i finalment convertit en pols de farina i segó.

A Catalunya les poques siluetes que en queden han perdut les antenes i la teulada (excepte un que ha estat restaurat), però encara es possible identificar-los gràcies a la toponímia. A manera d'introducció us deixo tres exemples i en propers capítols més.

Molí de St Climenç (Pinell de SOLSONÈS).

Segons el propietari aquesta era antigament una construcció més alta, de tres pisos, l'últim pis va ser desmuntat i es van aprofitar les pedres per construir una de les edificacions auxiliars de la casa. Una altura tan elevada vol dir que en un inici havia estat una torre de guaita, ho abona també la ubicació de l'entrada original, enlairada uns metres sobre el terra. Ara aquesta entrada està tapada i l'accés es troba a la planta baixa, pel costat oposat. La propietat no conserva documentació que ho acrediti, però la transformació a molí deuria fer-se el s XVII o XVIII. A l'interior existeix encara una escala de cargol de fusta. Com que serveix de cobert pels mals endreços no es pot visitar, només observar per fora. Anar-hi és molt fàcil, queda a l'entrada del petit nucli de St Climenç, on s'arriba des d'un trencall que hi ha en el km 10 d'una carretera que surt de Solsona per l'avinguda Verge del Claustre.

Torre dels Moros (Castellfollit del Boix - BAGES)

Es troba situada en una zona de bosc a ponent de Castellfollit del Boix, entre Can Regordosa i Can Prat. 

Precisament l'Ignasi de Can Prat és qui em fa saber que la Torre dels Moros havia estat un molí de vent i per fer-me evident la tradicional empenta del vent a la zona em senyala amb el dit el parc eòlic de la serra de Rubió, molt proper. 

A Catalunya la veu popular ha adjudicat als moros gairebé qualsevol ombra del passat de la que ja se n'ha perdut l'origen, tot i que no tingui res a veure amb els moros. Com el blat de moro i les figues de moro aquesta torre tampoc té res de moruna. Podria haver estat, això sí, una torre medieval de guaita re-aprofitada després com a molí.

Molí de Roca Xanxa (Montblanc - CONCA DE BARBERÀ)

Localitzable en un punt carener d'un altiplà que guanya altura progressivament des de Montblanc cap el S i que cau sobtadament sobre un meandre del Francolí, situació que li permet unes àmplies perspectives sobre el riu. Per tant tenim de nou el dubte de si va servir de talaia abans que de molí, però això passa amb la majoria dels molins de vent catalans. De fet, tant els molins com les torres de vigilància requerien d'ubicacions exposades als quatre vents, com en aquest cas.

Referències:
(1)  A la xarxa: http://tectonicablog.com/?p=44531

(2) J. Bolós. Els orígens medievals del paisatge català , p384-385. Institut d'Estudis Catalans,2004.

El Colomer del Bertran

Avui m'he encaminat cap un dels colomers més oblidats i curiosos del país, el colomer de cal Bertran. Durant la curta excursió m'esperen altres al·licients tant o més remarcables, el principal és sens dubte la tranquil·la bellesa del riu Muga, que poc tros més amunt fa de frontera entre els estats francès i espanyol i que condueix les seves clares aigües entre espectaculars fondalades de l'Alta Garrotxa.

Surto, doncs, d'Albanyà (Alt Empordà) per la pista, en part asfaltada, que porta al Coll del Bassegoda i aparco en el punt on la pista es separa de la Muga per remuntar el torrent de Pincaró. A l'altra riba es divisa la casa de la Molina, m'hi dirigeixo tot descalçant-me per travessar el riu, la finca està tota voltada de tanques però avui es pot passar per un senderó que segueix la vora del riu amunt (direcció N.) fins a retrobar el camí original, que continua de pla. A l'indret dit les Mallorques el caminet puja allunyant-se del curs de l'aigua i surt a una pista que baixa de nou fins arribar a les proximitats de la casa i del Pont de Can Bertran, de tres ulls, amb una placa de ciment que diu Pont fet per Ysidro Bertran 1894.



Travessat el pont cal prendre el camí de l'esquerra, direcció S. Al cap de poc surto als camps herbats del Serrat, que envolten un turó no gaire alt ple d'alzines, dalt de tot hi ha el Colomer del Bertran.

Crida l'atenció d'aquesta construcció cilíndrica la seva situació aïllada i la disposició en espiga de les pedres exteriors. 

Té una obertura en forma de finestra, actualment engrandida, que mira cap el N, tot sembla indicar que al costat oposat hi havia una entrada, però ara és un esvoranc que amenaça arruïnar tota la construcció.

L'alçada interior és de 2.60 m i el diàmetre de 2.15 m, més el gruix de les parets que fa 53 cm. La finestra originalment era de 67 per 52 cm.
Es poden comptar 5 fileres d'espais pels coloms, els de les dues files inferiors i la de més amunt són de tipus quadrat, mentre que les dues del mig són de nius triangulars.
Les pedres estan lligades amb morter i el sostre mostra la petja d'un encanyissat que es va fer servir en el moment de donar-li la forma d'una lleugera volta. Enmig d'aquest sostre hi ha un forat rodó, ara tapat amb rocs i un travesser de fusta, a més d'un gran tros de ceràmica de color gris fosc.

Visitat el colomer val la pena arribar-se fins a l'altre extrem del camp, punt on en el mapa llegim Colomer del Serrat.

Aquest altre colomer és una estructura estranya, fa 7.80 m de llarg per 2.50 m d'ample (mides exteriors), per 1.90 m d'alçada el tros més alt. Però no es conserva sencer ni es pot veure on hi havia l'entrada. L'enderroc ha caigut i l'ha omplert totalment, tot i així s'endevinen 4 o 5 dels forats per coloms que permeten creure que realment era un colomer. L'obra està feta amb pedra seca, sense morter i amb rocs cantelluts, curiosament no està obrat en espiga, contrastant clarament amb el colomer de Bertran i amb les abundants parets de l'entorn més proper.

Del poblat o castell que hi havia en aquest indret he trobat tant sols una tímida referència que parla de la vila Castiliani, documentada el 957 i que podria ser fins i tot d'època visigòtica. Una obra cabdal com la Catalunya Romànica no en diu res, però les abundants parets que trobem escampades dins aquest bosc no són els quatre rocs d'un simple mas sinó que havien de conformar una vila d'importants dimensions.

El portal d'entrada, de mig punt, s'obria en un alt mur reforçat amb grossos contraforts. Al voltant hi ha diverses dependències, un aljub o cisterna i un munt de parets totes elles obrades en espiga.

Si baixem fins el riu hi trobarem forats per sustentar passeres o d'alguna resclosa. Tot plegat fa d'aquest indret un lloc evocador d'un temps en que aquesta vall era força més poblada, tot i el seu salvatge entorn. 

Torno pel mateix camí, la ruta en sí no requereix més d'una hora i mitja o dues de caminar, però pot ser entretinguda pel que fa a exploracions.

Enllaços: http://www.raco.cat/index.php/AnnalsEmpordanesos/article/view/93367/166591

El 'fornot' de Navel

Cavitats com aquesta picades artificialment en una roca n’hi ha a diverses bandes del país, encara que la majoria s'han divulgat només a nivell molt local.

Aquesta pàgina d’avui continua doncs aquell intent d’inventariar-los que vaig iniciar amb les entrades titulades Fornots, coves sepulcrals i anacoretes I, II i III, a les que us trameto si en voleu tenir una impressió prèvia. 

El de Navel és un fornot o roc foradat, com se’ls coneix popularment, que no he trobat publicat enlloc i que no és ni tan sols conegut pels habitants de Navel, tot i que està situat molt a prop de la carretera que va de Cardona a Serrateix, dins una àrea on n'hi trobem alguns altres (Sant Serni, Tuta del Pla del Llop, Tuta de la Soleia, Cova del Lladre, Coromines).

Es troba en una roca aïllada mostrant senyals de l’eina que es va fer servir per buidar-lo. La roca té una forma curiosa, però no s’hi veuen altres marques ni relleus. Es del tipus més simple, una concavitat artificial amb una amplada de 1.80 m per una alçada de 1.40 m i una fondària màxima de 0.60 m, que el fan similar a alguns exemples poc fondos com els de Collet de Pastors o el Clot del Riquer. Aquest tipus contrasta amb d’altres més grans i oberts ran de terra, que havien servit d’habitació com la Cova de Can Nadal o la Tuta del Pla del Llop, però n’hi ha també d’enlairats, com la de cal Milhomes, n’hi ha que havien tingut porta, n’hi ha annexes a habitatges, etc.. Igual que alguns podrien haver servit de sepulcre i altres en els que, en canvi, no hi ha prou base per asseure-s'hi.

Tot plegat genera molts dubtes. La tesi que els relaciona amb oratoris d’un cristianisme primitiu sembla més insegura després dels treballs realitzats a Cal Pepa. En Jordi Gibert i en Cris Folch, que van excavar aquell jaciment, es decanten per una funció més prosaica, relacionada amb tasques quotidianes de tipus agrícola, com ara magatzems de gra, fresqueres o similars.

També se m’ha passat pel cap la possibilitat de que servissin per encabir ruscs d’abelles. La idea prové de que el nom de Seguers (indret de la Segarra on hi ha un cas de roc foradat amb restes d’un hàbitat al costat) és també el nom que prenen la sèrie d'armariets que a moltes cases servien justament per tenir-hi ruscs d’abelles i obtenir mel. Però per verificar aquesta pensada caldria trobar exemples similars a Europa o el Mediterrani de ruscs guardats expressament en forats d'aquesta mena, cosa de la que per ara no tinc constància.

Servís pel que servís potser en el lloc on ara hi ha aquest roc hi havia en altres èpoques una cruïlla de camins. Per l'immediat nucli de St Vicenç de Navel passava una de les antiquíssimes rutes de la sal, que des de Cardona s’estenien en totes direccions, la que passava per aquí s'endinsava en el Berguedà resseguint la riera de Navel i encara es poden identificar avui alguns trams, coberts per la pinassa, amb la marca de les roderes gravades a la roca pel pas secular dels carros.

Per trobar el roc cal entrar trenta passes dins el bosc des d’un revolt de la carretera, a uns 200m a l’O de St Vicenç de Navel, just per on corre la divisòria entre el terme de Cardona (Bages) i el de Viver i Serrateix (Berguedà).

Coordenades: 41º 56.335' N  1º 43.151' E