El jardí desfermat

Hi ha indrets que desconcerten. La casa de la imatge és la Coma, es troba a 3.2 km del poble de Monistrol de Calders, anant-hi per la pista que anomenen la Ruta de la Salut, perquè la fan servir els avis que necessiten caminar cada dia una estona. Un rètol abans d'arribar resa: Plantas Mitjans. La casa té història, però lo més curiós va passar fa relativament poc i n'és la mostra la presència d'una estació de tren, abandonada i sense teulada, a poca distància, al bosc. 

Què hi fa una estació de tren aquí dalt? es pot preguntar l'excursionista, el boletaire, el caçador o el turista. Aquí no hi havia cap mina, si és això el que penseu. I encara que a prop hi havia una pedrera, la pedra es transportava perfectament per camió, per la pista en bona part asfaltada, que ve del poble.

L'estació va ser construïda en el moment de més èxit d'una empresa de jardineria que llavors estava establerta a la Coma. Els vivers de Plantas Mitjans subministrava a les administracions d'aquella època plantes per a zones verdes, autopistes o on fes falta i el negoci rutllava, estem parlant dels anys 60. Als vivers instal·lats a la Coma hi treballava molta gent i el Sr Mitjans va decidir construir una via fèrria que portés la gent del poble fins al lloc de treball. 
Va començar per fer una estació al costat de la casa, quan l'estació ja era feta i fins i tot hi havia dues màquines de tren, es va fer evident la necessitat de salvar el gran buit que s'estenia als peus d'un cingle situat al final dels 300 m de via ja construïts. Feia falta un pont, que hauria tingut unes dimensions molt considerables tan de llargada com d'alçada, una obra faraònica que mai es va arribar a construir i així va ser com estació i locomotores van quedar aïllades, fora de lloc i sense destí.

Les locomotores ja no hi són, una es troba en el Museu del Ferrocarril de Vilanova i l'altra a la Pobla de Lillet.


                                                                                                                                                       A la part de dalt d'aquest cingle moren les vies sense un pont per on continuar.




A sota: el bosc omple els vivers oblidats.

Les obres importants no s'acaben amb l'estació, també es va fer una presa a l'indret de Pomanyà, a prop d'on hi havia la pedrera, però la roca de la zona no és del tot impermeable i la presa no es va arribar a omplir mai d'aigua, ara resta plena d'arbres i bardisses. 
Pels volts de la Coma es poden veure elements no gaire propis d'una casa de pagès, ara tots rovellats o trencats: fanals de llum, un sortidor de benzina, instal·lacions abandonades i plantes més pròpies d'un parc que d'un bosc. 
La història de tot plegat encara s'ha d'escriure, però sabem que els canvis polítics van trastocar en crisi el que era eufòria i els vivers de la Coma van decaure en l'abandonament fins els nostres dies. L'aspecte que tenen és fantasmal, l'interior és una selva i les plantes ornamentals en canvi han saltat a fora i algunes han començat la colonització dels entorns, tal com es fa patent a la mateixa estació, on una acolorida plaga de Pyrocantha l'envaeix.

Aquí dalt: bàscula per camions entre el romaní

El sortidor de benzina entre les heures

La Pyrocantha és un arbust ornamental espinós que s'utilitza per fer tanques i es posa també a les mitgeres de les autopistes, al juny llueix unes boniques inflorescències blanques però és a la tardor quan esclaten els seus fruits que poden ser d'un viu vermell ..................................................................o bé d'un ataronjat tirant a groc. 

Pels voltants de la Coma aquest jardí esbarriat escampa els seus colors per dins i per fora de l'estació fins més enllà del cingle, amb un contrast que ara el novembre és impactant.
Però cal estar atent a les masses denses d'aquesta planta, perquè a vegades agafen una malaltia anomenada foc bacterià, que s'encomana als fruiters (pomeres, pereres) i que necessita de mesures dràstiques per ser eradicada (veieu-la aquí). 

Quan tornem cap el poble, no gaire lluny del cementiri, es poden veure encara molts arbres de jardí, els avets i els desmais proliferen pels vols de la riera de la Golarda. 
El nom científic del desmai és Salix babylonica, babilònica perquè les seves branques penjants recorden com penjaven sobre el buit els jardins d'aquella ciutat, una de les set meravelles del món. La via de tren de la Coma no hauria estat mai la setena meravella, però si l'esperit emprenedor i el seu desafiament al buit hagués reeixit, sigui per bé o per mal, ara el negoci de la Coma podria haver acabat sent una atracció turística.

Castell de la Fossa i altres balmes

Sota les roques i entre bardisses s’escampen pel Collsacabra una rastellera de balmes que van servir de refugi, vivenda, barraca o corral als pobladors de les valls que miren el Ter. Fossin pastors o pagesos, la gent del país al llarg del temps va aixecar parets sota els esqueis per viure de la benevolència de la terra i, en alguns casos, per refugiar-se de les convulsions de la plana.

No són balmes tan espectaculars com les que hi ha al Bisaura, a Tòrrec, o com la cinematogràfica Can Puig, a Mura, però bé val la pena donar-hi un cop d'ull. Amb el tipus actual de vida ens costa imaginar com s'ho feia la gent que hi vivia, de fet passaven la major part dels temps a l'aire lliure fins que la foscor de la nit o les inclemències els feia resguardar-se a dintre, on sovint tenien el foc encès i el ramat dormia a l'estança del costat. L'abundància de balmes en una àrea com aquesta és doncs senyal d'aprofitament del medi disponible i de treball. Aquest poblament va arribar a ocupar una setantena llarga de balmes dins de l'actual terme de Tavertet, i encara que és possible que en alguns casos van servir només d'aixopluc del bestiar i la seva utilització fou esporàdica, en moltes altres s'hi deuria viure d'una manera estable (1).

Per accedir a aquests racons l'excursió no sempre és fàcil i no donaré coordenades, és molt més divertida la recerca si li dediques temps i estas disposat a perdre't una mica, però això sí, amb l'ajut d'un mapa (2) i fent atenció als estimballs. Per tant aquesta pàgina està dedicada a persones de ment encuriosida, però previnguda. L'encant del paisatge es dona per descomptat. 

Anant a Tavertet per la carretera, quan el panorama s'obre i es torna més espectacular, veiem al costat d'un revolt, la casa de la Corbera, curiosament bastida entre roques, i al davant mateix dos grans blocs que sobresurten del bosc, el de la dreta sembla un musclo vertical i sota l'altre hi ha la balma de Bosques Cabanyes. 

Per anar-hi agafem un tros més enllà de la Corbera, km 6.9, el camí dels Crous. Seguint-lo es passa a frec de les Roques del Miolar (QP 98.7) (3). Una alta i estreta escletxa (foto de la dreta) separa aquestes roques. Si hi donem la volta veurem a terra marques d'haver-ne extret rodes de molí i a la punta de tot de la proa rocosa hi ha unes bassetes buidades a la mateixa pedra, de significat desconegut.


Des d'aquí seguim encara la pista 150 m més, desprès surt una pista a l'esquerra, 200 m més enllà fa una bifurcació, agafem el camí de sobre fins que, al cap de poc, un altre camí ample baixa cap a l'esquerra deixant-nos al peu de la gran penya que fa de teulada a la balma de Bosques Cabanyes (QP 97.12). Ens hi podem enfilar per uns esgraons marcats a la roca, n'hi ha uns vint-i-cinc fins a dalt. Es un bon lloc de guaita amb excel·lents vistes de la vall. 

Al terra hi ha dibuixat una mena de rectangle que no sé desxifrar però sembla l'esbós d'una tomba (només a 500 m a vol d'ocell hi ha les tombes medievals del Noguer).

Des d'aquí observem al nostres peus la casa de la Corbera i cap a ponent, entaforada a mig aire de l'alterós penya-segat, la balma anomenada Castell de la Fossa, on anirem desprès.

Castell de la Fossa

Ara, pel costat esquerra de la gran roca, podem baixar per un senderó i en poca estona passarem per unes escales de pedra que ens deixaran al peu de la pròpia balma.

Les pedres que avui conformen les parets estan apilades sense cap estil, a l'haver patit diverses remodelacions per acabar fent de corral o d'aixopluc, però  pretèritament va servir de vivenda, com ho testimonien diversos indicis de l'entorn: la presència davant mateix d'una roca amb forats artificials que podien haver suportat una estructura de fusta, o la cura amb que es va fer l'escalinata, en forma de L, de 13 graons d'entre 1.2 m i 2.3 m d'ample i el graó de més amunt que va ser rebaixat de la mateixa roca en una amplada de 1.7 m. Tot i que ara la molsa i les fulles ho dissimulen força.
Pels voltants trobarem un grapat de marges enrunats i dispersos, que ens fan pensar en passades activitats que ara queden ignorades pel pas dels temps i l'exuberància del bosc. A poca distància de Bosques Cabanyes, a uns 200 m pel camí per on hem arribat, en direcció N. hi ha el que en Quirze Parés va anomenar la Balma del Molí de Subiranes (QP 97.13). 

Es un conjunt d'escletxes força curiós que costa imaginar-s'el com un habitatge permanent, encara que pot haver tingut alguna altra utilitat segons denoten unes petites restes de parets molt escadusseres.
Si des d'aquí baixem a travessar el torrent de Baumadestral passarem pel Molí de Subiranes (QP 97.9), avui dia arranjat com a vivenda. No hi ha necessitat de ficar-se al pati de la casa, podem enfilar-nos per la dreta i anar a trobar el camí de la Corbera, que travessa de pla per dalt.
Els entorns de sobre el Molí estan plens de rocs amb indicis de parets cobertes de molsa, heures i falgueres.  





Des del Molí ens arribem en un no res a la carretera, on vint metres més a l'O s'enfila un altre caminet fins la base dels espectaculars penyals que dominen la zona, allà es troba la Corbera Vella (QP 97.4), una balma amb dependències, assolellada i amb bones vistes sobre els plans del Noguer i el Puig de la Força.  

La Corbera Vella

La nostra ruta segueix planerament en direcció a ponent però al cap de poc hem de localitzar la canal de pujada que ens situarà al capdamunt del cingle, ens ajudaran algunes fites.

Un cop a dalt, amb unes vistes imponents, continuem direcció NNE. Uns 220 m desprès del punt on hem sortit de la canal, en una petita plataforma rocosa arran de cingle, hi ha un conjunt de set forats peculiarment acostats a la timba, tenen un diàmetre de 10 cm aproximadament. Sobre el paper que feien els pals que hi deuria haver encaixats només podem fer suposicions. 

forats arran de penya-segat

                                                                                                        Sota la vertical d'aquests forats queda el nostre proper destí. Per anar-hi fem cinquanta passes més cap al N fins que en un planet esclarissat endevinem a la dreta la cornisa per on caldrà baixar. Al cap de poc el camí fa un gir de cent vuitanta graus i ens porta finalment al Castell de la Fossa (QP 76.11). 

Tot el que en queda és un tros de paret que conserva dues curioses espitlleres enfocades cap el punt d'accés. 




Més enllà la balma es perllonga sobre l'abisme però arribar-s'hi resulta força arriscat. 

En el sostre de la balma, darrera la paret obrada, es coneix un encaix de biga. També pel terra es veuen petits encaixos, com també n'hi ha un just abans de l'entrada, a terra, com si hagués trabat una tanca de fusta. 

Desconeixem l'origen d'aquesta construcció. No hi ha documentat cap castell amb aquest nom i el de Sorerols es troba a tan sols 1 km en línea recta. El que sí sembla, a la vista de la ubicació i de les espitlleres, que la funció que va tenir va ser defensiva o de refugi (4), més que de pagesia. 
Tornant a la carena i cap el N es troba Casacoberta, ara tristament abandonada com moltes altres cases. Poc abans d'arribar-hi es troben els pedregosos plans de l'Ayera Vella o Era Vella de Casacoberta, on hi ha també indicis de desaparegudes construccions. En aquest punt, surt un camí en direcció NO. que ens retornarà a la carretera, km 5.1.

 Balma de la Plana

Però si encara hi ha ganes d'explorar una mica, a 150 m de l'inici d'aquest camí podeu baixar pel dret, pels clapissos més transitables, evitant entrar de ple al bosc espès, i uns 200 m més avall amb una mica d'encert, trobareu la roca de la Plana (QP 76.4). Al dessota s'hi amaga una balma de sostre fumat i pels voltants hi ha diverses restes d'antigues parets i roques, tot plegat molt embrossat i amagat per la vegetació.


Al damunt d'una de les roques d'aquest embolic hi ha també una sèrie de forats artificials com els que hem anat veient en els casos anteriors.                                                                                                       

La Plana es troba encarada a una altra balma, la Baumallera, a l'altre costat del torrent del mateix nom. 
Però aturem-nos aquí, amb el que hem vist ens podem fer una idea de que el poblament troglodític de la zona, per raons que en bona part s'ens escapen, va ser notable .
La gent que va viure en aquest país ens ha deixat altres tipus de testimonis igualment curiosos, com veurem quan properament anem fins el Noguer.

Referències:

(1) Anna Borbonet, Jordi Sanglas : "Tavertet, el seu terme i els seus noms de lloc", 1999, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 19
(2) Si es vol un mapa imprès, el del Collsacabra 1:25.000 de l'Editorial Piolet, tot i amb imperfeccions és, per ara, el més detallat.
(3) Sempre que a la "Mirada de l'òliba" tracti del Collsacabra donaré, si existeix, el nº QP, que és el número amb que figura cada indret dins l'inventari que en Quirze Parés va fer a la "La despoblació rural i les masies del Collsacabra", 1985, Dalmau Editor. 
(4) Gener Aymamí. Les coves fortificades de Catalunya. UEC. 2006

Xups !

El diccionari Alcover-Moll diu que un jub és un "dipòsit d'aigua semblant a una cisterna, al qual es baixa per unes escales, i està destinat a tenir-hi els aglans en remull perquè es mantinguin tendres durant tot l'any".
Com també diu en Salvador Vilarrassa en el seu llibre de 1920 "La vida a pagès" (1):
«En les cases que tenen rouredes, per estalviar el blatdemoro els hi donen aglans (als porcs). Abans, quan hi havia gairebé a totes les cases de pagès la seva roureda, en aquest temps (novembre) les collien no sols els de la casa sino tothom qui volia donant-ne la meitat a l’amo. En moltes cases tenien el jup, que era un pou on hi feien anar aigua i allí tiraven les aglans, mantenint-se gerdes tot l’any. Quan les havien collides, encara feien anar els porcs sota els roures tot el dia per menjar-se les que havien quedat i al vespre només els hi havia de donar una mica d’abeurai o sia aigua amb un grapadet de farina. » 

Per tant, cap el sud del Lluçanès, Plana de Vic, Alt Congost i Moianès, on deixa d'haver-hi presència d'afloraments rocosos trobem, diferint notablement de les tines d'aglans excavades a la roca, però amb la mateixa finalitat, els jubs (o xups, com també s'escriu) obrats amb paret de pedra, una forma de construcció amb l’aspecte extern de barraca i planta quadrada o rectangular. Sovint estan coberts per una volta de canó i en el seu interior fa una piscineta d'un metre i mig o dos de fondària on eventualment s’accedeix per una escala de pedra.

La paraula té sens dubte el mateix origen àrab que “aljub”, però cal aclarir que els jubs no són simples cisternes d'aigua i que la seva missió va ser contenir aglans des del moment de la seva construcció, tal com testimonia el dietari de Vicens Cuatrecasas de Pruit l’any 1753:
"Vuy dia 16 de novembre de 1753 he acabat de fer lo jup per posar glans. Lo mestre lo à fet és Sapriar Novelles. abitant en la parròquia de Pruit. en una casa de las de la padrera de prop Ropit. Me costa de al mestre dos lliuras vuit sous. dich 2 lliuras 8 sous sense la cals y feyna de manobres. y en lo sobredit any hi he posadas cosa de sent quarteras de glans. No n'i he gosadas posar més perquè lo fret n'à cuytas moltas y en dit any n'é fetas collir cosa de tres sentas sinquanta quarteras. y per no trobar qui las volgués collir a diné al moseró he pagat diné y malla. y encara matí y vespre los avíam de coure una ollada de carabassas o perola. que n'i à guts alguns dias passat de quaranta que collían per casa. Són tots pagats a loego." (2)
Una quartera és una mesura de capacitat que equival a uns 70 o 73 litres, aproximadament.

Curiosament en les descripcions que s’acostumen a fer de les masies, el xup és sovint passat per alt, per això entenc que n'hi ha d'haver força d'escampats i desconeguts. El que segueix és, doncs, un inventari totalment provisional de xups identificats o amb indicis:

Busquets

Està excavat a la roca igual que les tines que ja coneixem, però té planta rectangular, d'uns 3.5 m per 5.5 m de costat i està ple d'aigua. Al seu voltant s’aixeca un tros de paret que havia sustentat una volta de pedra que es va ensorrar. Es diu que a l’interior hi ha submergida una llinda datada l’any 1710.

Per anar-hi cal arribar-se fins a la casa de Busquets per una pista que uneix els punts quilomètrics 7.9 i 9.5  de la carretera d'Olost a Perafita. El xup està al sud de la casa uns 230 m en línia recta, on acaba un camp i comença un rec, a l’inici de la zona boscosa (42º 1.407' N 2º 5.981' E). La proximitat d'un rec va ser un element molt tingut en compte a l'hora de construir-los, doncs l'aportació d'aigua era un dels factors clau com veurem repetidament.

La Riba

El xup de la Riba és dins el terme d'Oristà, prop del punt quilomètric 13.7 de la carretera a St Feliu Sasserra, en un adequat entorn de roures i alzines. La llinda ens indica l'any 1756. L'entrada fa unes escales que baixen un metre fins el fons. Crida l'atenció una mena de rasa que surt d'un lateral i s'estén una pila de metres desfent-se enmig del bosc sense que quedi clar perquè servia, possiblement desaiguava el xup tot i que no es reconeix cap forat de sortida a la paret. L'aigua per omplir s'agafava segurament d'una bassa que encara existeix a escassos 20 m (41º 53.552' N 2º 2.191' E)

Serrajòrdia

La Serra, com també es coneix, és una casa amb tres xups a falta d'un. El xup gros és el més apartat i havia servit com a cisterna d'aigua, perquè probablement aquesta hi naixia. El xup xic és el de la imatge, es troba a frec de la façana de la casa. En un lateral hi ha una mena de sobreeixidor esculpit en pedra. El portal dona accés a unes escales que baixen fins un espai soterrat situat a la banda dreta, de 3.8 per 6 m i amb volta. 
Encara hi ha un tercer xup en uns horts, darrera dels coberts a la dreta de la façana. Aquest darrer, molt amagat i sense estructura externa visible, s'hi accedeix per un forat al terra i una escala que duu a un espai orientat en direcció al xup xic. 
La Serra és molt a prop de St. Feliu Sasserra, però dins el terme d'Oristà

Vilaroger

el xup a primer terme

 Es una bonica masia d'Oristà documentada d'antic, s. XIV. S'hi arriba per una pista que surt del PK 5.2 de la carretera d'Oristà a Vic. El xup està situat davant mateix de la façana, voltat de flors i tancat per una reixa de ferro, tal com es veu a la imatge. No té coberta ni sembla que n'hagi tingut mai. Actualment està buit i es veuen les pedres voladisses que feien d'escala per baixar-hi. 

Terricabras

Es troba pocs metres abans de la casa d'aquest nom, anant per la pista que surt del PK 4.2 de la carretera d'Oristà a Vic. Està molt desfet, queden trossos de paret, es reconeix on era el portal d'entrada i poca cosa més. Desconeixem la data de construcció.
Dins el Lluçanès tinc constància d'altres xups que ara ja no existeixen, per exemple a les cases de Campa i el molí de la Riera, a Oristà.

Perdaltes

El pou d'aglans de Perdaltes és a tocar de la casa, en el terme de Muntanyola. El camí surt del PK 14.5 de la carretera de Sta Eulàlia de Riuprimer a Sta Maria d'Oló, però és una pista privada, de pas prohibit als vehicles. 
La part visible d'aquest xup, amb sostre inclinat, cobreix unes escales que baixen fent un angle recte fins el dipòsit d'aigua, excavat al terra, actualment força tapat per sediments. El seu disseny original probablement era similar al del xup xic de Serrajòrdia.

Serra-rica
A Muntanyola es coneix com la "cova d'aglans" i és una construcció força àmplia, de gairebé 5 m i de 2 m de fondària, té la típica volta amb la part davantera desapareguda, igual que la de Mas del Coll. Queda en un pla dins el bosc per on hi passa un camí de GR, per sota de l'Avinguda de Muntanyola, mirant cap a la casa de Serra-rica (41º 52.318' N 2º 10.854' E). Davant mateix hi ha les restes d'un forn d'obra, una estructura independent amb la que no li suposo cap relació especial.

Can Vilardell

Pràcticament colgada de terra i bardisses, aquesta obra està situada al costat mateix de la pista asfaltada que, fent llaçades, s'enfila des del PK 1.6 de la carretera de Sta. Eulàlia de Riuprimer a Muntanyola, a pocs metres de Can Vilardell. Conserva l'habitual volta de canó feta de pedres disposades verticalment (41º 53.296' N 2º 11.055' E).

La Tria

La Tria és una casa situada pocs metres al nord del santuari de l'Ajuda, a Hostalets de Balenyà. El pou d'aglans, tal com l'anomenen, es troba al costat nord, passada la casa, dins el sot que forma el pas d'un torrentet on també hi ha la font. Actualment està tot cobert d'heures i té una planta rectangular de 3 m d'ample per uns 7.5 m de llarg, amb una volta de canó força sencera, tot i que les parets del fons i sobre el portal estan esllavissades. A la banda dreta del portal i fent cantonada hi ha gravada la data 1716.

A dintre fa un "pou" de 2.5 m d'ample gairebé ple de terra i aigua, partit en dos trossos: un de 3.2 m de llarg i un altre de 2.3 m. Per sobre s'aixequen 80 cm de paret dreta feta de  còdols diversos i per damunt s'hi sosté la volta de canó feta tota de pedra tosca, molt lleugera i porosa. També la pedra tosca conforma part del portal d'entrada. En Josep Maria, que és l'avi de la casa i qui dono les gràcies per les seves explicacions, em va dir que a dins hi naixia l'aigua i que la divisió en dos parts era per separar les aglans d'alzina de les de roure, però que ell no ho ha arribat a veure i que només sap el que li han explicat.
A poques passes de l'entrada hi ha la font, a l'hivern passat quedava invisible sota les bardisses, però encara se sentia rajar, avui la font està gairebé colgada degut a la feina recent d'una màquina. Val a dir que pel costat mateix hi passa un rec que podia proporcionar aigua de sobres encara que la font no hi fos.

El Gelabert

En terme de Folgueroles, no massa lluny de St Jordi de Puigseslloses, es troba la casa del Gelabert. Més avall, prop del torrent del Raigat, hi ha un grapat de roures centenaris. 
Molt amagat enmig d'una selva de lianes, ortigues i bardisses, trobarem ben sencer aquest petit jub d'aglans (41º 56.905' N 2º 18.406' E), sota mateix d'un plàtan ufanós, a tocar la llera del torrent, 60 m aigües avall del Rastell de l'Ariet (el rastell és una mena d'antiga presa feta de grosses pedres posades verticals amb l'intenció d'empantanar el torrent i regar els pollancres que s'hi havien plantat). 
A la llinda del portal es pot llegir la data de construcció: 1803.

Casadevall

Es a Vilalleons, poc abans d'arribar al poble des de St Julià de Vilatorta, a mà esquerra. Darrera la casa travessant els horts hi ha les restes d'una bassa i un rec canalitzat amb una paret artificial tot a lo llarg. Cal travessar el rec per una palanca de pedra i el camí passa per sobre del sostre del jub que està format per dues grans lloses de pedra de 2.5 m de llarg, per tant en aquest cas no tenim volta de canó. Els actuals residents a Casadevall van desfer parcialment l'envà que el tapava. Quan s'elimini les restes del tapiat i es netegi l'entorn de la vegetació espessa que el cobreix, quedarà a la vista un conjunt força interessant entre el rec i jub.



Mas del Coll 
Es a 700 m a la dreta de la carretera de Folgueroles a Vilanova de Sau. El camí s'agafa on hi ha un indicador de la Ruta dels Ibers (per aquí en pocs minuts es va al Casol de Puigcastellet, una de les diverses i interessants restes ibèriques que hi ha a Osona). Pocs metres abans de la casa es distingeix perfectament el xup a mà dreta (41º 56.198' N 21 20.120' E). Com es veu a la foto falta tota la paret de davant. Fa 4 m d'ample per 3.5 de fondo i uns 2 m d'altura.

Torrentó


A les envistes dels cingles d'Aiats hi ha, un xic amagada, la casa del Torrentó. El pou d'aglans és a ponent de la casa, té unes dimensions modestes, d'uns 3 x 2.5 m de costat, no té coberta i sembla que no n'ha tingut mai. Està prop d'un rec ombrívol on suposo que l'aigua entrava per filtracions del mateix rec (com passa amb el de la Tria, el Gelabert o Casadevall), on uns metres més amunt abans hi havia un naixement d'aigua que formava una bassa natural, però que ara està seca. Per veure'l cal preguntar a la mateixa casa i s'accedeix des del Coll del Bac, a la carretera vella de Vic a Olot.
L'Antònio és fill de la casa i assegura que el seu pare encara havia fet servir el jub tot i que ell, personalment, no ho havia arribat a veure mai perquè ja deu fer 80 anys que no s'utilitza. No es collien aglans d'alzina perquè "les aglans que cal conservar en aigua són les de roure que si no es remullen es tornen com suro i no es poden fer servir, mentre que amb les d'alzina això no passa, les pots deixar per terra que no es fan malbé. Es collien el novembre (a l'octubre n'hi ha però no són madures) i es mantenien en el jub durant l'hivern, màxim fins el maig, i durant aquest temps servien de menjar pels porcs, no gaires, a casa n'hi havia màxim 11 o 12. Per treure les aglans del jub es feia servir una mena de graella grossa amb un mànec llarg de fusta", que no s'ha conservat.

Pujolriu
La cita d'en Vicens Cuatrecasas del 1753 es correspon amb una casa situada a 2.5 km del Torrentó a vol d'ocell. A Quatrecases hem fet prospeccions però no hem trobat el jub. 
En canvi a la casa veïna de Pujolriu ens van indicar la presència allà mateix d'un jub avui enrunat i que no tenia coberta, es troba just acabant de passar la casa, per sota de la pista d'anar a Falgars d'en Bas (42º 4.529' N 2º 26.687' E).

Les Comes

vista interior

A les Comes de Sta Eugènia s'hi arriba per un camí indicat a la dreta de la carretera de Moià a Collsuspina. A la part de darrera de les Comes, on només s'hi pot accedir demanant permís, hi ha obrada una estructura amb dos arcades simètriques, la de l'esquerra cobreix el xup d'aglans i a la de la dreta hi havia hagut darrerament el safareig, a l'alçada d'aquest un conducte comunica les dues parts. Tot plegat té unes mides de 10 x 3 m de planta. En Josep, l'actual masover, n'ha tingut cura i després de la neteja que hi ha fet s'observa un estat de conservació força bo. 

Barnils
A Barnils fan turisme rural i tot l'entorn està molt cuidat. S'hi pot anar per una pista que s'hi enfila carenejant des del costat mateix del campanar de St Quirze Safaja. 

Davant la masia hi destaca la capella del Roser enfilada dalt d'un esvelt turonet. Per pujar a l'ermita hi ha unes amples i boniques escales a l'inici de les quals es troba el xup, fàcilment visible pel costat de migdia. L'estat de conservació és força bo. Sobre del portal, en un gros carreu que fa de llinda, hi ha una inscripció molt esborrada amb un 1779 difícil de llegir. Un cop a dins s'observen dos arcs de volta contigus i un terra ben moll. 

Per acabar aquí us deixo uns quants casos més (3): 

Aquesta imatge de la dreta correspon a tot el que resta del xup del Verdaguer, en terme de Castellcir.

N'hi ha un a Castellar, a St Martí de Centelles; a la 

Talladella, a Castellcir, de l'any 1797; 

o el que segons fonts orals hi ha a Pregona (St Quirze Safaja). 
A la Sala de St Llogari (Castellterçol), a 125 m en direcció SE, passada l'arcada de la pallissa, hi ha un sot embardissat amb una pila de rocs d'alguna construcció avui enderrocada. Penso que té les característiques pròpies d'un jub, però no puc aportar més dades.

Es diu que en èpoques de penúria o manca de cereal, les aglans un cop mòltes en forma de farina, es feien servir pel consum humà, suplint parcialment la farina corrent. De fet l’aglà històricament ha format part de l’alimentació de molts pobles d'Europa i d'Amèrica. A la xarxa no és difícil trobar receptes de cuina amb aglans.

Però evidentment s'han destinat més que res al bestiar. Sabem que les aglans es collien ara aquest temps, octubre i novembre, però desconeixem la majoria de detalls, tant pel que fa a les costums que envoltaven la collita i la conserva, com pel que fa a l'història: perquè tantes llindes són del s XVIII ?.

Actualment a les nostres àrees d'alzinars i rouredes continuen criant-se porcs, però amb pinso. Per tant la producció d'aglans de les nostres pagesies o bé es malmet o bé se n'aprofiten altres animals. S’ha observat per exemple "que la taxa de reproducció dels senglars augmenta notablement en anys d'elevada producció" (4).

Referències: (1) La vida a pagès. Salvador Vilarrassa, Impremta Maideu-Ripoll, p 317
(2) Guerra, pau i vida quotidiana en primera persona. Edició a cura de Rafel Ginebra, p 202
(3) De la zona del Moianès i Alt Congost en trobareu uns quants descrits per les pàgines amigues de http://www.excursionismecientific.cat/?p=1691
(4) http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticia/683/any/aglans