Molins de vent (II): de l'Ebre al Garraf

Els molins de vent de Catalunya no han tingut la sort d'establir un vincle amb el territori tant evocador com el que gaudeix la Manxa gràcies a en Cervantes, o la Provença gràcies a l'Alfons Daudet, amb les seves Cartes del meu molí. La manca d'un clixé semblant fa que molts es sorprenguin de que els molins de vent haguessin estat en altre temps un element típic del paisatge català, un temps en que apareixien sovint reproduïts en mapes i gravats. 

Com en un dels gravats de Jacques Rigaud sobre el setge a Barcelona del 1714, on en el detall ampliat reproduït a continuació es pot apreciar tota una bateria de molins situats a la banda del port.

Precisament gràcies a la toponímia i els mapes reprenem la recerca del que avui resta d'aquestes construccions, que no és gaire. 

El Perelló

El molí del Perelló data de l'any 1564, però amb el temps va anar patint canvis fins caure en l'abandó. La restauració es va inaugurar el 22 de setembre de 2001, tot i que les antenes noves de fibra de vidre no hi van ser incorporades fins el maig del 2015. Actualment és l'únic exemplar restaurat de Catalunya i podem contemplar la seva senzilla i esvelta estampa entrant al poble pel sud. 

Té 6 metres d'alçada i una coberta giratòria d'uns 3 m a la que estan acoblades les 4 antenes, que giraven en sentit horari. A la part contrària es troba el pal de govern, que permet girar la coberta i orientar-la per encarar a conveniència la direcció del vent. A la primera planta es troba la cantonada per on baixava la farina i s'omplien els sacs i a la segona planta hi ha la maquinària. 

Es de l'estil més comú del litoral continental, des d'Alacant fins a la Provença.

Botarell

La desarticulació del mecanisme, fins i tot la demolició, va ser moltes vegades intencionada. El fisc gravava l'activitat i la millor manera de mostrar que el molí ja no estava en ús, i per tant exempt de tributs, era desmuntant-lo. Ja resulta prou curiós que la paraula demolició estigui emparentada amb la paraula molí.

Del molí de Botarell en queda ben poca cosa, potser hauriem passat de llarg si no fos perquè l'any passat en va parlar la premsa: "Botarell troba un molí de vent fariner que es creia que era una torre de guaita". La torre era coneguda com "Torre del Calvari". Es va endegar una excavació arqueològica que va determinar que era un edifici amb dos nivells, planta i pis. Tot i que els arqueòlegs no van poder documentar el moment exacte de la seva edificació, opinen que "pel tipus de maçoneria utilitzada situariem la construcció del molí al s XVI. Aquesta possibilitat també es veu recolzada pel fet que la majoria d'aquestes edificacions documentades a Catalunya foren construïdes durant la primera meitat del s XVI, moment en que Catalunya pateix una gran sequera i busca alternatives constructives i energètiques per moldre el blat." 

La Torre del Calvari es troba el N de la població, al bell mig de la rotonda on coincideixen el Carrer de la Creu i el Passeig de Ronda.

Riudoms

Es troba dalt d'una elevació completament coberta de camps d'oliveres. Com passa en molts casos només es conserva la torre cilíndrica i un tros de l'escala interior. Les oliveres amaguen en part la seva silueta però no és dificil localitzar-lo des de l'anomenat Camí del Molí, que enllaça Riudoms amb les Borges del Camp. 

Coordenades:  41º 9.494' N  1º 2.730' E

El Vendrell

Els molins més propers a la costa i que no han estat destruïts han quedat en molts casos integrats dins d'un teixit urbà que en el darrer mig segle s'ha escampat com una taca d'oli. Aquesta integració no s'ha fet sense que les carcasses supervivents dels vells molins patissin transformacions dràstiques, com ja veurem. Però de moment el del Mas del Bombo, dins El Vendrell (carrer dels Pins), encara es manté força íntegre.

Està adossat a la casa. L'interior no és accessible, però exteriorment s'aprecia que és una construcció molt sòlida construïda sobre un cos aeri amb una volta sostinguda sobre uns enlairats arcs de mig punt. Una obra remarcable que se suposa del s XVIII.

Vilanova i la Geltrú

De Vilanova podriem arribar a citar fins a quatre torres que havien estat molins de vent i que han pervingut d'una manera o d'una altra fins avui, Però almenys dos d'ells han estat remodelats per l'arquitectura contemporània i la seva fesomia actual els fa irreconeixibles. Es el cas de la construcció cilíndrica que podeu veure al nº12 del carrer del Molí de Vent. També des del carrer dels Estornells o des de l'Avinguda de l'Aragai es poden veure dues torres cilíndriques més, una totalment integrada dins la modernitat, l'altra conservant encara un aspecte rústic. Havien estat el Molí de Baix i el Molí de Dalt, respectivament. 

Molí de dalt (a l'esquerra i al fons) i Molí de Baix (a la dreta)

Els tres anteriors es troben dins de finques privades i només es poden veure des de fora. En canvi al Molí de l'Escardó, situat més a prop del mar, s'hi pot accedir lliurement, encara que es troba en un abandó deplorable, entre grafittis i deixalles.

Olivella

Les torres de guaita s'edificaven òbviament en punts amb bona visibilitat, el que també vol dir en indrets sovint exposats al vent, per tant, un cop han perdut les aspes, la confusió entre molins de vent i torres de guaita és molt habitual. Es ben segur que en més d'un cas una construcció defensiva va acabar reconvertida en molí, o a la inversa. 

El Molinot d'Olivella (Garraf) es troba dalt d'un turó on hi ha les restes del castell, en el mateix indret on alguns autors hi suposen ubicada una antiga torre. Arribar-se fins el Molinot implica una excursió fàcil d'una horeta entre camps i boscos, la ruta passa a prop del Barret del Rector, la font del Rector, el mas abandonat de cal Rector i les restes de l'església romànica de St Pere. Existeix una història popular de la que en En Gener Aymamí (1) se'n fa ressò: la construcció del molí a dalt del cim i a prop de l'església hauria estat iniciativa del rector d'Olivella, mossèn Pla, home de notable empenta que volia fidelitzar els olivellencs fent que no els hi calgués endur-se el gra a moldre fora del terme parroquial. Però abans de que el molí fos estrenat, uns fatigats traginers que transportaven les moles que li anaven destinades i que havien estat adquirides recentment a Vilafranca, es van assabentar de que el mossèn acabava de morir i allà mateix van abandonar la càrrega sense arribar a Olivella, o sigui que el Molinot del rector va quedar inacabat. 

Miralpeix (Sitges)

Molí de Miralpeix, any 1965

El molí de vent de l'antiga Quadra de Miralpeix, citat ja el 1581, conserva un bon aspecte gràcies a uns quants retocs que se li han fet, però en canvi el seu entorn s'ha transformat radicalment, ara el trobarem dins el recinte i a frec de les piscines d'un luxós resort hoteler, que alhora queda separat del mar pel camp de golf de Sitges. No s'ha mogut de lloc però és com si l'haguessin traslladat a Mart.

Molí de Miralpeix, avui

Bibliografia:

(1) una bona introducció és l'Aproximació als molins de vent fariners de Catalunya, de Gener Aymamí, publicat per la UEC el 1999. 

Molins de vent (I)

En català anomenem molí de vent a gairebé qualsevol giny accionat pel vent, tant siguin els moderns generadors eòlics com els molinets multi-pala que bombegen l'aigua d'un pou. A tots els anomenem "molins" malgrat que aquests no serveixen per moldre res. 

Molí de vent per pujar aigua d'un pou

Aerogeneradors

Els molins de vent originals, que molen gra i que han cedit el seu nom a tots els altres, són d'aquell tipus que ha fet famosos molts paisatges d'Europa: Holanda, la Manxa del Quixot o les illes de l'Egeu, entre d'altres.

I no em vull descuidar el París de la Belle Epoque, del que ens ha pervingut la icona del Moulin Rouge, cabaret fundat amb èxit el 1889 per un terrassenc, en Josep Oller, en el lloc d'un  molí autèntic. No era aquest l'únic que hi havia als peus del turó de Montmartre, en el seu temps s'havien comptat fins a 30 molins de vent dedicats moldre blat, blat de moro, guix o pedra. 

Molins de Montmartre, segons el llapis de Van Gogh

Els molins de vent van aparèixer per primer cop al Próxim Orient. A l'E de l'Iran, a Nashtifan per exemple, es conserven molins de rotació horitzontal alineats en llargues bateries d'edificacions de tova, que daten del s VII. El seu disseny els fa menys eficaços que els convencionals, però la elevada força del vent en aquella zona desèrtica permetia assegurar el resultat (1).

Molins de Nashtifan

Precisament per la seva discutible eficàcia aquest tipus no va tenir continuïtat. El model d'eix horitzontal, com un ventilador, podria haver estat una invenció independent, però també desenvolupada a Orient.
A Balears encara se'n veuen tot i que ja no funcionen. Hi ha haver un temps que eren una estampa emblemàtica de l'illa de Mallorca. Igualment s'han restaurat alguns exemplars a la Marina Alta a València.
En canvi al Principat no són gaire coneguts tot i que ja en època musulmana, a Tarragona, cridaven l'atenció "els molins que foren construïts antigament, els quals es mouen quan bufa el vent i es paren quan no n'hi ha". Més tard, cap els segles XII i XIII, un cop copiats dels musulmans arrel de les croades, s'estengueren per tota l'Europa occidental.
Jordi Bolós creu que a Catalunya n'hi podia haver en aquell temps alguns centenars (2). 

Imatge d'època d'un molí d'Alvèrnia. A diferència dels de les Balears, de 6 antenes, aquest en té 4, com els molins catalans

Però la majoria no van funcionar més enllà del s XVIII (amb alguna excepció del XIX). El seu poc èxit no es deu a la falta d'àrees ventades sinó a la competència dels molins hidràulics. Un cabal d'aigua és una font d'energia que es pot emmagatzemar fàcilment en basses i rescloses, i pot aprofitar-se pel regadiu. En canvi, la força del vent és aleatòria, dóna rendiments molt variables i no se li van trobar aplicacions paral·leles.
De totes maneres l'energia eòlica no es podia deixar de banda en terres de l'interior on no abunden els cursos d'aigua constants, ni en les serres del litoral on els torrents tenen un recorregut curt i amb règim d'avingudes arrauxat.

Ens poden ajudar a entendre el mecanisme d'un molí aquestes imatges del Moinho do Pico Vermelho, un molí restaurat de l'illa de Sâo Miguel (Açores), al mig de l'Atlàntic. El mecanisme bàsic no difereix gaire dels molins de la Mediterrània.

Un engranatge recull l'empenta axial de l'eix horitzontal que sustenta les aspes o antenes i la traspassa a un eix vertical que fa rodar una pedra de mola.

L'eix de les aspes apunta lleugerament enlaire per poder encarar millor el vent, que no bufa mai en una línia del tot horitzontal.
Hi ha dues rodes de molí com en els molins hidràulics, una que gira amb l'eix i una altra d'estàtica a sota.
L'embut quadrat de fusta per on s'aboca el gra és la tremuja. El gra, caigut entre les dues moles de pedra queda triturat i finalment convertit en pols de farina i segó.

A Catalunya les poques siluetes que en queden han perdut les antenes i la teulada (excepte un que ha estat restaurat), però encara es possible identificar-los gràcies a la toponímia. A manera d'introducció us deixo tres exemples i en propers capítols més.

Molí de St Climenç (Pinell de SOLSONÈS).

Segons el propietari aquesta era antigament una construcció més alta, de tres pisos, l'últim pis va ser desmuntat i es van aprofitar les pedres per construir una de les edificacions auxiliars de la casa. Una altura tan elevada vol dir que en un inici havia estat una torre de guaita, ho abona també la ubicació de l'entrada original, enlairada uns metres sobre el terra. Ara aquesta entrada està tapada i l'accés es troba a la planta baixa, pel costat oposat. La propietat no conserva documentació que ho acrediti, però la transformació a molí deuria fer-se el s XVII o XVIII. A l'interior existeix encara una escala de cargol de fusta. Com que serveix de cobert pels mals endreços no es pot visitar, només observar per fora. Anar-hi és molt fàcil, queda a l'entrada del petit nucli de St Climenç, on s'arriba des d'un trencall que hi ha en el km 10 d'una carretera que surt de Solsona per l'avinguda Verge del Claustre.

Torre dels Moros (Castellfollit del Boix - BAGES)

Es troba situada en una zona de bosc a ponent de Castellfollit del Boix, entre Can Regordosa i Can Prat. 

Precisament l'Ignasi de Can Prat és qui em fa saber que la Torre dels Moros havia estat un molí de vent i per fer-me evident la tradicional empenta del vent a la zona em senyala amb el dit el parc eòlic de la serra de Rubió, molt proper. 

A Catalunya la veu popular ha adjudicat als moros gairebé qualsevol ombra del passat de la que ja se n'ha perdut l'origen, tot i que no tingui res a veure amb els moros. Com el blat de moro i les figues de moro aquesta torre tampoc té res de moruna. Podria haver estat, això sí, una torre medieval de guaita re-aprofitada després com a molí.

Molí de Roca Xanxa (Montblanc - CONCA DE BARBERÀ)

Localitzable en un punt carener d'un altiplà que guanya altura progressivament des de Montblanc cap el S i que cau sobtadament sobre un meandre del Francolí, situació que li permet unes àmplies perspectives sobre el riu. Per tant tenim de nou el dubte de si va servir de talaia abans que de molí, però això passa amb la majoria dels molins de vent catalans. De fet, tant els molins com les torres de vigilància requerien d'ubicacions exposades als quatre vents, com en aquest cas.

Referències:
(1)  A la xarxa: http://tectonicablog.com/?p=44531

(2) J. Bolós. Els orígens medievals del paisatge català , p384-385. Institut d'Estudis Catalans,2004.

El Colomer del Bertran

Avui m'he encaminat cap un dels colomers més oblidats i curiosos del país, el colomer de cal Bertran. Durant la curta excursió m'esperen altres al·licients tant o més remarcables, el principal és sens dubte la tranquil·la bellesa del riu Muga, que poc tros més amunt fa de frontera entre els estats francès i espanyol i que condueix les seves clares aigües entre espectaculars fondalades de l'Alta Garrotxa.

Surto, doncs, d'Albanyà (Alt Empordà) per la pista, en part asfaltada, que porta al Coll del Bassegoda i aparco en el punt on la pista es separa de la Muga per remuntar el torrent de Pincaró. A l'altra riba es divisa la casa de la Molina, m'hi dirigeixo tot descalçant-me per travessar el riu, la finca està tota voltada de tanques però avui es pot passar per un senderó que segueix la vora del riu amunt (direcció N.) fins a retrobar el camí original, que continua de pla. A l'indret dit les Mallorques el caminet puja allunyant-se del curs de l'aigua i surt a una pista que baixa de nou fins arribar a les proximitats de la casa i del Pont de Can Bertran, de tres ulls, amb una placa de ciment que diu Pont fet per Ysidro Bertran 1894.



Travessat el pont cal prendre el camí de l'esquerra, direcció S. Al cap de poc surto als camps herbats del Serrat, que envolten un turó no gaire alt ple d'alzines, dalt de tot hi ha el Colomer del Bertran.

Crida l'atenció d'aquesta construcció cilíndrica la seva situació aïllada i la disposició en espiga de les pedres exteriors. 

Té una obertura en forma de finestra, actualment engrandida, que mira cap el N, tot sembla indicar que al costat oposat hi havia una entrada, però ara és un esvoranc que amenaça arruïnar tota la construcció.

L'alçada interior és de 2.60 m i el diàmetre de 2.15 m, més el gruix de les parets que fa 53 cm. La finestra originalment era de 67 per 52 cm.
Es poden comptar 5 fileres d'espais pels coloms, els de les dues files inferiors i la de més amunt són de tipus quadrat, mentre que les dues del mig són de nius triangulars.
Les pedres estan lligades amb morter i el sostre mostra la petja d'un encanyissat que es va fer servir en el moment de donar-li la forma d'una lleugera volta. Enmig d'aquest sostre hi ha un forat rodó, ara tapat amb rocs i un travesser de fusta, a més d'un gran tros de ceràmica de color gris fosc.

Visitat el colomer val la pena arribar-se fins a l'altre extrem del camp, punt on en el mapa llegim Colomer del Serrat.

Aquest altre colomer és una estructura estranya, fa 7.80 m de llarg per 2.50 m d'ample (mides exteriors), per 1.90 m d'alçada el tros més alt. Però no es conserva sencer ni es pot veure on hi havia l'entrada. L'enderroc ha caigut i l'ha omplert totalment, tot i així s'endevinen 4 o 5 dels forats per coloms que permeten creure que realment era un colomer. L'obra està feta amb pedra seca, sense morter i amb rocs cantelluts, curiosament no està obrat en espiga, contrastant clarament amb el colomer de Bertran i amb les abundants parets de l'entorn més proper.

Del poblat o castell que hi havia en aquest indret he trobat tant sols una tímida referència que parla de la vila Castiliani, documentada el 957 i que podria ser fins i tot d'època visigòtica. Una obra cabdal com la Catalunya Romànica no en diu res, però les abundants parets que trobem escampades dins aquest bosc no són els quatre rocs d'un simple mas sinó que havien de conformar una vila d'importants dimensions.

El portal d'entrada, de mig punt, s'obria en un alt mur reforçat amb grossos contraforts. Al voltant hi ha diverses dependències, un aljub o cisterna i un munt de parets totes elles obrades en espiga.

Si baixem fins el riu hi trobarem forats per sustentar passeres o d'alguna resclosa. Tot plegat fa d'aquest indret un lloc evocador d'un temps en que aquesta vall era força més poblada, tot i el seu salvatge entorn. 

Torno pel mateix camí, la ruta en sí no requereix més d'una hora i mitja o dues de caminar, però pot ser entretinguda pel que fa a exploracions.

Enllaços: http://www.raco.cat/index.php/AnnalsEmpordanesos/article/view/93367/166591