Tuta del Pla del Llop
En el post anterior vam veure els fornots de la vella Segarra,
travessarem ara el Cardener per saber d'aquells que es troben a les
comarques del Bages, Berguedà i Osona. La intenció és divulgar la seva
distribució més enllà de l'àmbit local o comarcal i alhora invitar a veure in situ aquestes
curiositats, sobre les que
encara planen molts interrogants.
Tuta del Pla del Llop
Tuta de la Soleia
Un
dels primers a destacar la funció d'eremitoris d'aquests rocs ja va ser en Manuel
Riu, un dels iniciadors de l'arqueologia medieval a casa nostra. Després en Jordi Bolós també va fer aportacions que durant molt temps han servit per marcar una tendència en l'opinió sobre els rocs foradats dins l'àmbit de la Catalunya central (1). Per tant avui parlarem més d'eremitoris que de coves sepulcrals o d'altres opcions.
Sta. Magdalena de Fígols, antigament St Serni
Sant Serni o Sadurní dona nom a molts indrets, des de St Sadurní d'Anoia fins aquest modest St Serni de Fígols, a Gargallà. La principal seu d'aquest sant és a Tolosa de Llenguadoc, d'on va ser bisbe el s III, una època en que ser bisbe cristià tenia els seus riscos. Va morir quan el van fer arrossegar pels carrers per un toro (de fet, el patró de Pamplona és San Saturnino i no San Fermín, i per aixó es fan còrrer els braus en els sanfermines, barrejant motius de tots dos sants). A Tolosa, en el lloc del martiri, s'aixeca ara la basílica de Sant Sernin, que és l'església amb la segona nau més gran de França després de la de Cluny.
Al Berguedà la tradició adjudica a St Serni prèdiques i miracles per una pila d'indrets i també en aquesta Cova que porta el seu nom. És temptador imaginar que la devoció a aquest sant va reemplaçar a la d'una divinitat taurina anterior, però ho dic sotovoce, ja m'enteneu.
Cova de St Serni
Inscripció de l'Oratori de St Miquel de Sorba
Oratori de St Miquel de Sorba
Roc de St Joan
Cova del Lladre
Devem el coneixement de la Cova del Lladre i de la seva llegenda a la Maria Estruch (punxar aquí). Es tracta d'una cova de forn típica, tot i que a primer cop d'ull no ho sembla. Es troba dalt d'un roc aïllat que va caure i bascular respecte a la seva posició original, de manera que el forat ha quedat boca enlaire i per veure'l bé cal enfilar-se amb una mica de traça, o... ser molt alt.
Eremitori de Coromines
La majoria d'aquests exemples d'eremitisme han estat considerats dels s IX i X. La proliferació de mostres d'aquesta forma de vida dura i austera, d'aïllament i d'inclinació espiritual donaria idea de amb quin fervor i devoció s'estenia el cristianisme abans de que sortissin com bolets capelles i esglésies romàniques per tot arreu. Però hi ha qui té un altre punt de vista més contundent i posa les manifestacions devotes com l'eremitisme sota sospita de no ser tan antigues, serien doncs posteriors a la construcció d'esglésies, atès que "El procés de creació de noves esglésies de finals del s IX seria un mecanisme dels que estaven cristianitzats per convertir definitivament els que encara no ho eren, i mitjançant aquesta conversió les classes altes s'asseguraven el control ideològic sobre els camperols. Aquesta seria l'eina per legitimar la submissió camperola, que hauria estat acceptada com un fet natural al cap d'unes generacions" (2).
St Marc de cal Bassacs
St
Marc de Cal Bassacs presenta un contrast ben xocant. La nau és del s XVIII mentre que la capçalera és tan rudimentària com
pot arribar a ser-ho una pedra buidada per dintre.
L'orientació de Sant Marc resulta també peculiar, doncs l'absis queda a ponent quan lo normal és que els absis estiguin orientats cap a Jerusalem, és a dir cap a llevant i cap a la llum del matí.
St Marc
Vestigis de Peraforn
En el cingle més proper i per les rodalies hi ha senyals d'un mas medieval, amb els típics encaixos de bigues, regates a doble vessant, escaletes, forats, etc. Són les restes de Peraforn, del que hi ha constància escrita entre el 900 i el 1328. És interessant el que diu l'historiador i arqueòleg J. Camprubí: El mot 'pedra forn' estaria relacionat amb la roca buidada que avui dia és la sagristia de la capella de St Marc. En un principi faria referència a una casa que tindria el forn, enlloc de ser d'obra o rocs, excavat a la pedra (forn de pedra), i que en caure en desús s'engrandí i es convertí en sagristia. De cap manera hem de pensar que la sagristia tallada a la roca fos un eremitori, ja que estaven en llocs apartats i no al costat de camins transitats (3). A uns 50 m cap el N. veurem la fornícula, que presenta tres esgraonets excavats per poder-hi pujar.
La Pastera de la Puput
Sorprèn l'allunyament d'aquest roc osonenc d'altres fornots. La Pastera de la Puput és un nom prou curiós, llastimosament no
he trobat de moment cap llegenda ni història que n'expliqui l'origen.
Bibliografia:
(1) J.Bolós, I. Padilla, M. Pagés, Manifestacions eremítiques a les rodalies de la rotonda sepulcral de Sorba, Quaderns d'Estudis Medievals, Artestudi Ed., 1981
(2) J.Camprubi, Conquesta i estructuració territorial del Berguedà (s. IX-XI), Universitat de Lleida, 2006, p. 150
(3) la mateixa obra, pàg. 35
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada