Fornots, coves sepulcrals i anacoretes (II)

Tuta del Pla del Llop

En el post anterior vam veure els fornots de la vella Segarra, travessarem ara el Cardener per saber d'aquells que es troben a les comarques del Bages, Berguedà i Osona. La intenció és divulgar la seva distribució més enllà de l'àmbit local o comarcal i alhora invitar a veure in situ aquestes curiositats, sobre les que encara planen molts interrogants.

Tuta del Pla del Llop

Tuta de la Soleia

Un dels primers a destacar la funció d'eremitoris d'aquests rocs ja va ser en Manuel Riu, un dels iniciadors de l'arqueologia medieval a casa nostra. Després en Jordi Bolós també va fer aportacions que durant molt temps han servit per marcar una tendència en l'opinió sobre els rocs foradats dins l'àmbit de la Catalunya central (1). Per tant avui parlarem més d'eremitoris que de coves sepulcrals o d'altres opcions.

Sta. Magdalena de Fígols, antigament St Serni 

Sant Serni o Sadurní dona nom a molts indrets, des de St Sadurní d'Anoia fins aquest modest St Serni de Fígols, a Gargallà. La principal seu d'aquest sant és a Tolosa de Llenguadoc, d'on va ser bisbe el s III, una època en que ser bisbe cristià tenia els seus riscos. Va morir quan el van fer arrossegar pels carrers per un toro (de fet, el patró de Pamplona és San Saturnino i no San Fermín, i per aixó es fan còrrer els braus en els sanfermines, barrejant motius de tots dos sants). A Tolosa, en el lloc del martiri, s'aixeca ara la basílica de Sant Sernin, que és l'església amb la segona nau més gran de França després de la de Cluny.

Al Berguedà la tradició adjudica a St Serni prèdiques i miracles per una pila d'indrets i també en aquesta Cova que porta el seu nom. És temptador imaginar que la devoció a aquest sant va reemplaçar a la d'una divinitat taurina anterior, però ho dic sotovoce, ja m'enteneu.

Cova de St Serni

Inscripció de l'Oratori de St Miquel de Sorba

Oratori de St Miquel de Sorba

Roc de St Joan

Cova del Lladre

Devem el coneixement de la Cova del Lladre i de la seva llegenda a la Maria Estruch (punxar aquí). Es tracta d'una cova de forn típica, tot i que a primer cop d'ull no ho sembla. Es troba dalt d'un roc aïllat que va caure i bascular respecte a la seva posició original, de manera que el forat ha quedat boca enlaire i per veure'l bé cal enfilar-se amb una mica de traça, o... ser molt alt.

Eremitori de Coromines

La majoria d'aquests exemples d'eremitisme han estat considerats dels s IX i X. La proliferació de mostres d'aquesta forma de vida dura i austera, d'aïllament i d'inclinació espiritual donaria idea de amb quin fervor i devoció s'estenia el cristianisme abans de que sortissin com bolets capelles i esglésies romàniques per tot arreu. Però hi ha qui té un altre punt de vista més contundent i posa les manifestacions devotes com l'eremitisme sota sospita de no ser tan antigues, serien doncs posteriors a la construcció d'esglésies, atès que "El procés de creació de noves esglésies de finals del s IX seria un mecanisme dels que estaven cristianitzats per convertir definitivament els que encara no ho eren, i mitjançant aquesta conversió les classes altes s'asseguraven el control ideològic sobre els camperols. Aquesta seria l'eina per legitimar la submissió camperola, que hauria estat acceptada com un fet natural al cap d'unes generacions" (2).

St Marc de cal Bassacs

St Marc de Cal Bassacs presenta un contrast ben xocant. La nau és del s XVIII  mentre que la capçalera és tan rudimentària com pot arribar a ser-ho una pedra buidada per dintre. L'orientació de Sant Marc resulta també peculiar, doncs l'absis queda a ponent quan lo normal és que els absis estiguin orientats cap a Jerusalem, és a dir cap a llevant i cap a la llum del matí.

St Marc

Vestigis de Peraforn

En el cingle més proper i per les rodalies hi ha senyals d'un mas medieval, amb els típics encaixos de bigues, regates a doble vessant, escaletes, forats, etc. Són les restes de Peraforn, del que hi ha constància escrita entre el 900 i el 1328. És interessant el que diu l'historiador i arqueòleg J. Camprubí: El mot 'pedra forn' estaria relacionat amb la roca buidada que avui dia és la sagristia de la capella de St Marc.  En un principi faria referència a una casa que tindria el forn, enlloc de ser d'obra o rocs, excavat a la pedra (forn de pedra), i que en caure en desús s'engrandí i es convertí en sagristia. De cap manera hem de pensar que la sagristia tallada a la roca fos un eremitori, ja que estaven en llocs apartats i no al costat de camins transitats (3). A uns 50 m cap el N. veurem la fornícula, que presenta tres esgraonets excavats per poder-hi pujar. 

La Pastera de la Puput

Sorprèn l'allunyament d'aquest roc osonenc d'altres fornots. La Pastera de la Puput és un nom prou curiós, llastimosament no he trobat de moment cap llegenda ni història que n'expliqui l'origen. 

En la propera entrada finalitzarem aquesta ruta dels rocs foradats donant una ullada a la Serralada Litoral, on hi ha exemples que es presten a nous debats.

Bibliografia:
(1) J.Bolós, I. Padilla, M. Pagés, Manifestacions eremítiques a les rodalies de la rotonda sepulcral de Sorba, Quaderns d'Estudis Medievals, Artestudi Ed., 1981
(2) J.Camprubi, Conquesta i estructuració territorial del Berguedà (s. IX-XI), Universitat de Lleida, 2006, p. 150
(3) la mateixa obra, pàg. 35

Fornots, coves sepulcrals i anacoretes (I)

Roc foradat de Cal Pepa

La tradició oral els han envoltat de llegendes que tant els fan refugi de sants com de lladres. Particularment comuns a la Catalunya central, se'ls coneix com a fornots o rocs foradats. 

Són cavitats artificials en forma d'olla o de forn, de dimensions diverses, excavades en parets verticals de roques que ara trobem aïllades, encarades als camps o enmig del bosc.

Avui seguirem una dotzena de rocs foradats escampats per una àmplia zona del centre de Catalunya i en properes entrades veurem els que hi ha més a llevant i a la Serralada Litoral, aquests darrers potser els més coneguts.

fornot del Clot del Riquer

St Martí d'Albarells

interior de St Martí

Fornots i coves sepulcrals

Per la seva forma hi havia la creença que havien servit de forns de pa o d'alguna cosa semblant, però en la majoria dels casos, donada la seva ubicació generalment enlairada, no hauria estat gens senzill enfornar-hi res. A vegades estan una mica fumats per dintre, però no presenten indicis d'haver arribat a suportar temperatures molt altes. 

Per explicar-los degudament s'han ofert diverses teories. La més tradicional els relaciona amb les coves sepulcrals, sobre l'època de les quals llavors hi ha disparitat de criteris. Per alguns serien d'origen prehistòric, fins i tot contemporànies als dolmens. Altres opinen que, sent artificials com són, és improbable que s'excavessin a la Prehistòria, perquè ni a l'Edat que en diem de Bronze la gent no duia al damunt eines de metall adequades per obrir esvorancs ben fets a la roca, en tot cas serien posteriors, quan les eines de ferro eren fàcils d'aconseguir.

fornot de Cal Garsa

Eremitoris

Se'ls ha qualificat també d'eremitoris medievals i algunes versions llegendàries ho recolzen. Primer cal imaginar-se l'època i el lloc. La Segarra, per exemple, cap els segles IX i X, era frontera entre el regne dels francs i l'emirat de Còrdova, entre el cristianisme i l'islam, entre Orient i Occident, igual que l'espai situat al sud de la línia Llobregat-Cardener i al sud del Montsec. És clar que la separació entre civilitzacions potser no era tan dràstica com es podria creure.

Segons ens fan saber els historiadors (1) a aquesta franja la terra era guanyada a l'erm per pagesos lliures (a vegades també esclaus alliberats o fugitius), que aprofitaven el dret d'aprisió de nous terrenys per establir-se amb les seves famílies i edificar hàbitats dispersos amb esglésies i centres de culte, llavors encara per iniciativa pròpia. 
Un temps més tard arribaran els nobles per instal·lar-se, construir castells i acabar amb unes dècades de relativa llibertat per imposar la servitud i els abusos fiscals.

És al voltant d'aquests segles IX i X i en aquest context previ al feudalisme, en que alguns experts han situat l'ocupació d'aquests altars rupestres (2).

eremitori de Cal Faré

Les hipòtesi dels eremitoris i de les coves sepulcrals no són incompatibles (3). Se suposa que els eremites ocupaven coves ja existents, fossin sepulcrals o no, qui sap si prenent per mirall la vida de St Antoni i altres exemplars anacoretes, i amb un anhel de salvació i de pregària (justificat per la imminència d'un Apocalipsi fàcil de pronosticar per un any rodó com el 1000) s'haurien refugiat en racons apartats aprofitant aquests forats que els hi servien d'oratori o d'altar.

Però no tothom comparteix aquesta opinió. L'única campanya d'excavació realment metòdica realitzada fins ara en un d'aquests indrets (cal Pepa) conclou que "la hipòtesi sobre aquests jaciments que presenten cavitats a la roca i que alguns autors relacionen amb eremitoris rurals, després de la intervenció arqueològica duta a terme ha quedat descartada, si més no en referència a la zona que s'ha pogut excavar"(4)

Roc foradat de Cal Pepa

Pastors o pagesos

També s'ha dit que podrien estar relacionats amb els pastors i la transhumància  Ho abona el fet de que es trobin propers alguns topònims d'aquest caire, com el Collet dels Pastors, on hi ha dos fornots a poca distància l'un de l'altre. 

Roca foradada del Collet dels Pastors I

Roca foradada del Collet dels Pastors II

Roc foradat dels Prats de Rei

Roc foradat de Ca l'Espanyol

dolmen dels Tres Reis

fornot de Cal Sanç

recinte del fornot de Cal Sanç

tomba de Seguers

Donar forma a aquestes concavitats, encara que fos amb eines de ferro, deuria representar una bona feinada, però un cop fetes és probable que se les hagi volgut re-utilitzar o ampliar al llarg del temps per usos diversos: sepulcres, eremitoris, recer de pastors o rebost d'un mas adossat. 

En un context agrícola o ramader podrien servir per presentar ofrenes a la imatge d'una divinitat o d'un sant, amb la intenció de que la seva presència protegís les collites, el pas del ramat o qualsevol activitat que donés de menjar a aquella bona gent, sens dubte temorosa de les desgràcies, les feres i els mals averanys.

Sota aquesta òptica els fornots podrien tenir fins i tot un ús pagà, encara que s'haguessin cristianitzat posteriorment. 

Roca del Forn de Cal Damià

Puigpedrós: el fornot es troba amagat per una frondosa mata de llentiscle

Puigpedrós: encaixos

Puigpedrós: relleus

Roc foradat de Cal Milhomes

Continuarà...

Bibliografia:

(1) P. Bonassie, Catalunya mil anys enrera (segles X-XI), Edicions 62, 1979

      J.M. Salrach, Catalunya a la fi del primer mileni, Eumo ed/Pagés ed, 2004

(2) J. Enrich, a Catalunya Romànica, Vol. XIX, Penedès-Anoia

(3) A. Fàbrega, Dues noves 'coves de forn' al Bages, Dovella nº83-84, 2004, veure'l aquí

(4) C. Folch i J. Gibert, Resultats preliminars de les excavacions al Roc Foradat de Cal Pepa (Aguilar de Segarra, Bages), ACRAM 2011.   Veure'l aquí

El torrent de la Masica

Ens arribem fins el poble de Vallfogona, entre Ripoll i Olot. Avui es tracta de fer una sortida fàcil, una matinal recomanable per qui vulgui sortir amb la família, relaxar la ment i gaudir amb tranquil·litat de la primavera o la tardor. Passejarem entre fagedes, veurem un pont medieval, una teuleria, un forn de calç i tindrem bones vistes. No li falta ni la música dels salts d'aigua.

Val la pena visitar el poble, passejar pels seus carrers, contemplar el castell de la Sala i el campanar-rellotge de la Mare de Déu del Pòpul, donar una ullada a la plaça i després baixar, tot seguint les marques del GR, cap baix el riu per travessar el pont medieval.

Tot just travessat el pont deixem el GR per tombar cap a l'esquerra seguint els indicadors que ens portaran fins a la Font de la Tosca, a peu de la pista que s'enfila a Milany. L'indret està arranjat amb tot de baranes de fusta. A partir d'ara les senyals que cal seguir i que no deixarem en tot el trajecte són rodolets de color blau.

Enfilant les escales veurem als pocs metres la Teuleria del Pinatar, que ha estat netejada i rescatada de l'oblit per l'Ajuntament en col·laboració amb voluntaris del poble. 

Constava de dues cambres, la inferior destinada a la combustió, transmetia l'escalfor a la cambra de sobre a través d'una graella de forats, perfectament visibles i que ens fan adonar de que la tècnica dels forns poc va canviar des del temps que els ibers coïen la seva ceràmica de manera semblant a com aquí es feien maons i teules.

El camí continua a la dreta de la teuleria i s'enfila fins a la pista de Llastanosa, que seguim fins un tros més enllà dels Collets d'en Bauma on agafarem un trencall a la dreta. Aviat ens endinsem a la fageda per un agradable camí que planeja suaument entre boixos.

En alguns moments s'ens obren boniques vistes cap a el Taga i Serra Cavallera.

El camí ens porta fins un torrent, prop d'on hi veurem un antic forn de calç, ara parcialment cobert de terra.

Si hi aneu en època que els torrents rajin força fruireu especialment d'aquestes raconades.

Les flors, l'aigua i la molsa senyorejen aquesta baga del torrent de la Masica.

Les cascades, de totes mides, aviat fan acte de presència. 

Tenim la Gorga de Dalt, la Gorga de Baix i unes quantes més.

Ens entretindrem encara amb algunes construccions de pedra seca com l'Era de batre d'en Paixana i una barraca situada al costat de les ruïnes d'un antic mas, mig perdut entre la vegetació. Tot avall arribarem sense pèrdua possible a la pista que baixa de Milany i novament a la Tosca, on només ens queda desfer el sender d'anada per tornar a Vallfogona.

Aquesta ruta es pot fer en dues horetes sense aturades, però segur que ens aturem. És una combinació dels itineraris 57 i 58 del CEA Alt Ter, que en té molts de recomanables.