Fornots, coves sepulcrals i anacoretes (III)

Roca Foradada de Vallromanes

Els rocs foradats que avui veurem, ubicats a la Serralada de Marina, a l'Ardenya o al Cap de Begur, són del tipus cova. Amb aspecte de forn o no, a dintre hi caben ben bé una persona o vàries. A l’àrea de la Serralada de Marina hi ha alguns exemples molt coneguts però summament interessants: la Cova de l’Ermità i les Roques Foradades de Can Gol, de Can Planes i de Vallromanes. Val la pena descobrir-les tot passejant (1).

entrada a la Cova de l'Ermità (can Nadal)

Cova de l'Ermità (can Nadal)

plat de molí de la Cova de l'Ermità (can Nadal)

Cambra megalítica de can Nadal i porta-llosa

Roca Foradada de Can Gol

Roca Foradada de Can Planes

Roca de l'Escorpí

Roca Foradada de Vallromanes

Els primers estudiosos d'aquests forats van tractar dels que estan prop del litoral empordanès, per ells eren coves sepulcrals de la mateixa època que els megàlits que abunden per la comarca. Les primeres cites són de la Cova Sa Tuna per en Francesc Martorell l'any 1879, des de llavors diferents arqueòlegs de renom han comentat alguna de les conegudes quatre coves: Sa Tuna, Cova dels Moros, Mas Rissec i Ses Felugues. Es diu que són sepultures hipogees del Calcolític (a cavall dels mil·lenis III  i  II a. C.), tot i que segons sembla no s'hi ha trobat mai cap os ni resta d'enterrament.

Cova sa Tuna

interior de la Cova sa Tuna

menhir de can Llaurador


Un valuós manual, Dòlmens i Menhirs, 48 monuments megalítics del Baix Empordà, el Gironès i la Selva, ens diu a la p 20: Cal esmentar que la de La Tuna presenta al davant de l'entrada un solc on aniria encaixada una llosa-porta circular, mentre que la del Mas Rissec conservava fins a principis de segle una tapa d'aquestes característiques (segons A. Klaebisch), avui dia desapareguda. Sí que es conserven encara al Mas Rissec uns encaixos a la roca que deuen d'ésser el sistema de subjecció d'aquesta llosa-porta. 
Pel que hem pogut veure in situ, aquests solcs són també presents en altres forats com el de can Nadal, al Vallès, o a la Cova del Lladre, a Navàs, ben lluny de l'Empordà.

el turó de la Cova dels Moros (forat a la dreta)

Cova dels Moros

Castell de Solius o de la Roca

Si m'heu seguit fins aquí haureu vist com la idea d'un ús sepulcral prehistòric i la d’eremitori medieval es van alternant constantment. Al peu de la Cova dels Moros llegim un rètol de l’Ajuntament de Sta Cristina d’Aro que diu: No es coneix amb certesa ni la cronologia ni la funció d'aquesta cova artificial, ni tampoc s'hi ha trobat cap mena de material arqueològic associat. Hi ha qui diu que és una cova sepulcral de final de l'edat de bronze, altres opinen que s'utilitzava d'habitació i com a magatzem de gra. Estudis recents semblen indicar que aquesta cova podria tenir un origen medieval lligada a l'ocupació del castell de Solius, situat a llevant de la cova.

Cova de Mas Rissec

interior de la Cova de Mas Rissec

Per acabar-ho d'arreglar, al debat s'hi han afegit també els geòlegs. Carles Roqué i el seu equip, de la Universitat de Girona, van publicar un article en una revista alemanya especialitzada (Zeitschrift für Geomorphologie) on "es revisa l'origen de les vuit coves suposadament artificials en roques de granit situades al nord-est de la Península Ibèrica. Encara que les característiques humanes estan presents en quatre de les coves, tenen poca significació morfològica, pel que la seva imputació es torna a avaluar sobre la base d'una anàlisi geomorfològica i de gènesi per taffoni..."
Els taffoni són cavitats poc o molt esfèriques que es formen per la dissolució natural de material intern. Els autors de l'article volen dir que són forats provocats per l'erosió, tot i que només es refereixen als quatre casos de l'Empordà i als quatre de la Serralada de Marina, tots ells excavats en granits. Sembla que prescindeixen però de la resta de casos de la Catalunya interior, oberts en roca tipus gres. En qualsevol cas no neguen l'acció humana en quatre dels forats, fet indiscutible que salta a la vista, però la minimitzen al considerar que els homes ja van aprofitar forats preexistents per conformar-los a conveniència.

Les 2 coves de Ses Felugues

La forma de Ses Felugues (imatge de la dreta) s'escapa de l'habitual dels fornots i ens recorda formes d'erosió familiars, compareu-les sinó amb un forat no gaire gros que hem vist al costat de la Cova del Moro (a l'esquerra).

Podria acabar dient que els rocs foradats o fornots han tingut una vida molt llarga: nascuts de l'erosió, haurien estat convertits primer en sepulcre, fa 4000 anys, i desprès altar cristià, fa 1000 anys. Però segurament encara no ho sabem tot. 

Una de les guies de més avall afirma que com aquests sepulcres de l'Ardenya i de Begur no tornem a trobar enlloc més de Catalunya. Una altra guia diu: Se'n coneixen vuit a tot Catalunya... Afirmacions d'aquesta mena són les que m'han motivat a fer en aquestes III entrades un recull ampli de vint-i-set exemples i compartir-lo amb vosaltres.

Referències:
(1) A.Triquell: Parc de la Serralada Litoral, Ed. Piolet, 2012

(2) blog Maresme Medieval 
(3) J. Tarrús i altres, Dòlmens i Menhirs, 48 monuments megalítics del Baix Empordà, el Gironès i la Selva, Carles Vallès ed., 1990

Fornots, coves sepulcrals i anacoretes (II)

Tuta del Pla del Llop

En el post anterior vam veure els fornots de la vella Segarra, travessarem ara el Cardener per saber d'aquells que es troben a les comarques del Bages, Berguedà i Osona. La intenció és divulgar la seva distribució més enllà de l'àmbit local o comarcal i alhora invitar a veure in situ aquestes curiositats, sobre les que encara planen molts interrogants.

Tuta del Pla del Llop

Tuta de la Soleia

Un dels primers a destacar la funció d'eremitoris d'aquests rocs ja va ser en Manuel Riu, un dels iniciadors de l'arqueologia medieval a casa nostra. Després en Jordi Bolós també va fer aportacions que durant molt temps han servit per marcar una tendència en l'opinió sobre els rocs foradats dins l'àmbit de la Catalunya central (1). Per tant avui parlarem més d'eremitoris que de coves sepulcrals o d'altres opcions.

Sta. Magdalena de Fígols, antigament St Serni 

Sant Serni o Sadurní dona nom a molts indrets, des de St Sadurní d'Anoia fins aquest modest St Serni de Fígols, a Gargallà. La principal seu d'aquest sant és a Tolosa de Llenguadoc, d'on va ser bisbe el s III, una època en que ser bisbe cristià tenia els seus riscos. Va morir quan el van fer arrossegar pels carrers per un toro (de fet, el patró de Pamplona és San Saturnino i no San Fermín, i per aixó es fan còrrer els braus en els sanfermines, barrejant motius de tots dos sants). A Tolosa, en el lloc del martiri, s'aixeca ara la basílica de Sant Sernin, que és l'església amb la segona nau més gran de França després de la de Cluny.

Al Berguedà la tradició adjudica a St Serni prèdiques i miracles per una pila d'indrets i també en aquesta Cova que porta el seu nom. És temptador imaginar que la devoció a aquest sant va reemplaçar a la d'una divinitat taurina anterior, però ho dic sotovoce, ja m'enteneu.

Cova de St Serni

Inscripció de l'Oratori de St Miquel de Sorba

Oratori de St Miquel de Sorba

Roc de St Joan

Cova del Lladre

Devem el coneixement de la Cova del Lladre i de la seva llegenda a la Maria Estruch (punxar aquí). Es tracta d'una cova de forn típica, tot i que a primer cop d'ull no ho sembla. Es troba dalt d'un roc aïllat que va caure i bascular respecte a la seva posició original, de manera que el forat ha quedat boca enlaire i per veure'l bé cal enfilar-se amb una mica de traça, o... ser molt alt.

Eremitori de Coromines

La majoria d'aquests exemples d'eremitisme han estat considerats dels s IX i X. La proliferació de mostres d'aquesta forma de vida dura i austera, d'aïllament i d'inclinació espiritual donaria idea de amb quin fervor i devoció s'estenia el cristianisme abans de que sortissin com bolets capelles i esglésies romàniques per tot arreu. Però hi ha qui té un altre punt de vista més contundent i posa les manifestacions devotes com l'eremitisme sota sospita de no ser tan antigues, serien doncs posteriors a la construcció d'esglésies, atès que "El procés de creació de noves esglésies de finals del s IX seria un mecanisme dels que estaven cristianitzats per convertir definitivament els que encara no ho eren, i mitjançant aquesta conversió les classes altes s'asseguraven el control ideològic sobre els camperols. Aquesta seria l'eina per legitimar la submissió camperola, que hauria estat acceptada com un fet natural al cap d'unes generacions" (2).

St Marc de cal Bassacs

St Marc de Cal Bassacs presenta un contrast ben xocant. La nau és del s XVIII  mentre que la capçalera és tan rudimentària com pot arribar a ser-ho una pedra buidada per dintre. L'orientació de Sant Marc resulta també peculiar, doncs l'absis queda a ponent quan lo normal és que els absis estiguin orientats cap a Jerusalem, és a dir cap a llevant i cap a la llum del matí.

St Marc

Vestigis de Peraforn

En el cingle més proper i per les rodalies hi ha senyals d'un mas medieval, amb els típics encaixos de bigues, regates a doble vessant, escaletes, forats, etc. Són les restes de Peraforn, del que hi ha constància escrita entre el 900 i el 1328. És interessant el que diu l'historiador i arqueòleg J. Camprubí: El mot 'pedra forn' estaria relacionat amb la roca buidada que avui dia és la sagristia de la capella de St Marc.  En un principi faria referència a una casa que tindria el forn, enlloc de ser d'obra o rocs, excavat a la pedra (forn de pedra), i que en caure en desús s'engrandí i es convertí en sagristia. De cap manera hem de pensar que la sagristia tallada a la roca fos un eremitori, ja que estaven en llocs apartats i no al costat de camins transitats (3). A uns 50 m cap el N. veurem la fornícula, que presenta tres esgraonets excavats per poder-hi pujar. 

La Pastera de la Puput

Sorprèn l'allunyament d'aquest roc osonenc d'altres fornots. La Pastera de la Puput és un nom prou curiós, llastimosament no he trobat de moment cap llegenda ni història que n'expliqui l'origen. 

En la propera entrada finalitzarem aquesta ruta dels rocs foradats donant una ullada a la Serralada Litoral, on hi ha exemples que es presten a nous debats.

Bibliografia:
(1) J.Bolós, I. Padilla, M. Pagés, Manifestacions eremítiques a les rodalies de la rotonda sepulcral de Sorba, Quaderns d'Estudis Medievals, Artestudi Ed., 1981
(2) J.Camprubi, Conquesta i estructuració territorial del Berguedà (s. IX-XI), Universitat de Lleida, 2006, p. 150
(3) la mateixa obra, pàg. 35