Àngel Guimerà: indrets i personatges.

Amb el nom de "La Renaixensa" es va publicar a cavall del XIX i del XX un diari de caire conservador i catalanista impulsat per dos amics: Pere Aldavert i Àngel Guimerà. Els articles periodístics del primer avui són poc recordats, en canvi d'en Guimerà tots coneixem com a mínim Terra Baixa o Mar i Cel. En Guimerà ja va ser en vida un escriptor d'èxit i la seva obra va traspassar fronteres. S'ha dit que el Nobel de l'any 1904 l'havien de compartir el poeta provençal Mistral i en Guimerà, però la política va intervenir i enlloc de l'autor català el premi va anar a raure a un ex-ministre, Echegaray, amb uns mèrits molt discutits.

En Pere Aldavert l'any 1896 va enllestir en el poble de Matadepera, on estiuejava, la casa que havia encarregat a l'arquitecte Bassegoda, en el que llavors era l'inici del carrer St Joan i que ara porta el nº 28. En aquella casa hi feia llargues estades també en Guimerà, on hi va escriure alguns dels seus arguments. Per exemple el nom de l'obra La Baldirona està pres de cal Baldiró, a la plaça del poble i el drama Maria Rosa va néixer de l'ambient de Cal Quistó, la casa on es repartia el salari dels peons caminers que construïen la carretera entre Sabadell i Matadepera. 

Ni Aldavert ni Guimerà es feien estranys a la gent. Aldavert va comentar en alguna ocasió als seus veïns d'on Guimerà havia tret algun dels personatges de Terra Baixa. Per exemple en Sebastià estava inspirat en un parent seu d'El Vendrell.

La Barata era el nom d'un antic hostal del Camí Ral de Barcelona a Manresa, al peu de St Llorenç del Munt. Actualment queda al costat de la carretera de Terrassa a Talamanca. A finals del XIX era també una important masia amb una gran extensió de terreny i una família procedent de Ribes de Freser, Josep Viñas i Rosa Oriols, coneguts d'Aldavert i Guimerà, n'eren els masovers. Aquells anys hi feia de pastor un home força treballador i de posat un xic innocent anomenat Llobet. Segons una versió local el tarannà d'en Llobet acabà inspirant en Guimerà el seu Manelic (1).

De totes maneres Terra Baixa adquireix tota la seva força i significat al prendre per escenari el Pirineu i concretament l'entorn de Queralbs. A l'obra es mencionen Núria, els gorgs de Carançà, el Tretzevents,... Als personatges els hi escau perquè és un terreny tradicionalment vinculat als pastors i a la vida dura de la muntanya, que emmarca perfectament el rerefons tormentós que assetja el protagonista i també perquè l'obra desenvolupa una al·legoria entre la innocència de la muntanya i la corrupció (baixesa) de la terra baixa.

Segons una altra versió, la més estesa i acceptada, Queralbs no seria tan sols un escenari. En Manelic i la Marta haurien estat en realitat el Jaume i la Margarida Constans i els fets s'haurien esdevingut, amb pinzellades més o menys semblants a l'obra, a la Casanova, una casa que queda a la dreta de la carretera de Ribes a Queralbs i on actualment s'hi fa turisme rural. En Jaume era fill del Serrat, un poble proper, i la Margarida de Fustanyà.
En Guimerà potser va tenir notícia d'uns fets ocorreguts a la Casanova a arrel d'uns Jocs Florals en que va visitar Ribes de Freser i a més, per qüestions de salut, hauria estat en contacte amb el doctor Soler d'aquesta localitat que n'hi hauria pogut fer cinc cèntims (2).

Les obres de Guimerà avui són clàssics universals que es representen força sovint. Prova de la seva universalitat és que s'han traduït a un munt de llengües i en el seu moment se'n van fer òperes i pel·lícules. Apart dels films de casa nostra, en Cecil B. DeMille també va filmar el 1916 una versió de Maria Rosa a Hollywood, molt abans de dedicar-se a les superproduccions com Cleopatra o Els deu manaments.
De Terra Baixa se'n va fer igualment un film rodat a Cuba anomenat Marta of the Lowlands, i una òpera alemanya: Tiefland, que s'allunya de l'original al fornir-se dels tòpics més suats i tronats que un alemany pot tenir sobre Catalunya, Espanya o qualsevol territori al sud dels Pirineus: hi surten gitanos, balls de flamenco i un Manelic amb el nom canviat per Pedro.

No us penseu que aquest rètol del Romea de l'any 2009 (un Manelic convertit en immigrant i interpretat per Babou Cham) presenti la cara més fosca de Terra Baixa:
Leni Riefenstahl, dotada d'un sentit artístic innegable, enamorada de la muntanya, escaladora i admiradora de la nova Alemanya de Hitler es va convertir en la realitzadora per excel·lència del cine de propaganda del règim nazi. Abans d'acabar la guerra, atreta per l'al·legoria de l'obra, va voler filmar la seva pròpia Terra Baixa, amb les muntanyes del Tirol de rerefons i on ella mateixa interpretava el paper de Marta. Una Marta atrapada entre la muntanya que simbolitzava la concepció dels seus ideals i la contraposada mesquinesa de la societat. Enlloc de partir del drama original es va agafar al llibret de l'òpera dels tòpics. També la va titular Tiefland i, naturalment, hi va voler incloure alguns gitanos, però la majoria d'ells es trobaven en camps de concentració.

Acabada la filmació, els improvisats actors de raça gitana que hi havien participat esperaven que per la seva col·laboració es deslliurarien de la deportació, però hi van ser retornats i molts van morir a Auschwitz. Riefenstahl es va veure així implicada en les baixeses que ella idealment aspirava a defugir. Acabada la guerra va ser absolta en diversos processos però la seva labor quedà estigmatitzada de per vida. Continuà activa fent reportatges fotogràfics de tribus africanes i de submarinisme i va morir el 2003 a l'edat de 101 anys (Es diu que Hollywood vol portar la seva biografia a la pantalla i la interpretaria la Jodie Foster).
Poc deuria preveure en Guimerà, quan passejava per Matadepera, que l'ombra de la seva obra planaria cinquanta anys més tard sobre aquesta nova Marta que s'havia deixat entabanar per un llop tan gros.

A la propera entrada donarem una ullada al món dels pastors de Queralbs, els de debó.

Aquesta pàgina la dedico a l'amic Llorenç Soldevila i a l'equip de www.endrets.cat

Referències:

(1) L'onze de novembre del 1983 en Manel Camps va publicar un article al Diario de Sabadell que es titulava: 'Maria Rosa': De Matadepera a Hollywood, que recolza la tesi de la Barata com a inspiració de Terra Baixa.

(2) L'Anna Capdevila va ser premiada el 2008 amb el Gerbert Trivium per un treball escolar de recerca titulat Terra Baixa. Realitat o ficció? on desenvolupa els lligams de l'obra amb el Jaume i la Margarida Constans.

Avingudes de pedra, recs d'aigua

No massa lluny d'Alpens però ja dins el terme de Lluçà s'aixeca, voltada de camps, l'antiga casa de Cerdanyons, del s. XVI. A poca distància, on hi havia l'Horta de Cerdanyons, hi trobem uns rengles de pedres dretes que criden l'atenció tant per la seva disposició com per seva mida. N'hi ha més d'un centenar, alguna d'elles arriba al 1,3 m d'altura i 0.9m d'ample, amb un pes de més de 600 kg. Van requerir, per tant, d'un bon esforç per ser mogudes i han fet gratar-se el cap a més d'un arqueòleg que s'hi ha apropat (coord. 42º 06' 14.00" N 2º 06' 12.00" ).

S'hi arriba per la pista que surt del km 14 de la carretera d'Alpens. Després de passar per La Vall continua direcció S. per davant de Cerdanyons i quan comença una lleugera baixada, després de la bassa, la pista talla un dels rengles de pedra i travessa pel mig tot el conjunt.

Aquestes fileres de rocs emmarquen una parcel·la herbada orientada de N. a S. i que havia estat àrea de conreu. Aquest espai fa uns 50 m de llarg per 23 m d'ample pel costat N. i 37m d'ample pel costat S. La vora S. és la única on no hi ha pedres dretes, només fa un marge que anivella el terra. La vora E. és una línia recta de pedres ara dretes, ara amuntegades, que es veu una mica desdibuixada perquè la vegetació del bosc la cobreix parcialment.

La vora O. és el rengle més llarg i més destacable, la mateixa filera a la banda N. fa un revolt i tanca el terreny, formant alhora un 'mur' d'uns 70 m de llarg que separa la parcel·la anterior d'una 'avinguda' tota de pedra pelada, com si fos escombrada pel pas continuat de ramats. Però curiosament en el mapa de camins ramaders del Lluçanès no hi consta cap carrerada que passi per aquí (J.Torras, J.Salvans, J. Corominas: Els Camins ramaders del Lluçanès, Associació Solc, 2000).

A primer cop d'ull sembla una construcció megalítica prehistòrica però penso que cal anar a una explicació més prosaica. En aquest sentit si el tros de terreny herbat era l'horta de Cerdanyons i pel costat havia de passar un camí ramader, avui oblidat, potser convenia separar les dues parts amb un rengle de rocs tan aparatós com aquest.

------------------

Un indret que m'ha fet pensar en la construcció anterior es troba prop de Trulls (Viver i Serrateix), casa que té integrada entre les seves dependències el que havia estat una capella d'origen romànic dedicada a St. Miquel.
A Trulls s'hi arriba per un trencall indicat a la carretera de Navàs a Viver. A 300 m al S. de la casa i a 130 m a la dreta de la pista d'accés es troba una mena de calçada de roca pelada flanquejada per voluminoses pedres i que s'estén al llarg de 170 m., orientada primer de S a N però que gira en acusada direcció NE a mig recorregut (coord. 41º 55' 38.00" N 1º 51' 01.77" E). 

El més curiós és que aquest ample camí no és pròpiament un camí, sinó que es va tancant progressivament. Pel costat S. fa gairebé 10 m de banda a banda, quan fa el revolt ja només fa 3 m i continua estrenyent-se fins a fer-se impassable i desaparèixer entre la vegetació arbustiva. Quin sentit té?

Una hipòtesi és que aquesta estretor progressiva servís per comptar el ramat al seu pas pel tram final. Una alternativa és que fes de recollidor d'aigües, però no hi he vist cap font ni la pendent del terreny sembla l'adequada. 

En qualsevol cas l'explicació definitiva tan pel que fa a Cerdanyons com pel que fa a Trulls queda pendent, s'accepten propostes.

Afegit el 25 de setembre de 2014:

Finalment m'arriba un comentari de la Txell Fernàndez, de Trulls, a qui li agraeixo la seva rotunda claredat. A més, aprofito per modificar el títol de l'entrada.

He llegit l'entrada al teu blog de dia 7 de juliol de 2013 que s'anomena 'Ignotes avingudes de pedra'.

Et desvelo la incògnita sobre Trulls, no és cap camí, ni res per comptar el ramat, sinó que tot el voltant de Trulls i els seus camps està ple de recs per aprofitar l'aigua de pluja de totes les vessants que van a parar a petites basses on allà s'emmagatzemava l'aigua. Les fotos que has realitzat són d'una antiga bassa que emmagatzemava l'aigua de tot el vessant est de Trulls.

La pendent que dius que no es veu, és una pendent molt poc pronunciada, però que amb els kms que hi ha de canals d'aigua és suficient per a poder fer que aquesta corri fins el lloc que els interessava.

Atentament

TXELL

Es cert que a la zona hi ha altres murs de caire semblant que encaixarien amb l'explicació de la Txell, per tant accepto de grat renunciar a la meva hipòtesi inicial. De fet el suposat camí és una part d'una obra de més envergadura i encara més interessant.

Esbandits els dubtes sobre el cas de Trulls, és probable que a Cerdanyons es tracti del mateix, per que, com ja he dit, al costat de l'avinguda de pedra hi havia l'Horta de Cerdanyons i poc més amunt es conserva una petita bassa, tot plegat relacionat amb l'aigua.

La mina de La Vall (Alpens)

la Vall

Als peus d'Alpens s'estén la propietat de la Vall, una casa documentada des del s XVI. Estem a la capçalera de la riera Gavarresa, un dels cursos fluvials importants del Lluçanès. Entre la casa i el poble hi ha el Quintà de la Vall, nom que rep un camp que havia estat de conreu però que actualment serveix de pastura pel bestiar i que té la particularitat de ser recorregut sota terra per una curiosa construcció que vol canalitzar les aigües de la pluja que baixen per un rec, que de no estar soterrat partiria el camp en dos.

Quan es va fer l'inventari del patrimoni cultural del Lluçanès aquesta interessant mina de la Vall va passar desapercebuda, però val la pena reivindicar-la, ara que encara es troba en bon estat. En Joan M. Vives ja en va publicar una primera ressenya l'any passat (aquí). Fa gairebé 170 m de llarg per 1 m d'alt i 0.8 m d'ample. El que no hem pogut aclarir és la data de construcció. O les dates, perquè segur que no es va fer en quatre dies.

                respirador                                          

En determinat punt del recorregut subterrani apreciem que el sostre canvia per passar de tenir una volta feta amb pedres a un sostre pla fet amb lloses. De tant en tant una obertura a l'exterior hi deixa entrar la llum. Les obertures o respiradors s'obren a distàncies irregulars de 35, 44 i 21 metres pel mig del quintà i estan protegides per un reixat rudimentari, visible des de lluny.

En Ramon de la Vall ha comentat que per alguna de les quatre obertures alguna vegada hi havia caigut un vedell que havia sortit sa i estalvi per la sortida de la mina.

vista del Quintà de la Vall des d'Alpens

Abans d'arribar a la mina l'aigua hauria de còrrer per un rec que comença just a sota del poble, però actualment està molt abandonat, arbres i arços el tapen, de manera que quan plou l'aigua es desvia planerament pel camp i només una escadussera quantitat acaba dins la conducció.

L'aigua surt finalment a la superfície entre una espesa mata d'arços per dessota de la pista que condueix a la casa. Aquestes aigües inicien llavors un torrent que al cap de poc forma una petita cascada a la Balma de la Vall, una balma que havia estat utilitzada de refugi, ho testimonia encara un tros de paret fet per anivellar el terra.

Cassoletes a Tavertet

cassoleta (nº2)

Se'n coneixen a molts indrets del país, les anomenen bassetes, piques o cassoletes. No s'han de confondre, però, amb les cassoletes petites que hi ha gravades en alguns monuments megalítics, aquestes que parlem són de dimensions notables, 60 cm de diàmetre fa la de la imatge de sobre. 
A Tavertet són molt habituals, he escollit com a mostra l'espai que hi ha entre les cases de la Perereda i les Baumes, en una costa on emergeixen escampats per entre el bosc grans blocs de roca, com icebergs ancorats.

La Perereda

Les Baumes

Aquest grapat de cassoletes d'avui es pot visitar en una curta passejada a partir del PK 9.2 de la carretera de Tavertet, en el punt on hi ha una senyal de revolt pronunciat a la dreta, poc abans de la casa de Les Baumes.

D'aquest punt retrocedim unes vint passes per la vora de la carretera fins trobar un sender que s'enfila al marge. Es passa fàcilment, encara que sovint el pas està dissimulat amb branques que el barren. Al cap d'uns 15 metres de camí, al costat esquerre, ja tenim la primera roca, on caldrà enfilar-se per observar la cassoleta doble que anomeno cassoletes nº1.

cassoleta (nº1)

Presenta un disseny curiós, asimètric, de doble cavitat i amb una canaleta al mig. L'origen artificial és innegable, sembla com si allò que s'elaborés en un costat s'hagués de recollir a l'altre però desconeixem de què es tractava. Qui va explorar a consciència cada racó del Collsacabra, en Quirze Parés, comenta la possibilitat de servissin per remullar aglans, per conservar-les o fer-les digeribles pel bestiar i per les persones.

Si baixem del roc i seguim la mateixa direcció unes 50 passes més se'ns creua un corriol que seguint-lo cap a la dreta uns 30 m ens porta al peu d'un pi amb la soca permanentment arrebossada de fang pels senglars que venen a gratar-se l'esquena. Arran del pi hi passa un caminet que planeja, el seguim primer cap a l'esquerra uns 50 m fins a la roca nº2.
Aquesta presenta una mena d'esgraonets per pujar-hi i al capdamunt hi ha la cassoleta que veiem a la imatge de capçalera, amb el tipic regueró lateral, com un morter.

Tornem al pi i ara seguim de pla, tot recte. Poques passes després del pi, al costat de sobre i a l'esquerra, hi ha una roca partida que si anem amb nanos els hi agradarà explorar per descobrir el corredor que s'hi amaga. És el punt nº3 del mapa.

cassoleta (nº 4)

corredor (nº 3)

A unes 85 passes del pi el camí es bifurca, seguim per l'esquerra.  
Després de la bifurcació, a uns 15 m, hi ha una bifurcació menor, el camí puja cap a l'esquerra, però primer ens enfilem al marge i anem a buscar la llisa pendent de la roca. Un cop al damunt veurem la silueta allargada de la nº4.
Per arribar a la nº 5, que queda un xic amagada, cal tornar al camí i seguir-lo en lleugera pendent unes passes més fins el punt que gira cap a ponent, llavors a sota i a la dreta endevinarem un rengle de parets molt desfetes i una alzina coberta d'heures que es recolza en una roca no gaire gran. Al damunt i sota l'ombra hi ha la cassoleta, descoberta gràcies a la intuïció del meu soci Gerard. Fa uns mesos ni tan sols era visible, la vàrem buidar de terra i arrels però podria tornar a tapar-se de fullaraca molt aviat.

cassoleta (nº6)

La nº6 la deixo a la vostra perícia, queda per sota el camí quan aquest ja ha girat decididament en direcció oest. Es fàcil que les fulles d'alzina la tapin parcialment

No seria d'estranyar que per la mateixa àrea n'hi hagués d'altres. No gaire lluny n'hi ha una al costat del camí que va dels Bugaders a la Balma de les Piques i una altra a sobre el Cap del Gat. Aquestes dues, que ja vaig mencionar a l'entrada del Puig de les Baumes, figuren en el mapa de més amunt amb els nº 7 i 8.

cassoleta (nº7)

Igualment podeu trobar-ne més si cerqueu els indrets de Tavertet que fins ara han sortit en aquestes pàgines, per exemple n'hi ha a les Roques del Miolar o a la punta del Garballó. 

La de la imatge de l'esquerra està sota la pista que va de la Corbera al Noguer, mirant cap el Barret d'en Perereda.

Totes queden en punts enlairats i no sempre són d'accés senzill, això fa suposar que no eren simples bassiols destinats a recollir aigua pel bestiar.

S'ha dit d'aquestes cassoletes que són treballs del Neolitic o de l'Edat de Bronze. Aquesta opinió es basa sobretot en que a Tavertet hi ha dolmens i coves on s'han trobat força restes d'aquella època.
Però al Collsacabra s'han trobat també restes ibèriques, romanes, medievals i modernes. Penso, per tant, que mentre no s'hagin estudiat amb rigor, totes les opcions continuen obertes.

El Puig de les Baumes (Tavertet)

Iniciem una nova passejada entre les antigues balmes obrades de Tavertet. A poca distància dels cingles de Balà, per sobre de l'espectacular engorjat que els separa de Tavertet hi ha la casa de Les Baumes, la carretera hi passa pel davant, pel darrera s'aixeca una carena on destaquen diversos blocs de roca i que culmina amb el Puig de les Baumes i el Barret d'en Parareda, visible des de lluny.

el Cap de Gat

Una pista arrenca a l'esquerra del PK 9.7 de la carretera i deixant de banda els ramals que porten a les granges, ens puja fins el Coll Sapalomera, on comencem aquest petit itinerari. El coll és una cruïlla de camins, el que ens interessa és un d'ample que planeja còmodament en direcció S per la banda més soleia del serrat. Al cap de 350 m sembla que es bifurqui, el ramal dret porta a una immediata clariana on veurem a la dreta, formant part del cingle, una roca que anomenen el Cap de Gat per les dues orelles o viseres que li sobresurten del capdamunt. 

Al dessota mateix d'aquesta roca hi ha la Balma de les Moles (QP 100.16). Si ens hi fixem bé podem comptar fins a 8 moles, que descansen a mig fer pel terra o esbossades a les parets. 
El Catàleg Espeleològic de Catalunya (1), que també recull altres balmes del Collsacabra, la menciona dues vegades i amb dos noms, com si es tractés de dues cavitats diferents: Balma de les Moles per una banda i Cova Inferior del Puig de les Balmes per un altre. Curiosament només aporta una topografia quan l'anomena Inferior del Puig de les Balmes i allà apareixen dibuixades precisament... les moles !

Tornant al camí principal i continuant de pla aviat desemboquem en un planet on el camí continua més estret per dins del bosc entre unes roques que treuen el cap per damunt de les alzines, són les Roques dels Bugaders. Situats en aquest planet, a escassos 20 m i dins de la boscúria hi ha, pel cantó de sobre del camí i no gaire visible, la Balma dels Bugaders (QP 100.11).

L'arqueòloga Assumpta Serra i el seu equip van investigar anys enrera aquesta balma, de la que van concloure que per la forma constructiva data del s XII.

Balma dels Bugaders

Cassoleta prop dels Bugaders

Seguint pel camí boscà arribarem en poca estona a una balma de grans dimensions: la Balma de les Piques (QP 100.12). El nom li ve d'aquests dipòsits de pedra, que recullen l'aigua del sostre i que veiem a primer terme.

 Balma de les Piques

 Balma de les Piques

Més tard hem de tornar a aquesta balma, de moment continuarem per l'extrem contrari d'on hem arribat, si ignorem els trencalls que ens allunyen del cingle, aviat ens trobarem, a la dreta i per sobre, un collet amb restes de parets. Tot el collet sembla anivellat de manera artificial, però no crec que hagi estat una feixa, més aviat deuria haver-hi alguna construcció, potser un cobert.

el Barret d'en Parereda

Tornant a prendre el camí arran de cingle arribarem a un punt on uns rudimentaris esgraonets picats a la roca ens permeten pujar dalt de la carena. Al cap de poc som davant del roc conegut com el Barret d'en Perereda, que sembla més una boina. Des d'aquí tenim vistes dilatades en totes direccions.

Ens podem entretenir inspeccionant els racons que envolten el Barret i després recularem pel mateix lloc per on hem vingut. Hi ha altres opcions però el que volem és tornar a la Balma de les Piques per tal de localitzar la Canal del Puig de les Baumes (QP 100.13), una encaixonada i forta drecera que puja a dalt del serrat i que s'agafa seguint el repeu del cingle des de les Piques cap a llevant.

Canal del Puig de les Baumes

Un cop a dalt la carena girem cap a la dreta. Tot i que el camí no és del tot clar hem de seguir unes senyals de color verd llampant que ens acompanyaran tot el que resta d'excursió. 

Si voregem el cingle passarem pel costat d'una mena d'avenc que no és gaire difícil d'explorar, es pot baixar desgrimpant. En realitat és una escletxa del mateix cingle que penetra roca endins. Si baixéssim fins a baix ens trobariem a poc tros pel darrera de la Bauma dels Bugaders.

escletxa del cingle dels Bugaders

Continuant per dalt ens acostem al punt més alt de la carena i a sobre les viseres o orelles del Cap de Gat. Prop de la timba destaca una cassoleta i cap a l'horitzó tenim espectaculars vistes de Tavertet i els seus rodals.

Pocs metres abans d'aquesta cassoleta, per la banda del cingle, hem de localitzar una canal que ens baixa fins a un relleix inferior i que anant amb compte ens situarà a sota la visera que he comentat. Una mica més enllà trobarem l'anomenada Balma del Cap de Gat o del Puig de les Baumes, que es tracta en realitat d'un corredor format entre un bloc després i la paret. Hi ha indicis d'haver estat utilitzat com a recer, amb algunes petites senyals de parets (QP 100.14).

                                                                                                                                                accés a la Balma del Cap de Gat     

Balma del Cap de Gat o del Puig de les Baumes

Si sortim per l'altre cap (costat nord) i ens mantenim en el mateix relleix anirem a trobar una petita balmeta obrada que va ser refugi d'emboscats durant la Guerra civil (QP 100.15).

Tornem a la carena i seguim el camí, sense pèrdua possible fins que finalment baixa per situar-nos al Coll Sapalomera i així tanquem el cercle.

Referències:
(1) J. de Valles, Catàleg Espeleològic de Catalunya, Vol 4, ed. Espeleo Club de Gràcia / Federació Catalana d'Espeleologia, 2010.

Com de costum els indicadors QP es corresponen amb l'inventari que en Quirze Parés va fer a la "La despoblació rural i les masies del Collsacabra", 1985, Dalmau Editor.