7 de juliol del 2013

Avingudes de pedra, recs d'aigua


No massa lluny d'Alpens però ja dins el terme de Lluçà s'aixeca, voltada de camps, l'antiga casa de Cerdanyons, del s. XVI. A poca distància, on hi havia l'Horta de Cerdanyons, hi trobem uns rengles de pedres dretes que criden l'atenció tant per la seva disposició com per seva mida. N'hi ha més d'un centenar, alguna d'elles arriba al 1,3 m d'altura i 0.9m d'ample, amb un pes de més de 600 kg. Van requerir, per tant, d'un bon esforç per ser mogudes i han fet gratar-se el cap a més d'un arqueòleg que s'hi ha apropat (coord. 42º 06' 14.00" N 2º 06' 12.00" ).


S'hi arriba per la pista que surt del km 14 de la carretera d'Alpens. Després de passar per La Vall continua direcció S. per davant de Cerdanyons i quan comença una lleugera baixada, després de la bassa, la pista talla un dels rengles de pedra i travessa pel mig tot el conjunt.




Aquestes fileres de rocs emmarquen una parcel·la herbada orientada de N. a S. i que havia estat àrea de conreu. Aquest espai fa uns 50 m de llarg per 23 m d'ample pel costat N. i 37m d'ample pel costat S. La vora S. és la única on no hi ha pedres dretes, només fa un marge que anivella el terra. La vora E. és una línia recta de pedres ara dretes, ara amuntegades, que es veu una mica desdibuixada perquè la vegetació del bosc la cobreix parcialment.



La vora O. és el rengle més llarg i més destacable, la mateixa filera a la banda N. fa un revolt i tanca el terreny, formant alhora un 'mur' d'uns 70 m de llarg que separa la parcel·la anterior d'una 'avinguda' tota de pedra pelada, com si fos escombrada pel pas continuat de ramats. Però curiosament en el mapa de camins ramaders del Lluçanès no hi consta cap carrerada que passi per aquí (J.Torras, J.Salvans, J. Corominas: Els Camins ramaders del Lluçanès, Associació Solc, 2000).



A primer cop d'ull sembla una construcció megalítica prehistòrica però penso que cal anar a una explicació més prosaica. En aquest sentit si el tros de terreny herbat era l'horta de Cerdanyons i pel costat havia de passar un camí ramader, avui oblidat, potser convenia separar les dues parts amb un rengle de rocs tan aparatós com aquest.
------------------



Un indret que m'ha fet pensar en la construcció anterior es troba prop de Trulls (Viver i Serrateix), casa que té integrada entre les seves dependències el que havia estat una capella d'origen romànic dedicada a St. Miquel.
A Trulls s'hi arriba per un trencall indicat a la carretera de Navàs a Viver. A 300 m al S. de la casa i a 130 m a la dreta de la pista d'accés es troba una mena de calçada de roca pelada flanquejada per voluminoses pedres i que s'estén al llarg de 170 m., orientada primer de S a N però que gira en acusada direcció NE a mig recorregut (coord. 41º 55' 38.00" N 1º 51' 01.77" E)


El més curiós és que aquest ample camí no és pròpiament un camí, sinó que es va tancant progressivament. Pel costat S. fa gairebé 10 m de banda a banda, quan fa el revolt ja només fa 3 m i continua estrenyent-se fins a fer-se impassable i desaparèixer entre la vegetació arbustiva. Quin sentit té?


Una hipòtesi és que aquesta estretor progressiva servís per comptar el ramat al seu pas pel tram final. Una alternativa és que fes de recollidor d'aigües, però no hi he vist cap font ni la pendent del terreny sembla l'adequada. 
En qualsevol cas l'explicació definitiva tan pel que fa a Cerdanyons com pel que fa a Trulls queda pendent, s'accepten propostes.

Afegit el 25 de setembre de 2014:

Finalment m'arriba un comentari de la Txell Fernàndez, de Trulls, a qui li agraeixo la seva rotunda claredat. A més, aprofito per modificar el títol de l'entrada.

He llegit l'entrada al teu blog de dia 7 de juliol de 2013 que s'anomena 'Ignotes avingudes de pedra'.
Et desvelo la incògnita sobre Trulls, no és cap camí, ni res per comptar el ramat, sinó que tot el voltant de Trulls i els seus camps està ple de recs per aprofitar l'aigua de pluja de totes les vessants que van a parar a petites basses on allà s'emmagatzemava l'aigua. Les fotos que has realitzat són d'una antiga bassa que emmagatzemava l'aigua de tot el vessant est de Trulls.
La pendent que dius que no es veu, és una pendent molt poc pronunciada, però que amb els kms que hi ha de canals d'aigua és suficient per a poder fer que aquesta corri fins el lloc que els interessava.
Atentament
TXELL

Es cert que a la zona hi ha altres murs de caire semblant que encaixarien amb l'explicació de la Txell, per tant accepto de grat renunciar a la meva hipòtesi inicial. De fet el suposat camí és una part d'una obra de més envergadura i encara més interessant.
Esbandits els dubtes sobre el cas de Trulls, és probable que a Cerdanyons es tracti del mateix, per que, com ja he dit, al costat de l'avinguda de pedra hi havia l'Horta de Cerdanyons i poc més amunt es conserva una petita bassa, tot plegat relacionat amb l'aigua.


3 de juliol del 2013

La mina de La Vall (Alpens)

la Vall

Als peus d'Alpens s'estén la propietat de la Vall, una casa documentada des del s XVI. Estem a la capçalera de la riera Gavarresa, un dels cursos fluvials importants del Lluçanès. Entre la casa i el poble hi ha el Quintà de la Vall, nom que rep un camp que havia estat de conreu però que actualment serveix de pastura pel bestiar i que té la particularitat de ser recorregut sota terra per una curiosa construcció que vol canalitzar les aigües de la pluja que baixen per un rec, que de no estar soterrat partiria el camp en dos.


Quan es va fer l'inventari del patrimoni cultural del Lluçanès aquesta interessant mina de la Vall va passar desapercebuda, però val la pena reivindicar-la, ara que encara es troba en bon estat. En Joan M. Vives ja en va publicar una primera ressenya l'any passat (aquí). Fa gairebé 170 m de llarg per 1 m d'alt i 0.8 m d'ample. El que no hem pogut aclarir és la data de construcció. O les dates, perquè segur que no es va fer en quatre dies.


                respirador                                          

En determinat punt del recorregut subterrani apreciem que el sostre canvia per passar de tenir una volta feta amb pedres a un sostre pla fet amb lloses. De tant en tant una obertura a l'exterior hi deixa entrar la llum. Les obertures o respiradors s'obren a distàncies irregulars de 35, 44 i 21 metres pel mig del quintà i estan protegides per un reixat rudimentari, visible des de lluny.
En Ramon de la Vall ha comentat que per alguna de les quatre obertures alguna vegada hi havia caigut un vedell que havia sortit sa i estalvi per la sortida de la mina.

vista del Quintà de la Vall des d'Alpens

Abans d'arribar a la mina l'aigua hauria de còrrer per un rec que comença just a sota del poble, però actualment està molt abandonat, arbres i arços el tapen, de manera que quan plou l'aigua es desvia planerament pel camp i només una escadussera quantitat acaba dins la conducció.
L'aigua surt finalment a la superfície entre una espesa mata d'arços per dessota de la pista que condueix a la casa. Aquestes aigües inicien llavors un torrent que al cap de poc forma una petita cascada a la Balma de la Vall, una balma que havia estat utilitzada de refugi, ho testimonia encara un tros de paret fet per anivellar el terra.


24 de maig del 2013

Cassoletes a Tavertet

cassoleta (nº2)

Se'n coneixen a molts indrets del país, les anomenen bassetes, piques o cassoletes. No s'han de confondre, però, amb les cassoletes petites que hi ha gravades en alguns monuments megalítics, aquestes que parlem són de dimensions notables, 60 cm de diàmetre fa la de la imatge de sobre. 
A Tavertet són molt habituals, he escollit com a mostra l'espai que hi ha entre les cases de la Perereda i les Baumes, en una costa on emergeixen escampats per entre el bosc grans blocs de roca, com icebergs ancorats.

La Perereda
Les Baumes

Aquest grapat de cassoletes d'avui es pot visitar en una curta passejada a partir del PK 9.2 de la carretera de Tavertet, en el punt on hi ha una senyal de revolt pronunciat a la dreta, poc abans de la casa de Les Baumes.
D'aquest punt retrocedim unes vint passes per la vora de la carretera fins trobar un sender que s'enfila al marge. Es passa fàcilment, encara que sovint el pas està dissimulat amb branques que el barren. Al cap d'uns 15 metres de camí, al costat esquerre, ja tenim la primera roca, on caldrà enfilar-se per observar la cassoleta doble que anomeno cassoletes nº1.

cassoleta (nº1)

Presenta un disseny curiós, asimètric, de doble cavitat i amb una canaleta al mig. L'origen artificial és innegable, sembla com si allò que s'elaborés en un costat s'hagués de recollir a l'altre però desconeixem de què es tractava. Qui va explorar a consciència cada racó del Collsacabra, en Quirze Parés, comenta la possibilitat de servissin per remullar aglans, per conservar-les o fer-les digeribles pel bestiar i per les persones.

Si baixem del roc i seguim la mateixa direcció unes 50 passes més se'ns creua un corriol que seguint-lo cap a la dreta uns 30 m ens porta al peu d'un pi amb la soca permanentment arrebossada de fang pels senglars que venen a gratar-se l'esquena. Arran del pi hi passa un caminet que planeja, el seguim primer cap a l'esquerra uns 50 m fins a la roca nº2.
Aquesta presenta una mena d'esgraonets per pujar-hi i al capdamunt hi ha la cassoleta que veiem a la imatge de capçalera, amb el tipic regueró lateral, com un morter.


Tornem al pi i ara seguim de pla, tot recte. Poques passes després del pi, al costat de sobre i a l'esquerra, hi ha una roca partida que si anem amb nanos els hi agradarà explorar per descobrir el corredor que s'hi amaga. És el punt nº3 del mapa.

cassoleta (nº 4)
corredor (nº 3)
A unes 85 passes del pi el camí es bifurca, seguim per l'esquerra.  
Després de la bifurcació, a uns 15 m, hi ha una bifurcació menor, el camí puja cap a l'esquerra, però primer ens enfilem al marge i anem a buscar la llisa pendent de la roca. Un cop al damunt veurem la silueta allargada de la nº4.
Per arribar a la nº 5, que queda un xic amagada, cal tornar al camí i seguir-lo en lleugera pendent unes passes més fins el punt que gira cap a ponent, llavors a sota i a la dreta endevinarem un rengle de parets molt desfetes i una alzina coberta d'heures que es recolza en una roca no gaire gran. Al damunt i sota l'ombra hi ha la cassoleta, descoberta gràcies a la intuïció del meu soci Gerard. Fa uns mesos ni tan sols era visible, la vàrem buidar de terra i arrels però podria tornar a tapar-se de fullaraca molt aviat.

cassoleta (nº6)

La nº6 la deixo a la vostra perícia, queda per sota el camí quan aquest ja ha girat decididament en direcció oest. Es fàcil que les fulles d'alzina la tapin parcialment
No seria d'estranyar que per la mateixa àrea n'hi hagués d'altres. No gaire lluny n'hi ha una al costat del camí que va dels Bugaders a la Balma de les Piques i una altra a sobre el Cap del Gat. Aquestes dues, que ja vaig mencionar a l'entrada del Puig de les Baumes, figuren en el mapa de més amunt amb els nº 7 i 8.


cassoleta (nº7)



Igualment podeu trobar-ne més si cerqueu els indrets de Tavertet que fins ara han sortit en aquestes pàgines, per exemple n'hi ha a les Roques del Miolar o a la punta del Garballó. 
La de la imatge de l'esquerra està sota la pista que va de la Corbera al Noguer, mirant cap el Barret d'en Perereda.
Totes queden en punts enlairats i no sempre són d'accés senzill, això fa suposar que no eren simples bassiols destinats a recollir aigua pel bestiar.

S'ha dit d'aquestes cassoletes que són treballs del Neolitic o de l'Edat de Bronze. Aquesta opinió es basa sobretot en que a Tavertet hi ha dolmens i coves on s'han trobat força restes d'aquella època.
Però al Collsacabra s'han trobat també restes ibèriques, romanes, medievals i modernes. Penso, per tant, que mentre no s'hagin estudiat amb rigor, totes les opcions continuen obertes.

El Puig de les Baumes (Tavertet)


Iniciem una nova passejada entre les antigues balmes obrades de Tavertet. A poca distància dels cingles de Balà, per sobre de l'espectacular engorjat que els separa de Tavertet hi ha la casa de Les Baumes, la carretera hi passa pel davant, pel darrera s'aixeca una carena on destaquen diversos blocs de roca i que culmina amb el Puig de les Baumes i el Barret d'en Parareda, visible des de lluny.

el Cap de Gat

Una pista arrenca a l'esquerra del PK 9.7 de la carretera i deixant de banda els ramals que porten a les granges, ens puja fins el Coll Sapalomera, on comencem aquest petit itinerari. El coll és una cruïlla de camins, el que ens interessa és un d'ample que planeja còmodament en direcció S per la banda més soleia del serrat. Al cap de 350 m sembla que es bifurqui, el ramal dret porta a una immediata clariana on veurem a la dreta, formant part del cingle, una roca que anomenen el Cap de Gat per les dues orelles o viseres que li sobresurten del capdamunt. 



Al dessota mateix d'aquesta roca hi ha la Balma de les Moles (QP 100.16). Si ens hi fixem bé podem comptar fins a 8 moles, que descansen a mig fer pel terra o esbossades a les parets. 
El Catàleg Espeleològic de Catalunya (1), que també recull altres balmes del Collsacabra, la menciona dues vegades i amb dos noms, com si es tractés de dues cavitats diferents: Balma de les Moles per una banda i Cova Inferior del Puig de les Balmes per un altre. Curiosament només aporta una topografia quan l'anomena Inferior del Puig de les Balmes i allà apareixen dibuixades precisament... les moles !

Tornant al camí principal i continuant de pla aviat desemboquem en un planet on el camí continua més estret per dins del bosc entre unes roques que treuen el cap per damunt de les alzines, són les Roques dels Bugaders. Situats en aquest planet, a escassos 20 m i dins de la boscúria hi ha, pel cantó de sobre del camí i no gaire visible, la Balma dels Bugaders (QP 100.11).
L'arqueòloga Assumpta Serra i el seu equip van investigar anys enrera aquesta balma, de la que van concloure que per la forma constructiva data del s XII.

Balma dels Bugaders

Cassoleta prop dels Bugaders

Seguint pel camí boscà arribarem en poca estona a una balma de grans dimensions: la Balma de les Piques (QP 100.12). El nom li ve d'aquests dipòsits de pedra, que recullen l'aigua del sostre i que veiem a primer terme.

 Balma de les Piques

 Balma de les Piques

Més tard hem de tornar a aquesta balma, de moment continuarem per l'extrem contrari d'on hem arribat, si ignorem els trencalls que ens allunyen del cingle, aviat ens trobarem, a la dreta i per sobre, un collet amb restes de parets. Tot el collet sembla anivellat de manera artificial, però no crec que hagi estat una feixa, més aviat deuria haver-hi alguna construcció, potser un cobert.


el Barret d'en Parereda

Tornant a prendre el camí arran de cingle arribarem a un punt on uns rudimentaris esgraonets picats a la roca ens permeten pujar dalt de la carena. Al cap de poc som davant del roc conegut com el Barret d'en Perereda, que sembla més una boina. Des d'aquí tenim vistes dilatades en totes direccions.

Ens podem entretenir inspeccionant els racons que envolten el Barret i després recularem pel mateix lloc per on hem vingut. Hi ha altres opcions però el que volem és tornar a la Balma de les Piques per tal de localitzar la Canal del Puig de les Baumes (QP 100.13), una encaixonada i forta drecera que puja a dalt del serrat i que s'agafa seguint el repeu del cingle des de les Piques cap a llevant.
Canal del Puig de les Baumes

Un cop a dalt la carena girem cap a la dreta. Tot i que el camí no és del tot clar hem de seguir unes senyals de color verd llampant que ens acompanyaran tot el que resta d'excursió. 
Si voregem el cingle passarem pel costat d'una mena d'avenc que no és gaire difícil d'explorar, es pot baixar desgrimpant. En realitat és una escletxa del mateix cingle que penetra roca endins. Si baixéssim fins a baix ens trobariem a poc tros pel darrera de la Bauma dels Bugaders.

escletxa del cingle dels Bugaders

Continuant per dalt ens acostem al punt més alt de la carena i a sobre les viseres o orelles del Cap de Gat. Prop de la timba destaca una cassoleta i cap a l'horitzó tenim espectaculars vistes de Tavertet i els seus rodals.


Pocs metres abans d'aquesta cassoleta, per la banda del cingle, hem de localitzar una canal que ens baixa fins a un relleix inferior i que anant amb compte ens situarà a sota la visera que he comentat. Una mica més enllà trobarem l'anomenada Balma del Cap de Gat o del Puig de les Baumes, que es tracta en realitat d'un corredor format entre un bloc després i la paret. Hi ha indicis d'haver estat utilitzat com a recer, amb algunes petites senyals de parets (QP 100.14).


                                                                                                                                                accés a la Balma del Cap de Gat     


Balma del Cap de Gat o del Puig de les Baumes

Si sortim per l'altre cap (costat nord) i ens mantenim en el mateix relleix anirem a trobar una petita balmeta obrada que va ser refugi d'emboscats durant la Guerra civil (QP 100.15).


Tornem a la carena i seguim el camí, sense pèrdua possible fins que finalment baixa per situar-nos al Coll Sapalomera i així tanquem el cercle.

Referències:
(1) J. de Valles, Catàleg Espeleològic de Catalunya, Vol 4, ed. Espeleo Club de Gràcia / Federació Catalana d'Espeleologia, 2010.

Com de costum els indicadors QP es corresponen amb l'inventari que en Quirze Parés va fer a la "La despoblació rural i les masies del Collsacabra", 1985, Dalmau Editor.



17 de maig del 2013

Fornots, coves sepulcrals i anacoretes (III)

Roca Foradada de Vallromanes

Els rocs foradats que avui veurem, ubicats a la Serralada de Marina, a l'Ardenya o al Cap de Begur, són del tipus cova. Amb aspecte de forn o no, a dintre hi caben ben bé una persona o vàries. A l’àrea de la Serralada de Marina hi ha alguns exemples molt coneguts però summament interessants: la Cova de l’Ermità i les Roques Foradades de Can Gol, de Can Planes i de Vallromanes. Val la pena descobrir-les tot passejant (1).

entrada a la Cova de l'Ermità (can Nadal)

Cova de l'Ermità (can Nadal)

plat de molí de la Cova de l'Ermità (can Nadal)


Cambra megalítica de can Nadal i porta-llosa

Roca Foradada de Can Gol


Roca Foradada de Can Planes



Roca de l'Escorpí

Roca Foradada de Vallromanes


Els primers estudiosos d'aquests forats van tractar dels que estan prop del litoral empordanès, per ells eren coves sepulcrals de la mateixa època que els megàlits que abunden per la comarca. Les primeres cites són de la Cova Sa Tuna per en Francesc Martorell l'any 1879, des de llavors diferents arqueòlegs de renom han comentat alguna de les conegudes quatre coves: Sa Tuna, Cova dels Moros, Mas Rissec i Ses Felugues. Es diu que són sepultures hipogees del Calcolític (a cavall dels mil·lenis III   II a. C.), tot i que segons sembla no s'hi ha trobat mai cap os ni resta d'enterrament.

Cova sa Tuna

interior de la Cova sa Tuna




menhir de can Llaurador


Un valuós manual, Dòlmens i Menhirs, 48 monuments megalítics del Baix Empordà, el Gironès i la Selva, ens diu a la p 20: Cal esmentar que la de La Tuna presenta al davant de l'entrada un solc on aniria encaixada una llosa-porta circular, mentre que la del Mas Rissec conservava fins a principis de segle una tapa d'aquestes característiques (segons A. Klaebisch), avui dia desapareguda. Sí que es conserven encara al Mas Rissec uns encaixos a la roca que deuen d'ésser el sistema de subjecció d'aquesta llosa-porta
Pel que hem pogut veure in situ, aquests solcs són també presents en altres forats com el de can Nadal, al Vallès, o a la Cova del Lladre, a Navàs, ben lluny de l'Empordà.

el turó de la Cova dels Moros (forat a la dreta)

Cova dels Moros


Castell de Solius o de la Roca

Si m'heu seguit fins aquí haureu vist com la idea d'un ús sepulcral prehistòric i la d’eremitori medieval es van alternant constantment. Al peu de la Cova dels Moros llegim un rètol de l’Ajuntament de Sta Cristina d’Aro que diu: No es coneix amb certesa ni la cronologia ni la funció d'aquesta cova artificial, ni tampoc s'hi ha trobat cap mena de material arqueològic associat. Hi ha qui diu que és una cova sepulcral de final de l'edat de bronze, altres opinen que s'utilitzava d'habitació i com a magatzem de gra. Estudis recents semblen indicar que aquesta cova podria tenir un origen medieval lligada a l'ocupació del castell de Solius, situat a llevant de la cova.

Cova de Mas Rissec

interior de la Cova de Mas Rissec


Per acabar-ho d'arreglar, al debat s'hi han afegit també els geòlegs. Carles Roqué i el seu equip, de la Universitat de Girona, van publicar un article en una revista alemanya especialitzada (Zeitschrift für Geomorphologie) on "es revisa l'origen de les vuit coves suposadament artificials en roques de granit situades al nord-est de la Península Ibèrica. Encara que les característiques humanes estan presents en quatre de les coves, tenen poca significació morfològica, pel que la seva imputació es torna a avaluar sobre la base d'una anàlisi geomorfològica i de gènesi per taffoni..."
Els taffoni són cavitats poc o molt esfèriques que es formen per la dissolució natural de material intern. Els autors de l'article volen dir que són forats provocats per l'erosió, tot i que només es refereixen als quatre casos de l'Empordà i als quatre de la Serralada de Marina, tots ells excavats en granits. Sembla que prescindeixen però de la resta de casos de la Catalunya interior, oberts en roca tipus gres. En qualsevol cas no neguen l'acció humana en quatre dels forats, fet indiscutible que salta a la vista, però la minimitzen al considerar que els homes ja van aprofitar forats preexistents per conformar-los a conveniència.


Les 2 coves de Ses Felugues


La forma de Ses Felugues (imatge de la dreta) s'escapa de l'habitual dels fornots i ens recorda formes d'erosió familiars, compareu-les sinó amb un forat no gaire gros que hem vist al costat de la Cova del Moro (a l'esquerra).

Podria acabar dient que els rocs foradats o fornots han tingut una vida molt llarga: nascuts de l'erosió, haurien estat convertits primer en sepulcre, fa 4000 anys, i desprès altar cristià, fa 1000 anys. Però segurament encara no ho sabem tot
Una de les guies de més avall afirma que com aquests sepulcres de l'Ardenya i de Begur no tornem a trobar enlloc més de Catalunya. Una altra guia diu: Se'n coneixen vuit a tot Catalunya... Afirmacions d'aquesta mena són les que m'han motivat a fer en aquestes III entrades un recull ampli de vint-i-set exemples i compartir-lo amb vosaltres.

Referències:
(1) A.Triquell: Parc de la Serralada Litoral, Ed. Piolet, 2012
(2) blog Maresme Medieval 
(3) J. Tarrús i altres, Dòlmens i Menhirs, 48 monuments megalítics del Baix Empordà, el Gironès i la Selva, Carles Vallès ed., 1990