21 d’octubre del 2012

Xups !




El diccionari Alcover-Moll diu que un jub és un "dipòsit d'aigua semblant a una cisterna, al qual es baixa per unes escales, i està destinat a tenir-hi els aglans en remull perquè es mantinguin tendres durant tot l'any".
Com també diu en Salvador Vilarrassa en el seu llibre de 1920 "La vida a pagès" (1):
«En les cases que tenen rouredes, per estalviar el blatdemoro els hi donen aglans (als porcs). Abans, quan hi havia gairebé a totes les cases de pagès la seva roureda, en aquest temps (novembre) les collien no sols els de la casa sino tothom qui volia donant-ne la meitat a l’amo. En moltes cases tenien el jup, que era un pou on hi feien anar aigua i allí tiraven les aglans, mantenint-se gerdes tot l’any. Quan les havien collides, encara feien anar els porcs sota els roures tot el dia per menjar-se les que havien quedat i al vespre només els hi havia de donar una mica d’abeurai o sia aigua amb un grapadet de farina. » 



Per tant, cap el sud del Lluçanès, Plana de Vic, Alt Congost i Moianès, on deixa d'haver-hi presència d'afloraments rocosos trobem, diferint notablement de les tines d'aglans excavades a la roca, però amb la mateixa finalitat, els jubs (o xups, com també s'escriu) obrats amb paret de pedra, una forma de construcció amb l’aspecte extern de barraca i planta quadrada o rectangular. Sovint estan coberts per una volta de canó i en el seu interior fa una piscineta d'un metre i mig o dos de fondària on eventualment s’accedeix per una escala de pedra.
La paraula té sens dubte el mateix origen àrab que “aljub”, però cal aclarir que els jubs no són simples cisternes d'aigua i que la seva missió va ser contenir aglans des del moment de la seva construcció, tal com testimonia el dietari de Vicens Cuatrecasas de Pruit l’any 1753:
"Vuy dia 16 de novembre de 1753 he acabat de fer lo jup per posar glans. Lo mestre lo à fet és Sapriar Novelles. abitant en la parròquia de Pruit. en una casa de las de la padrera de prop Ropit. Me costa de al mestre dos lliuras vuit sous. dich 2 lliuras 8 sous sense la cals y feyna de manobres. y en lo sobredit any hi he posadas cosa de sent quarteras de glans. No n'i he gosadas posar més perquè lo fret n'à cuytas moltas y en dit any n'é fetas collir cosa de tres sentas sinquanta quarteras. y per no trobar qui las volgués collir a diné al moseró he pagat diné y malla. y encara matí y vespre los avíam de coure una ollada de carabassas o perola. que n'i à guts alguns dias passat de quaranta que collían per casa. Són tots pagats a loego." (2)
Una quartera és una mesura de capacitat que equival a uns 70 o 73 litres, aproximadament.
Curiosament en les descripcions que s’acostumen a fer de les masies, el xup és sovint passat per alt, per això entenc que n'hi ha d'haver força d'escampats i desconeguts. El que segueix és, doncs, un inventari totalment provisional de xups identificats o amb indicis:

Busquets

Està excavat a la roca igual que les tines que ja coneixem, però té planta rectangular, d'uns 3.5 m per 5.5 m de costat i està ple d'aigua. Al seu voltant s’aixeca un tros de paret que havia sustentat una volta de pedra que es va ensorrar. Es diu que a l’interior hi ha submergida una llinda datada l’any 1710.
Per anar-hi cal arribar-se fins a la casa de Busquets per una pista que uneix els punts quilomètrics 7.9 i 9.5  de la carretera d'Olost a Perafita. El xup està al sud de la casa uns 230 m en línia recta, on acaba un camp i comença un rec, a l’inici de la zona boscosa (42º 1.407' N 2º 5.981' E). La proximitat d'un rec va ser un element molt tingut en compte a l'hora de construir-los, doncs l'aportació d'aigua era un dels factors clau com veurem repetidament.

La Riba


El xup de la Riba és dins el terme d'Oristà, prop del punt quilomètric 13.7 de la carretera a St Feliu Sasserra, en un adequat entorn de roures i alzines. La llinda ens indica l'any 1756. L'entrada fa unes escales que baixen un metre fins el fons. Crida l'atenció una mena de rasa que surt d'un lateral i s'estén una pila de metres desfent-se enmig del bosc sense que quedi clar perquè servia, possiblement desaiguava el xup tot i que no es reconeix cap forat de sortida a la paret. L'aigua per omplir s'agafava segurament d'una bassa que encara existeix a escassos 20 m (41º 53.552' N 2º 2.191' E)

Serrajòrdia

La Serra, com també es coneix, és una casa amb tres xups a falta d'un. El xup gros és el més apartat i havia servit com a cisterna d'aigua, perquè probablement aquesta hi naixia. El xup xic és el de la imatge, es troba a frec de la façana de la casa. En un lateral hi ha una mena de sobreeixidor esculpit en pedra. El portal dona accés a unes escales que baixen fins un espai soterrat situat a la banda dreta, de 3.8 per 6 m i amb volta. 
Encara hi ha un tercer xup en uns horts, darrera dels coberts a la dreta de la façana. Aquest darrer, molt amagat i sense estructura externa visible, s'hi accedeix per un forat al terra i una escala que duu a un espai orientat en direcció al xup xic. 
La Serra és molt a prop de St. Feliu Sasserra, però dins el terme d'Oristà

Vilaroger
el xup a primer terme
 Es una bonica masia d'Oristà documentada d'antic, s. XIV. S'hi arriba per una pista que surt del PK 5.2 de la carretera d'Oristà a Vic. El xup està situat davant mateix de la façana, voltat de flors i tancat per una reixa de ferro, tal com es veu a la imatge. No té coberta ni sembla que n'hagi tingut mai. Actualment està buit i es veuen les pedres voladisses que feien d'escala per baixar-hi. 

Terricabras

Es troba pocs metres abans de la casa d'aquest nom, anant per la pista que surt del PK 4.2 de la carretera d'Oristà a Vic. Està molt desfet, queden trossos de paret, es reconeix on era el portal d'entrada i poca cosa més. Desconeixem la data de construcció.
Dins el Lluçanès tinc constància d'altres xups que ara ja no existeixen, per exemple a les cases de Campa i el molí de la Riera, a Oristà.

Perdaltes


El pou d'aglans de Perdaltes és a tocar de la casa, en el terme de Muntanyola. El camí surt del PK 14.5 de la carretera de Sta Eulàlia de Riuprimer a Sta Maria d'Oló, però és una pista privada, de pas prohibit als vehicles. 
La part visible d'aquest xup, amb sostre inclinat, cobreix unes escales que baixen fent un angle recte fins el dipòsit d'aigua, excavat al terra, actualment força tapat per sediments. El seu disseny original probablement era similar al del xup xic de Serrajòrdia.

Serra-rica
A Muntanyola es coneix com la "cova d'aglans" i és una construcció força àmplia, de gairebé 5 m i de 2 m de fondària, té la típica volta amb la part davantera desapareguda, igual que la de Mas del Coll. Queda en un pla dins el bosc per on hi passa un camí de GR, per sota de l'Avinguda de Muntanyola, mirant cap a la casa de Serra-rica (41º 52.318' N 2º 10.854' E). Davant mateix hi ha les restes d'un forn d'obra, una estructura independent amb la que no li suposo cap relació especial.

Can Vilardell



Pràcticament colgada de terra i bardisses, aquesta obra està situada al costat mateix de la pista asfaltada que, fent llaçades, s'enfila des del PK 1.6 de la carretera de Sta. Eulàlia de Riuprimer a Muntanyola, a pocs metres de Can Vilardell. Conserva l'habitual volta de canó feta de pedres disposades verticalment (41º 53.296' N 2º 11.055' E).




La Tria
La Tria és una casa situada pocs metres al nord del santuari de l'Ajuda, a Hostalets de Balenyà. El pou d'aglans, tal com l'anomenen, es troba al costat nord, passada la casa, dins el sot que forma el pas d'un torrentet on també hi ha la font. Actualment està tot cobert d'heures i té una planta rectangular de 3 m d'ample per uns 7.5 m de llarg, amb una volta de canó força sencera, tot i que les parets del fons i sobre el portal estan esllavissades. A la banda dreta del portal i fent cantonada hi ha gravada la data 1716.


A dintre fa un "pou" de 2.5 m d'ample gairebé ple de terra i aigua, partit en dos trossos: un de 3.2 m de llarg i un altre de 2.3 m. Per sobre s'aixequen 80 cm de paret dreta feta de  còdols diversos i per damunt s'hi sosté la volta de canó feta tota de pedra tosca, molt lleugera i porosa. També la pedra tosca conforma part del portal d'entrada. En Josep Maria, que és l'avi de la casa i qui dono les gràcies per les seves explicacions, em va dir que a dins hi naixia l'aigua i que la divisió en dos parts era per separar les aglans d'alzina de les de roure, però que ell no ho ha arribat a veure i que només sap el que li han explicat.
A poques passes de l'entrada hi ha la font, a l'hivern passat quedava invisible sota les bardisses, però encara se sentia rajar, avui la font està gairebé colgada degut a la feina recent d'una màquina. Val a dir que pel costat mateix hi passa un rec que podia proporcionar aigua de sobres encara que la font no hi fos.

El Gelabert

En terme de Folgueroles, no massa lluny de St Jordi de Puigseslloses, es troba la casa del Gelabert. Més avall, prop del torrent del Raigat, hi ha un grapat de roures centenaris. 
Molt amagat enmig d'una selva de lianes, ortigues i bardisses, trobarem ben sencer aquest petit jub d'aglans (41º 56.905' N 2º 18.406' E), sota mateix d'un plàtan ufanós, a tocar la llera del torrent, 60 m aigües avall del Rastell de l'Ariet (el rastell és una mena d'antiga presa feta de grosses pedres posades verticals amb l'intenció d'empantanar el torrent i regar els pollancres que s'hi havien plantat). 
A la llinda del portal es pot llegir la data de construcció: 1803.

Casadevall


Es a Vilalleons, poc abans d'arribar al poble des de St Julià de Vilatorta, a mà esquerra. Darrera la casa travessant els horts hi ha les restes d'una bassa i un rec canalitzat amb una paret artificial tot a lo llarg. Cal travessar el rec per una palanca de pedra i el camí passa per sobre del sostre del jub que està format per dues grans lloses de pedra de 2.5 m de llarg, per tant en aquest cas no tenim volta de canó. Els actuals residents a Casadevall van desfer parcialment l'envà que el tapava. Quan s'elimini les restes del tapiat i es netegi l'entorn de la vegetació espessa que el cobreix, quedarà a la vista un conjunt força interessant entre el rec i jub.



Mas del Coll 
Es a 700 m a la dreta de la carretera de Folgueroles a Vilanova de Sau. El camí s'agafa on hi ha un indicador de la Ruta dels Ibers (per aquí en pocs minuts es va al Casol de Puigcastellet, una de les diverses i interessants restes ibèriques que hi ha a Osona). Pocs metres abans de la casa es distingeix perfectament el xup a mà dreta (41º 56.198' N 21 20.120' E). Com es veu a la foto falta tota la paret de davant. Fa 4 m d'ample per 3.5 de fondo i uns 2 m d'altura.




Torrentó


A les envistes dels cingles d'Aiats hi ha, un xic amagada, la casa del Torrentó. El pou d'aglans és a ponent de la casa, té unes dimensions modestes, d'uns 3 x 2.5 m de costat, no té coberta i sembla que no n'ha tingut mai. Està prop d'un rec ombrívol on suposo que l'aigua entrava per filtracions del mateix rec (com passa amb el de la Tria, el Gelabert o Casadevall), on uns metres més amunt abans hi havia un naixement d'aigua que formava una bassa natural, però que ara està seca. Per veure'l cal preguntar a la mateixa casa i s'accedeix des del Coll del Bac, a la carretera vella de Vic a Olot.
L'Antònio és fill de la casa i assegura que el seu pare encara havia fet servir el jub tot i que ell, personalment, no ho havia arribat a veure mai perquè ja deu fer 80 anys que no s'utilitza. No es collien aglans d'alzina perquè "les aglans que cal conservar en aigua són les de roure que si no es remullen es tornen com suro i no es poden fer servir, mentre que amb les d'alzina això no passa, les pots deixar per terra que no es fan malbé. Es collien el novembre (a l'octubre n'hi ha però no són madures) i es mantenien en el jub durant l'hivern, màxim fins el maig, i durant aquest temps servien de menjar pels porcs, no gaires, a casa n'hi havia màxim 11 o 12. Per treure les aglans del jub es feia servir una mena de graella grossa amb un mànec llarg de fusta", que no s'ha conservat.

Pujolriu
La cita d'en Vicens Cuatrecasas del 1753 es correspon amb una casa situada a 2.5 km del Torrentó a vol d'ocell. A Quatrecases hem fet prospeccions però no hem trobat el jub. 
En canvi a la casa veïna de Pujolriu ens van indicar la presència allà mateix d'un jub avui enrunat i que no tenia coberta, es troba just acabant de passar la casa, per sota de la pista d'anar a Falgars d'en Bas (42º 4.529' N 2º 26.687' E).

Les Comes


vista interior
A les Comes de Sta Eugènia s'hi arriba per un camí indicat a la dreta de la carretera de Moià a Collsuspina. A la part de darrera de les Comes, on només s'hi pot accedir demanant permís, hi ha obrada una estructura amb dos arcades simètriques, la de l'esquerra cobreix el xup d'aglans i a la de la dreta hi havia hagut darrerament el safareig, a l'alçada d'aquest un conducte comunica les dues parts. Tot plegat té unes mides de 10 x 3 m de planta. En Josep, l'actual masover, n'ha tingut cura i després de la neteja que hi ha fet s'observa un estat de conservació força bo. 


Barnils
A Barnils fan turisme rural i tot l'entorn està molt cuidat. S'hi pot anar per una pista que s'hi enfila carenejant des del costat mateix del campanar de St Quirze Safaja. 





Davant la masia hi destaca la capella del Roser enfilada dalt d'un esvelt turonet. Per pujar a l'ermita hi ha unes amples i boniques escales a l'inici de les quals es troba el xup, fàcilment visible pel costat de migdia. L'estat 
de conservació és força bo. Sobre del portal, en un gros carreu que fa de llinda, hi ha una inscripció molt esborrada amb un 1779 difícil de llegir. Un cop a dins s'observen dos arcs de volta contigus i un terra ben moll. 

Per acabar aquí us deixo uns quants casos més (3)


Aquesta imatge de la dreta correspon a tot el que resta del xup del Verdaguer, en terme de Castellcir.
N'hi ha un a Castellar, a St Martí de Centelles; la 
Talladella, a Castellcir, de l'any 1797
o el que segons fonts orals hi ha a Pregona (St Quirze Safaja). 
A la Sala de St Llogari (Castellterçol), a 125 m en direcció SE, passada l'arcada de la pallissa, hi ha un sot embardissat amb una pila de rocs d'alguna construcció avui enderrocada. Penso que té les característiques pròpies d'un jub, però no puc aportar més dades.

Es diu que en èpoques de penúria o manca de cereal, les aglans un cop mòltes en forma de farina, es feien servir pel consum humà, suplint parcialment la farina corrent. De fet l’aglà històricament ha format part de l’alimentació de molts pobles d'Europa i d'Amèrica. A la xarxa no és difícil trobar receptes de cuina amb aglans.
Però evidentment s'han destinat més que res al bestiar. Sabem que les aglans es collien ara aquest temps, octubre i novembre, però desconeixem la majoria de detalls, tant pel que fa a les costums que envoltaven la collita i la conserva, com pel que fa a l'història: perquè tantes llindes són del s XVIII ?.
Actualment a les nostres àrees d'alzinars i rouredes continuen criant-se porcs, però amb pinso. Per tant la producció d'aglans de les nostres pagesies o bé es malmet o bé se n'aprofiten altres animals. S’ha observat per exemple "que la taxa de reproducció dels senglars augmenta notablement en anys d'elevada producció" (4).



Referències: (1) La vida a pagès. Salvador Vilarrassa, Impremta Maideu-Ripoll, p 317
(2) Guerra, pau i vida quotidiana en primera persona. Edició a cura de Rafel Ginebra, p 202
(3) De la zona del Moianès i Alt Congost en trobareu uns quants descrits per les pàgines amigues de http://www.excursionismecientific.cat/?p=1691
(4) http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticia/683/any/aglans