31 de desembre del 2013

La Feixassa i el Clot de l'Infern


Els camins de la Feixassa s'estan perdent. Troncs, bardisses, arbres tombats i un munt de fulles seques va cobrint els corriols que passen a prop d'aquestes ruïnes, dins el verd silenci d'una densa fageda que gairebé ofega la llum.


La Feixassa havia estat un antic mas penjat en una mena de balconada als límits del Collsacabra quan declina cap a la vall d'Hostoles (Garrotxa).
L'encant actual del lloc no pot evitar la impressió de que la vida aquí va ser molt dura, si més no els topònims de la zona no auguren altre cosa: la Malaterra, el Clot de l'Infern,..



S'hi pot anar des del coll d'Úria, km 45.2 de la carretera vella de Vic a Olot (C-153). En el mateix coll hi ha espai per aparcar. A l'altre costat de l'asfalt prenem la pista que diu "Estany del Coll/Santuari de la Salut", que tot just començar ja es bifurca, tirem per l'esquerra i amunt. Al cap d'una estona fa un revolt sobtat cap a la dreta però nosaltres seguim per un camí que segueix recte, paral·lel encara a la carretera. Fent cas omís d'algun trencall que puja mantenim sempre la mateixa direcció, el camí es torna un corriol i als 20 minuts de marxa trobem a la dreta un senderó que inicia una costeruda pujada, acostuma a haver-hi una fita. A partir d'aquí el camí no és gaire clar degut a les branques i fulles caigudes, fent atenció a unes fites escadusseres passem entre algunes antigues carboneres i anem a parar a un altre camí que talla el nostre en el punt on hi ha una altre gran fita. 
Fem memòria d'aquesta cruïlla. Per aquí podem baixar opcionalment a la tornada.
Hem de seguir sempre amunt, al final de la pujada ens trobarem en una mena de depressió del terreny on havia els conreus de la casa i a continuació arribem a la Feixassa, al cap de 40 minuts de caminar.



Abans era habitual que quan arribava el temps de les collites o d'altres feines feixugues s'intercanviessin jornals entre els masos: avui t'ajudo jo una jornada i a canvi vindràs tu a fer un jornal als meus camps tal altre dia. Però a la Feixassa no hi volia anar ningú, quan la familia de pagesos d'aquest mas necessitava ajuda d'un jornal extra, es veien obligats a oferir a l'altre mas dos jornals a canviAixí fins a mitjans dels anys cinquanta, que van marxar definitivament. 



Podem dedicar una estona a descobrir els racons del voltant. Clivelles, esquerdes, grans blocs de roca, fan de tot plegat un caos inquietant, sobretot cap el costat NO. Es l'anomenat Clot de l'Infern. 
Damunt de la casa hi ha l'antiga era, un curiós gran cercle vorejat de lloses dretes amb un roure alt i prim plantat al mig. 
Una de les darreres vegades que hi he anat un gros senglar mascle es va passejar ben eixerit uns instants davant meu com si res.



Un cop vist el que queda de la casa i els seus entorns seguim planejant en direcció llevant, travessem el torrent de l'Infern i tot seguit cal fer atenció: el camí s'enfila en zig-zag per passar per dins la balma i Roca dels Francesos, algunes marques o fites ens van senyalant el camí, molt ple de fulles.
Passem a tocar els avencs de Roca-Roja. 


Hi ha almenys quatre avencs de recorregut destacable.
L'any 1936 el capellà de La Salut, mossèn Miquel Bruns, fugint d'un comitè antifeixista vingut de Salt, que havia destruït l'esglèsia del santuari, va amagar en un d'aquests avencs la talla de la Mare de Déu, a més de llibres, casulles i joies. Tres anys més tard, acabada la guerra, tots aquests objectes van ser recuperats però en un estat molt deplorable a causa de la humitat. La verge es va restaurar però actualment ja no li queda res de l'original barroc.



Un cop a la part superior, a l'haver tallat fusta recentment, el camí corre entre branques escampades per aquí i per allà que dificulten el pas, però és possible identificar la ruta per unes velles marques vermelles pintades als arbres. 
Ara anem a frec del caient que mira a la Garrotxa. Aviat sortim a uns camps herbats. 

Roca-roja queda enmig d'un entorn abocat a boniques vistes sobre la vall i el Pirineu. 
Cap a la dècada dels 70 l'hostatgeria de La Salut s'omplia d'assidus clients barcelonins, era una estampa habitual d'aquells anys veure en aquesta balconada de Roca-Roja una filera d'estiuejants asseguts en unes cadires tot contemplant el paisatge mentre es donaven conversa


Vist Roca-roja tenim vàries opcions. Una d'elles es retornar pel mateix camí, però podem també fer una petita volta fins a l'Estany del Coll. En aquest cas, sabent que la casa mira a llevant hem d'anar cap el costat sud d'aquests prats, on surten dues pistes molt properes, qualsevol de les dues serveix, sempre que a les cruïlles prenguem una direcció que no ens faci perdre altitud i ens orienti cap a ponent.
Així anem a parar als prats que envolten l'Estany del Coll, amb indicadors sobre la fauna del lloc. Davant de l'estany i al costat d'una gran pila de troncs tallats una pista s'endinsa en el bosc cap el N., es tracta de seguir-la (marques color fúcsia) fins que a uns 500 m ens fixem a la dreta en unes velles marques de color groc pintades als arbres, que ens situaran en el que havia estat l'antic camí de carro que baixava a la Feixassa.

Podem llavors baixar des de la casa pel camí que ja coneixem, però a l'arribar a la cruïlla on he dit de fer memòria ens la saltem i seguim recte avall. Sortirem a la carretera, que cal travessar-la i buscar a la banda oposada la continuació, un xic perduda entre el bosc. Ara el camí és més un rastre que altre cosa, però es tracta d'anar baixant sempre. Acabem sortint a les proximitats d'una mina d'aigua arran del torrent, aquí ja trobem rètols senyalitzant els camins i poc més avall hi veurem la Font Grossa.


Per tornar a coll d'Úria remuntem el torrent per tornar a la mina d'aigua, a davant hi ha un castanyer centenari per on passarem cinc minuts abans d'anar a parar a la pista que, cap a l'esquerra, ens deixarà al coll on havíem començat aquesta passejada matinal, que sense còrrer pot durar unes dues hores i mitja o tres.


--------------

Una variant més complerta d'aquesta excursió és un cop situats a Roca-roja continuar a frec d'un filat pel caire mateix del caient de la vessant N. fins a sortir al cap de 12 minuts a unes antenes. D'allà al santuari de la Salut és un moment.



Davant del santuari hi ha la carretera d'accés, on trobarem indicadors i marques grogues que senyalen el camí que davalla a St Feliu de Pallerols. No té pèrdua, baixa molt dret, travessa la carretera i segueix fins a una font i uns camps on abandonem les marques grogues i llavors prenem un camí de carro a l'esquerra amb senyals verd-i-blanques, als set minuts deixem aquest camí en un revolt per seguir de dret cap a la casa abandonada del Vellac. Mantenint la mateixa direcció passarem per la font i per sota de la casa de la Rovirola, també en ruïnes. Els següents dos trencalls cal prendre el primer a l'esquerra i el segon a la dreta, si ho fem correctament al cap de sis minuts sortim a la Font Grossa. I la resta ja la sabem. 
Aquesta darrera opció ens pot ocupar unes tres hores i mitja o quatre.

15 de desembre del 2013

Les balmes de Gurp


Penjades enmig del cingle, per damunt del poble de Gurp, s'esten una llarga rastellera de balmes obrades amb dilatades perspectives sobre la Conca de Tremp. Actualment se les coneix com els Corrals de Gurp perquè durant força temps aquesta és la funció que se'ls hi ha donat, però no es pot descartar que haguessin estat habitades antigament. 

La Roca dels Corrals

En el cens de 1860 ja són citades com a corrals les coves de Genera, de la Roca, del Cisco Macià i de Muntaner. 
Ara no s'hi reconeix cap forn de pa, per exemple, però la ubicació, l'extensió, alçada i gruix de les parets, a més de l'existència d'alguns compartiments, fa pensar en que podrien haver servit d'antics habitatges i qui sap si aquest hauria estat l'origen del poble, abans de que es construïssin les cases al peu mateix de la timba. 


Sigui com sigui val la pena acostar-se fins aquí daltA mig aire del penya-segat s'estén una llarga lleixa o feixant balmat que va des del damunt del Raval, on hi ha les darreres cases del poble, fins arribar a sobre el barranc del Grau, al llarg de més de 800 m que són recorreguts parcialment per un camí que s'enfila des del punt on hi ha la font i el safareig de Gurp i que seguint unes marques grogues puja fàcilment fins al cingle. El camí passa llavors entre els murs de pedra seca de les balmes i una timba vertical i perillosa des de la que podem contemplar el sostre de les cases i on els voltors i aufranys ens passen a saludar constantment i ben a prop






Gurp és un poble que pertany al municipi de Tremp, d'una dotzena cases, alguna d'elles ensorrada, amb una església del XII i on a més de la ramaderia i a jutjar per la presència de dos molins d'oli enrunats, es deuria viure també del conreu de les oliveres. 
La carretera asfaltada que hi accedeix és la mateixa que passa per Talarn, pel costat mateix de l'acadèmia militar.

Gurp, des de les balmes

A més a més dels Corrals, a Gurp es poden fer llargues i curtes passejades d'interès. Entre les llargues la que puja al Pui de Lleràs, un mirador de primer ordre sobre el Pirineu i sobre terres tan poc visitades com és la Serra de St Gervàs. Entre les curtes l'ermita de St Martí, penjada en un rocater sobre el barranc de Gurp.

Sant Martí de Gurp

Però la ruta més clàssica és la que enllaça Gurp amb el poble veí de Santa Engràcia en una hora i quart, de molt ben fer perquè el camí està molt ben conservat i no té pèrdua. Un cop arribats a Santa Engràcia podem visitar aquest poble, la silueta del qual, vista des de l'altre costat és espectacular.

Santa Engràcia

camí de retorn des de Santa Engràcia

30 de novembre del 2013

El capitell de la Canal dels Lladerns


Entre les dues parets d’una canal de Montserrat hi ha un encastat un capitell.
Què carai hi fa un capitell perdut en aquell racó?. En Josep Barberà també s’ho deuria preguntar quan el va descobrir a finals dels vuitanta, mentre encara esgarrapava parets obrint noves vies per aquesta muntanya, tot i que ja feia temps que havia publicat el "Montserrat pam a pam", un clàssic indiscutible per tots els escaladors.


La Canal dels Lladerns queda al Nord de Collbató, a quinze minuts a peu

Desconec si en aquell moment en Barberà va fer-ne fotos, les més antigues que jo he vist me les va mostrar en Quim Solbas als voltants del 1992, després d'una sortida on el Quim va acompanyar els coneguts escaladors Oscar i Albert Masó i el seu pare Ernest, a tots els quals els unia una estreta amistat amb en Barberà. 
En Quim, molt conegut en el món de l'excursionisme, que ha rescatat molts camins ja perduts i que continua incansable explorant i descobrint racons, em va acompanyar fa pocs dies fins el peu de la Canal dels Lladerns. Com que accedir al capitell per dalt és impossible i per sota cal salvar una vertical de més de trenta metres fent servir tècniques d’escalada i, a més queda mig tapat per la vegetació, hi he tornat més tard amb l’Anna Vila, que m'ha donat l'empenta final per pujar la paret.

El capitell es conserva dret com si l'haguessin possat expressament. Aquesta pedra, amb els seus senzills relleus, arrossega una història de gairebé sis-cents anys. És potser la mostra més destacable del que resta de les set creus del camí de la Costa, o camí de les Bateries, i que antigament havia estat la ruta principal d'accés al monestir.

Oficialment es fa constar la fundació del monestir el 888 per l'Abat Oliba, però una Santa Maria de Montserrat ja existia en època visigòtica, abans de la invasió sarraïna. A la Baixa Edat Mitjana ja s'havia convertit, gràcies a la fama dels miracles de la Verge, en un centre de peregrinació amb renom més enllà de la frontera i que atreia a multitud de gent, tant del poble ras com nobles i reis.
L'any 1366 en Pere III el Cerimoniós decidí embellir amb set creus el recorregut del camí entre Collbató i Montserrat, posteriorment aquestes creus van ser protegides per unes capelletes que se sustentaven amb unes columnes i capitells coberts de làmines de plom decorades. Des de llavors fins els inicis del s. XIX les set creus eren elements indissociables del camí d’accés.

el Camí de la Costa amb la probable ubicació de les 7 creus (segons Assumpta Muset)

La muntanya, en aquell temps destacava feréstega i salvatge, amb la seva silueta espectacular per sobre les boirines del Llobregat. El monestir, ric en ornaments i fins i tot ostentós, havia de causar, enmarcat en aquell entorn, una gran impressió a qualsevol peregrí.
L'any 1800 Wilhelm von Humboldt, lingüista i diplomàtic alemany, va efectuar una visita pujant precisament pel camí de la Costa. En ple auge del moviment romàntic, von Humboldt, impactat per aquells escarpaments i fondalades, va enviar un manuscrit manifestant les seves impressions al seu amic Goethe, augmentant encara més la fama de la nostra muntanya entre els intel·lectuals centre-europeus.



Però el 1808 Napoleó va decidir incorporar Catalunya directament a l'Estat francès i la va dividir en quatre departaments: els del Segre (capital Puigcerdà), del Ter (Girona), de Boques de l'Ebre (Lleida) i naturalment... Montserrat (capital Barcelona).
Preveient que el monestir podia ser un focus de resistència dels catalans les tropes franceses hi van fer una primera incursió el 1809. En aquell moment es van mostrar respectuoses i no van xafar res, però més tard la decisió de la Junta Superior de Catalunya de convertir Montserrat en una plaça armada i fortificada va fer que els francesos hi tornessin el 1811 i aquesta vegada, davant del fet que s'hi havien instal·lat unes poques bateries de canons, van tenir l'excusa per assassinar monjos, peregrins i malalts, saquejar-ho tot, trinxar-ho, endur-se'n com a botí de guerra tot allò que van trobar de valor, incendiar la resta i deixar una pila de runes. Es va salvar la Moreneta diguem que de miracle. Avui, el que veiem del monestir és nou o reconstruït, del passat romànic, gòtic o barroc s'ha salvat poca cosa.
Fossin els francesos o els mateixos espanyols a l'ubicar les seves bateries en el camí de la Costa, el cas és que les set creus amb les set capelletes van anar totes timba avall. El capitell de la canal dels Lladerns n'és un testimoni.
Queden però, algunes senyals.


 Aquí hi havia hagut l'antiga creu dels Escolans, la nº 5 de la ruta.


La nova, d'alumini, llueix a 200 m del punt anterior.


La creu original de St Miquel (la nº 6) deuria estar on ara s'aixeca l'actual ermita del mateix nom.

Alguns trossos de pedra que van quedar escampats, amb el temps van ser afegits als marges dels camins i dels camps d'oliveres. 

Aquesta peça, actualment desapareguda, va ser fotografiada vint anys enrera durant la sortida del Quim i els Masó.



I aquestes dues, no tant vistoses però molt probablement pertanyents a la mateixa capelleta dels Lladerns, les he trobat per terra, separades uns 150 m l'una de l'altra.


A rel de l'incendi del 1994 alguns capitells i pedres van quedar al descobert a les fondalades que hi ha entre Collbató i el monestir. Alguns excursionistes en van donar notícia i un helicòpter va recollir les peces. Avui descansen enmig del desconeixement general en els magatzems de l'abadia, on esperen que alguna ànima sensible a aquest patrimoni en faciliti la seva sortida a la llum.

Més informació:
Les set creus del camí de la Costa de Collbató. Assumpta Muset. Grèvol nº10, revista de '4000 peus' Associació Excursionista de Collbató, 2010.

29 d’octubre del 2013

El túnel de L'Argentera


Març de 1890: Avui es festejarà l'encontre de les galeries del túnel per ferrocarril més llarg d'Espanya, de l'obra més important del Ferrocarril Directe, del famós túnel de l'Argentera.

La cursiva és de l'Esteve Suñol (1856-1913), enginyer i excursionista, que va deixar escrits una sèrie d'articles sobre aquell final de segle. Com a enginyer podia gaudir d'una era de prodigis: aquell març del 1890 feia tan sols un any que havia estat presentada al món la Torre Eiffel, amb més detractors que entusiastes. Pocs dies abans s'havia inaugurat el pont sobre l'estuari del Forth, el Forth Bridge, al nord d'Edimburg (Escòcia), que llavors era l'artefacte metàl·lic més aparatós del món, i encara avui una obra que crida força l'atenció. Feia nou anys de la construcció del primer túnel del Saint-Gotard (Suïssa), també el més llarg del món en aquell moment. No faltava gaire temps perquè un dia la imatge d'algun dirigible solcant el cel es convertís en una estampa que atragués totes les mirades, però de la futura importància dels avions encara no se'n sospitava res. 
Els tramvies de Barcelona eren tibats per cavalls, passarien nou anys més abans no es comencessin a electrificar, amb l'opinió en contra de la majoria dels barcelonins.
En aquell temps que la gent encara feia els trajectes llargs amb carro, el ferrocarril simbolitzava el súmmum del progrés i la modernitat. L'Eduard Maristany seria el responsable final d'obrir el pas del tren de Reus cap a Mòra d'Ebre i Saragossa, vencent la complicada muralla que constituïen la banya d'Escornalbou, la Serra de Pradell i la Mola de Colldejou.

En una banda del que llavors era vist com un fabulós obstacle hi hauria l'estació de Duesaigües-L'Argentera i a l'altre cap, l'estació de Pradell-Torre de Fontaubella. Us podeu imaginar l'enrenou que durant set anys va capgirar la vida quotidiana d'aquests pobles.

Maristany, aquest home extraordinari, no té més que trenta-quatre anys i en fa nou que va sortir de l'Escola de Camins. Al començar sos estudis de preparació per entrar a l'Escola era ja Doctor en Ciències Exactes...
L'Esteve Suñol ens convida a seguir-lo l'últim dia de l'obra: Segueix-me i escolta, lector: farem plegats el camí des de Reus fins al túnel i més enllà i tot. La via no està encara estesa i no podrà portar-nos-hi la locomotora, però com que l'explanació està llesta i neta, hi anirem, si't plau, a cavall.
Ens descriu minuciosament els ponts, túnels i estacions que anem trobant des de Reus: Les Borges del Camp, Riudecanyes,... fins que a on hem de quedar-nos verament admirats és al barranc dels Masos: allí hi ha un viaducte colossal, de 218 m de llargada, format per 14 arcades, de 12 m, i a 37 m d'alçada. Aquesta gran obra està en corba de 550 m de radi, i produeix un efecte meravellós vista des del fons del barranc.

viaducte dels Masos

I ara, prepara't i pren alé: hem arribat al peu de l'obra colossal, som a la boca del túnel de l'Argentera.



El túnel de l'Argentera té 4.040 m de llargada i suporta sobre sa volta, en el punt pitjor, una massa de roca de 320 m de gruixària... Mil metres de llargada no és cosa que pugui dir-se mica més mica menys, però creu que encara ha de cridar-te més l'atenció lo gros de la càrrega, perquè n'hi va molta de diferència, de foradar la muntanya més amunt o més avall. Lo que puja la temperatura amb la profunditat és cosa que molts no saben, i has d'entendre que en el túnel del Saint-Gotard va arribar-se a 34º per efecte de la profunditat de l'obra i que, per tal motiu, van morir allí asfixiats molts infeliços, amb tot i haver-se pres les millors mesures per a una bona ventilació. En el túnel de l'Argentera s'ha arribat a 25º.


pou de ventilació 

S'hi van obrir 6 pous de ventilació, alguns van servir també per l'extracció de terres i, sobretot, per l'evacuació d'aigües, que representava un autèntic maldecap. Suñol fa que portin el cavall a esperar-lo al pou de ventilació nº4 i mentrestant ens porta amb vagoneta través de la galeria que encara s'està acabant de buidar.
Amb tot i haver-hi la volta perfectament revestida, salta l'aigua abundosa de les filtracions i en alguns punts és com pluja ....Trobarem en un racó, mig desfeta i abandonada la foradadora Ferroux, amb les seves sis llances, que es movien a raó de 400 a 500 cops per minut per obrir sis barrinades alhora de 1'2 m de profunditat. Més afortunada que ses antecessores Dornet i Humboldt, la foradadora Ferroux va avançar ella sola 600 m en total, 3 cada dia. Si s'hagués obert a mà la mateixa galeria, l'avenç no hauria passat d'un metre diari.
De cop tot para, i en el fons d'aquesta encongida galeria, plena d'homes que amb llurs gresols ens il·luminen, el silenci és solemne, el cor bat amb violència, la emoció ens corprèn a tots. En la part alta de la roca que ens tanca el pas, hi ha un forat de mig metre escàs d'amplada, a l'altra banda s'hi veu llum i s'hi sent fressa: per allí van donar-se la mà, emmudits i amb els ulls plens de llàgrimes, els dos capitans dels batallons de ciclops que per un cantó i altre avançaven: els dos braços fermament enllaçats d'en Rafael Canals i d'en Vicenç Nomdedeu, estaven, en aquell punt cobdiciat, sobre el bell mig de l'eix del túnel: la unió s'havia feta, a 2.100 m de la boca de l'Argentera i a 1.940 de la de Pradell, d'una manera perfecta.
Després d'assistir a l'encaixada, en Suñol recula fins el pou nº4 per on surt amb el muntacàrregues. A fora, enlluernat per la llum del sol, explica que en un dels edificis del costat del pou hi ha una sèrie de màquines de vapor: una caldera de 60 cavalls i una màquina-bomba, que ha servit per enviar aire comprimit a la màquina foradadora. En un altre edifici hi ha instal·lades cinc calderes de 20 cavalls i al costat dues màquines de 15 cada una, per moure tres dinamos, dels que n'hi ha sempre un de reserva, servint els altres dos els 20 arcs voltaics que hi ha per l'enllumenament del túnel. Una altra màquina de 30 cavalls s'aplica al ventilador i a les bombes de drenatge, i una altra n'hi ha encara d'especial pel muntacàrregues. Total: que poden produir-se en aquest racó de món 160 cavalls de vapor i que les màquines en gasten 120 els dies de treball normal.


una vista des de dalt la Mola de Coll de Jou: el túnel corre sota el parc eòlic de Trucafort

Muntem a cavall altra vegada i enfilem-nos pels Estrets cap a la cresta divisòria d'aquesta carena formidable, des de la que es domina un panorama grandiós, per deixar-nos embadalits, però la fúria d'un vent de 650 metres no ens deixa estar per contemplacions i s'ha de baixar de pressa pel viarany en zig-zag de la banda del Pradell. A la meitat trobem la boca del pou nº 3.
Les instal·lacions d'aquest pou no tenen la importància de les del pou nº4, més per això no deixen de produir-se aquí 80 cavalls de vapor per servir màquines que en gasten 45, destinades a la ventilació de la galeria i a la extracció de terres.
Abans de ficar-nos per aquest pou nº 3, cap al túnel altra volta, aturem-nos a reflexionar sobre la immensitat de treball, sobre la quantitat d'energia que representa només la conducció a aquestes altures de tantes calderes, màquines i aparells pesadíssims, quan no hi havia camí ni carretera que portés als llocs de les boques nº 3 i 4. Va haver d'obrir-se pel cas una carretera de 5 km per la banda d'Argentera i una altra de 3 pel cantó de Pradell, i per aquests camins improvisats es pujaven les grans baluernes, enfonsant-se aquí i encallant-se allà, patint tothom lo que Déu sap amb aquesta mena de treballs, després dels quals un s'adona de vegades que s'han tornat blancs els cabells i les barbes que abans eren ben negres.
La part del túnel de la banda de Pradell, a on baixem pel pou nº3, s'ha fet tota sense màquina foradadora. Aquí la roca és calcària i es trenca fàcilment, per lo qual a cops de braç i amb l'ajuda de la dinamita, s'ha pogut portar l'obra a terme.

Passen de 910.000 les barrinades de 60 cm de fondària per 22 mm de diàmetre que s'han obert a mà en tot el túnel per fer saltar les roques, i si s'afegeixen a aquestes els 9.000 forats de 1.2 m de llarg per 50 mm de diàmetre oberts per la foradadora, resulta una extensió total de 557 km.
Ja és hora de sortir d'aquestes profunditats, però abans cal detenir-se a examinar una  cova curiosíssima A l'arribar a 600 m la galeria per la banda de Pradell, un dia va trobar-se un forat al cantó esquerra i al resseguir-lo la sorpresa va ser gran, perquè va descobrir-se una cova que s'extenia per sota el túnel, quedant en fals tota l'obra feta. Aquesta cova té uns 9 m d'ample i altres tants d'alçada en una longitud explorada de 85 m i no s'ha arribat a la fi. Va haver de fer-se un contratúnel sota el primer, aguantant la volta de la cova amb molts pilars d'obra i refundint els estreps del veritable túnel en molts indrets. Escruxeix de pensar que si la direcció del túnel hagués sigut alguns metres més cap a migdia i no s'hagués trobat la falla per on va començar la exploració de la cova, la primera locomotora que per allí hauria passat ho hauria enfonsat tot, fins i tot la reputació de l'enginyer.

l'extremadament reforçat túnel nº 72, a tocar l'estació de Pradell

Entre el túnel d'Argentera i l'estació de Pradell va trobar-se en Maristany amb un problema de solució dificilíssima, que sols ha pogut salvar amb remeis heroics. Tota la muntanya de la dreta formada per terres i roques disgregades, s'enfonsa i va esllavissant-se de mica en mica. Els murs de contenció, molt ferms, que allí s'havien aixecat foren somoguts i desfets per l'esllavissament i no hi ha hagut més remei que construir aquí un túnel artificial amb volta inferior i amb parets i voltes de gruixària inverossímil, en una extensió de 140 m. I vulgui Déu que amb això n'hi hagi prou.

Acabada la construcció, en Maristany era tota una autoritat en enginyeria de túnels i en va publicar un tractat en 6 volums, entre d'altres obres. 
L'avinguda de Barcelona on es troba l'estació de França no se'n diu del Marqués de l'Argentera per casualitat, aquest és el títol que li va ser concedit a en Maristany per Alfons XIII. Durant uns anys va residir a l'estació d'Atocha de Madrid, mentre dirigia la societat espanyola més gran de ferrocarrils, la MZA. Quan va arribar la guerra civil tenia 81 anys i poca salut, llavors vivia altre cop a Barcelona. Va morir el 1941. 

aquí hi havia el tren hospital

Però les vicissituds del túnel no havien acabat amb la seva èpica construcció.
Hi va haver un temps que per aquest racó de món hi van passar un munt de personalitats amb un destacat protagonisme polític o que l'acabarien tenint: en Companys, la Passionària, en Tito de Iugoslàvia o en Nehru i la seva filla Indira Gandhi, entre d'altres. Era l'any 1938, els mesos previs a la batalla de l'Ebre, quan les Brigades Internacionals es trobaven aquarterades a poca distància d'on passa el nostre túnel (2). Era la calma abans de la tempesta.
Poc temps després van començar els intensos combats i el túnel va ser aprofitat per instal·lar-hi un tren-hospital a la doble via de la banda del Pradell-La Torre. A La Torre de Fontaubella (imatge de la dreta), a tan sols 1.5 km de l'estació, només veien que passar amenaçadors avions i tristes ambulàncies. Segons la gravetat els ferits anaven de dret al vagó quiròfan, o bé eren evacuats amb trens nocturns cap a l'hospital de Reus o d'altres.
El reforçat túnel protegia dels bombardejos els vagons estacionats durant el dia, però a la nit sortien per que els ferits respiressin una mica d'aire sa.
Els metges i infermeres feien una feina hercúlia, encara que no podien evitar que hi hagués un elevat nombre de morts. El cementiri del poble, petit com era, no donava a bast, es va decidir enterrar-los a l'entrada del Mas d'en Rafel, a poca distància de l'estació, on s'hi va obrir una rasa gran, que igualment es va acabar omplint.


Mas d'en Rafel

Perduda la batalla i la guerra, les Brigades Internacionals, abans de ser repatriades i de fer via cap a Barcelona i cap a casa, van rebre el seu penúltim comiat en una esplanada a sobre mateix del túnel, més o menys per sobre de la cova curiosíssima. En va deixar testimoni gràfic un fotògraf hongarès anomenat Friedman, un dels més famosos fotògrafs del s XX, més conegut com a Robert Capa.


Referències:
(1) Esteve Suñol, Llibre de Memòries, Barcelona, 1903.
(2) Angela Jackson. Els brigadistes entre nosaltres. Pròleg i epíleg a la última gran batalla de la Guerra Civil espanyola, Cossetània Edicions, 2008.