12 d’octubre del 2013

Claudi, el bandoler. 1714

El molí d'en Claudi

Una nit plujosa i freda del mes de desembre de 1714 vint homes s'afanyen per un camí que va d'Alcover a l'Aixàviga, Mont-ral i Farena. El cap d'aquesta colla de bandolers, Claudi el Moliner, busca un refugi on reposar i refer-se de les ferides rebudes fa tres mesos, mentre es trobava defensant Barcelona del setge de les tropes de Felip V. 
Un escamot d'homes armats els persegueixés un grup organitzat pel sotsbatlle de Valls, en Pere Antoni Veciana.
Tant en Claudi com el seu enemic són la cara i la creu del nou ordre, Veciana és un ambiciós propietari de Valls que al final de la guerra s'ha decantat pel bàndol guanyador, mentre que en Claudi ha posat la seva audàcia al servei dels que han acabat perdent. Quant té de lladre i quant de revoltat no ho sabem, però en aquell temps igualment tots els insurrectes són qualificats de bandolers. 
L'escamot d'en Veciana tres anys més tard serà promocionat pel règim borbònic a cos policial amb el nom d'Escuadras de Valls, popularment Mossos d'Esquadra.

La vida d'en Claudi apareix narrada per primer cop en un gruixut llibre del 1859 titulat Historia de las Escuadras de Cataluña (1), on l'autor Josep Ortega i Espinós descabdella la història dels Veciana, la nissaga que comandà els Mossos durant quatre generacions, i relata també les facècies dels més notoris i sovint cruels bandolers dels segles XVIII i XIX. En el seu moment era un best-seller. I encara el 1951 va inspirar una obra de teatre en vers, la de "Claudio, el Molinero", amb el mateix caire melodramàtic que l'original.

De nen en Claudi vivia en el molí fariner de Pont de Goi, al costat del Francolí, a una hora i mitja de Valls. Els seus pares l'explotaven i el maltractaven obligant-lo a fer feines molt dures. Només en Pepus, el criat, tenia cura d'ell. Un dia ja no va poder més i va fugir de casa, però es va ajuntar amb males companyies que el van utilitzar i enredar. Acusat d'un incendi i un robatori que no havia comès, va anar a parar de cap a la garjola. En el judici es va cridar a declarar als seus pares, però aquests aprofitaren per acusar-lo de tota mena de mals comportaments i el van rebutjar com a fill, tractant-lo de bastard. Expliquen que l'havien recollit quan era un nadó tan sols perquè els hi havien promès una recompensa econòmica que no havia arribat mai. Enfonsat i dolgut torna de nou a la cel·la. Però a la presó aprèn a llegir i escriure i s'instrueix de la mà d'un peculiar delinqüent aficionat a la filosofia. El seu enginy ja el feia despuntar llavors per sobre de tots els altres. Però a la que es va veure lliure se n'anà decidit cap el molí a trobar els seus pares postissos i encès de ràbia els va cosir a punyalades.


El Pont de Goi i el molí

En aquell moment es retroba amb el seu amic Pepus, el criat del molí, que sempre més el seguirà, vagi on vagiUn cop adult és perfectament conscient dels seus errors. Els que com en Pepus el coneixen bé, l'aprecien per una certa noblesa d'esperit, però ell no es fa il·lusions, sap el que li espera i desitja el final amb ànsia. 

Farena

Mentre reposa de les ferides en una casa a prop de Farena, on li han donat acolliment, per poc que no reconeix la fesomia d'una noia que li hauria de sonar del setge de Barcelona i que ara, havent perdut la família, viu casualment sota la protecció d'aquella mateixa casa. Aquesta casualitat desperta inicialment les sospites del bandoler, però a continuació els seus sentiments es transmuten en una condescendent simpatia cap a la jove Júlia Oleguer.

Mentrestant, nosaltres fixarem l'atenció en una ermita situada a catorze llegües més al nordAquesta ermita o santuari es troba situado ala falda de un monte, en medio del despoblado terreno por donde pasa el escabroso camino que conduce desde Manresa a la industriosa villa de Terrassa. Es a dir, el Camí Ral de Manresa a Barcelona quan s'enfila per les carenes de l'Obac.
Aquí un fals ermità ha suplantat per via expeditiva a l'ermità anterior, un sant baró que s'havia forjat durant anys la fama de guaridor miraculós de tota mena de mals. La intenció del farsant és espiar qualsevol rumor portat pels crèduls clients que hi continuen arribant i esperar l'ocasió propícia d'entrar en acció. La notícia bomba és que la filla del corregidor de Manresa, delicada de salut, pensa arribar-se fins a aquella mateixa ermita refiada de la bondat i talent de l'home sant.



El Pont de Vilomara, per on el Camí Ral de Barcelona a Manresa travessa el Llobregat

En Claudi, el gener de 1715, poc o molt refet, s'encamina amb tota la banda per trobar-se amb el seu sequaç, en Barbassa, que no és altre que l'espia disfressat d'ermità. 
Quan es troben, Barbassa li dona novetats: la filla del corregidor, a més d'una bona escorta de soldats, anirà acompanyada per un tal Joan Francesc Veciana, de disset anysque resulta ser un germà menor del tenaç perseguidor d'en Claudi, el sots-batlle de Valls.
Per en Claudi és una gran oportunitat, enlloc d'un segrest de categoria en farà dos i serà el cop de la seva vida. 
Uns quants bandolers, fent-se passar per gent del poble i captaires, es posicionen en grupets al llarg de les tres hores de camí que separen Manresa de l'ermita, a intervals de mitja hora cada grup, de manera que amb uns simples cops de xiulet poden fer còrrer l'avís de que la comitiva està en marxa. Finalment, la trobada entre l'escorta de soldats i els bandolers és violenta, hi ha ferits i morts pels dos costats. En Claudi aconsegueix sortir-se'n amb la seva i ràpidament corre a amagar la segrestada a cinc hores de marxa del lloc dels fets. Dues hores després coincideix amb uns altres que han guardat el Veciana petit en un altre lloc. Al dia següent ja són vists per Vilarrodona, Alió i Bràfim, fins i tot a Santes Creus han arribat els rumors de que en Claudi volta per allà. Amb aquesta tàctica pretén que no se'l pugui relacionar amb els fets de la Serra de l'Obac.


El Paller de Tot l'Any, Roca Salvatge, el Castellsapera. Per la carena passa el Camí Ral de Manresa

Aquí farem un alto, la meva intenció és ara descobrir l'ermita a la que es refereix l'autor. Hi ha diverses candidates. Repassem-les (amb creus taronja les cinc opcions):



Sta Maria de Matadars.

Aquesta capella ha estat restaurada i apuntalada fa poc i també s'ha arranjat l'espai del voltant. Es coneguda sobretot per la seva capçalera pre-romànica i els seus arcs de ferradura. 


S'aixeca a 1 km del Pont de Vilomara anant cap a Sant Vicenç de Castellet (PK 4 de la BV-1229). Manresa queda tant sols a 11km i per tant podria haver estat la ermita que cerquem. 
El Marquet

Però hi ha un inconvenient, al costat mateix hi ha la masia del Marquet, avui abandonada, però que el 1715 estava habitada i activa. El cop dels bandolers no hauria reeixit si els seus moviments no haguessin quedat lluny de les mirades indiscretes dels veïns. A no ser que aquests en fossin còmplices, és clar, però el llibre de les Escuadras no en diu res d'això. Tampoc diu res de que l'ermita en qüestió es trobi a tocar del Llobregat, com és aquest cas i també el següent.

Santa Magdalena del Pla.

Actualment queda tancada dins el recinte del cementiri de Pont de Vilomara. Encara que el 1715 la suposo força més aïllada que avui dia, no hi trobo elements prou convincents per creure que aquesta senzilla església d'origen romànic sigui l'ermita que cerquem.

Sant Pere de Vallhonesta.


Depenent de St Vicenç de Castellet, Vallhonesta forma un veïnat enclotat d'unes quantes cases disperses properes a aquest temple romànic de Sant Pere. En destaca l'airosa espadanya que veiem a la imatge. Si s'ha conservat és gràcies els esforços del Centre Excursionista de St Vicenç de Castellet que va restaurar el campanar els anys 1954-55 i que continua tenint cura d'aquest agradable indret.
Es una candidata acceptable, tot i que no és una ermita del tot solitària. 
Coord. 41º 40' 26.08" N 1º 53' 15.85" E 351 m elev.

Sant Jaume de Vallhonesta.

En una carena enlairada a llevant de l'anterior, sota les restes de l'antic castell de Vallhonesta i a peu mateix del Camí Ral, es trobava la pagesia de Sant Jaume, la més pròspera de la zona, que feia també d'hostal. Les seves ruïnes encara avui resulten colpidores per la importància passada que manifesta l'extensió de les seves parets i dependències. Però la capella d'origen romànic, restaurada amb un estil poc adient, l'he de descartar de la nostra recerca, perquè la presència de l'hostal i el tràfec que hi havia d'haver, al meu parer fan inviable el cop d'en Claudi.

St Jaume de Valhonesta
Santa Creu de Palou.


El Farell

Es l'opció que m'agrada més. La Santa Creu queda enclotada sota el Farell, una important masia amb silueta de castell, aturonada al llevant de la carena on hi ha St Jaume. Coord. 41º 41' 00.00" N 1º 55' 30.00" E 402m elev.

Sta Creu de Palou


Santa Creu es troba a la part baixa del sot de l'Infern, dins l'actual Parc Natural de St Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Però la seva decadència i abandó fan llàstima, ha estat espoliada en diverses ocasions i no s'han fet obres de restauració ni tan sols s'evita el seu esfondrament definitiu que és cosa de poc temps. En el s. XI, quan es va construir, deuria ser el centre d'un poblament que habitava aquestes valls amagades a recer de les invasions i sacsejades del moment. Més recentment era una sufragània de Mura, que donava servei a les masies del Farell, el Putget, Matarrodona i Puigdoure.
El lloc recòndit on es troba la fan ideal pel possible assassinat de l'antic ermità i posterior emboscada dels bandolers.

Sta Creu de Palou


I com acaba la nostra història? En Veciana és gat vell, ha conseguit caçar en Barbassa i sap per boca d'aquest que el segrest és obra d'en Claudi. Ara en Veciana dirigeix personalment la persecucióPerò de sobte descobrim que en Claudi no espera un rescat, ha decidit deslliurar els segrestats i no pas a canvi de diners.
"Si a mí i al meu criat se'ns concedeix l'indult, que en el meu nom us demanarà una persona a qui dec l'haver canviat de manera de pensar i de vida, prometo i juro no faltar més a les lleis i retirar-me a un racó d'Amèrica per expiar les meves passades faltes"
Potser sí que la Júlia li ha fet canviar de manera de pensar, o potser des d'un inici el doble segrest ja tenia per objectiu negociar l'indult. En Veciana, que disposa de molt escassos efectius, opina que una bona manera de desfer-se dels insurgents i bandits és exiliar-los com més lluny millor i així mateix ho recomana al Capità General: 
"..en la era presente debemos servirnos de estas propuestas, para exterminar esta canalla, de modo que yo creo que a dicho salteador pueda dársele el indulto , pues no dudo que cumplirá lo prometido.."
O sigui que la seva recompensa serà poder escampar la boira i desaparèixer del mapa.
Al cap de vuit dies Júlia i Claudi es casaven a Mont-ral i poc després s'embarcaven al port de Barcelona amb el passaport en regla. Dos anys més tard, el 1717, els trobem a les Filipines amb una filla de tots dos, acompanyats del fidel Pepus i vivint de la terra en una petita propietat.

Nota: El molí del Pont de Goi, tal com les seves ruïnes d'avui dia delaten, no es correspon amb el molí fariner de la infància d'en Claudi, sinó amb un molí paperer que més tard va substituir l'anterior.

Referències:
(1) J. Ortega y Espinós, Historia de las  Escuadras de Cataluña, su origen, sus proezas, sus vicisitudes, intercalada con la vida y hechos de los más célebres ladrones y bandoleros. 1859. Madrid - Barcelona.
Es encara un llibre que es pot trobar en llibreters de vell i fins i tot per internet, encara que a un preu de luxe.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada