30 de novembre de 2013

El capitell de la Canal dels Lladerns


Entre les dues parets d’una canal de Montserrat hi ha un encastat un capitell.
Què carai hi fa un capitell perdut en aquell racó?. En Josep Barberà també s’ho deuria preguntar quan el va descobrir a finals dels vuitanta, mentre encara esgarrapava parets obrint noves vies per aquesta muntanya, tot i que ja feia temps que havia publicat el "Montserrat pam a pam", un clàssic indiscutible per tots els escaladors.


La Canal dels Lladerns queda al Nord de Collbató, a quinze minuts a peu

Desconec si en aquell moment en Barberà va fer-ne fotos, les més antigues que jo he vist me les va mostrar en Quim Solbas als voltants del 1992, després d'una sortida on el Quim va acompanyar els coneguts escaladors Oscar i Albert Masó i el seu pare Ernest, a tots els quals els unia una estreta amistat amb en Barberà. 
En Quim, molt conegut en el món de l'excursionisme, que ha rescatat molts camins ja perduts i que continua incansable explorant i descobrint racons, em va acompanyar fa pocs dies fins el peu de la Canal dels Lladerns. Com que accedir al capitell per dalt és impossible i per sota cal salvar una vertical de més de trenta metres fent servir tècniques d’escalada i, a més queda mig tapat per la vegetació, hi he tornat més tard amb l’Anna Vila, que m'ha donat l'empenta final per pujar la paret.

El capitell es conserva dret com si l'haguessin possat expressament. Aquesta pedra, amb els seus senzills relleus, arrossega una història de gairebé sis-cents anys. És potser la mostra més destacable del que resta de les set creus del camí de la Costa, o camí de les Bateries, i que antigament havia estat la ruta principal d'accés al monestir.

Oficialment es fa constar la fundació del monestir el 888 per l'Abat Oliba, però una Santa Maria de Montserrat ja existia en època visigòtica, abans de la invasió sarraïna. A la Baixa Edat Mitjana ja s'havia convertit, gràcies a la fama dels miracles de la Verge, en un centre de peregrinació amb renom més enllà de la frontera i que atreia a multitud de gent, tant del poble ras com nobles i reis.
L'any 1366 en Pere III el Cerimoniós decidí embellir amb set creus el recorregut del camí entre Collbató i Montserrat, posteriorment aquestes creus van ser protegides per unes capelletes que se sustentaven amb unes columnes i capitells coberts de làmines de plom decorades. Des de llavors fins els inicis del s. XIX les set creus eren elements indissociables del camí d’accés.

el Camí de la Costa amb la probable ubicació de les 7 creus (segons Assumpta Muset)

La muntanya, en aquell temps destacava feréstega i salvatge, amb la seva silueta espectacular per sobre les boirines del Llobregat. El monestir, ric en ornaments i fins i tot ostentós, havia de causar, enmarcat en aquell entorn, una gran impressió a qualsevol peregrí.
L'any 1800 Wilhelm von Humboldt, lingüista i diplomàtic alemany, va efectuar una visita pujant precisament pel camí de la Costa. En ple auge del moviment romàntic, von Humboldt, impactat per aquells escarpaments i fondalades, va enviar un manuscrit manifestant les seves impressions al seu amic Goethe, augmentant encara més la fama de la nostra muntanya entre els intel·lectuals centre-europeus.



Però el 1808 Napoleó va decidir incorporar Catalunya directament a l'Estat francès i la va dividir en quatre departaments: els del Segre (capital Puigcerdà), del Ter (Girona), de Boques de l'Ebre (Lleida) i naturalment... Montserrat (capital Barcelona).
Preveient que el monestir podia ser un focus de resistència dels catalans les tropes franceses hi van fer una primera incursió el 1809. En aquell moment es van mostrar respectuoses i no van xafar res, però més tard la decisió de la Junta Superior de Catalunya de convertir Montserrat en una plaça armada i fortificada va fer que els francesos hi tornessin el 1811 i aquesta vegada, davant del fet que s'hi havien instal·lat unes poques bateries de canons, van tenir l'excusa per assassinar monjos, peregrins i malalts, saquejar-ho tot, trinxar-ho, endur-se'n com a botí de guerra tot allò que van trobar de valor, incendiar la resta i deixar una pila de runes. Es va salvar la Moreneta diguem que de miracle. Avui, el que veiem del monestir és nou o reconstruït, del passat romànic, gòtic o barroc s'ha salvat poca cosa.
Fossin els francesos o els mateixos espanyols a l'ubicar les seves bateries en el camí de la Costa, el cas és que les set creus amb les set capelletes van anar totes timba avall. El capitell de la canal dels Lladerns n'és un testimoni.
Queden però, algunes senyals.


 Aquí hi havia hagut l'antiga creu dels Escolans, la nº 5 de la ruta.


La nova, d'alumini, llueix a 200 m del punt anterior.


La creu original de St Miquel (la nº 6) deuria estar on ara s'aixeca l'actual ermita del mateix nom.

Alguns trossos de pedra que van quedar escampats, amb el temps van ser afegits als marges dels camins i dels camps d'oliveres. 

Aquesta peça, actualment desapareguda, va ser fotografiada vint anys enrera durant la sortida del Quim i els Masó.



I aquestes dues, no tant vistoses però molt probablement pertanyents a la mateixa capelleta dels Lladerns, les he trobat per terra, separades uns 150 m l'una de l'altra.


A rel de l'incendi del 1994 alguns capitells i pedres van quedar al descobert a les fondalades que hi ha entre Collbató i el monestir. Alguns excursionistes en van donar notícia i un helicòpter va recollir les peces. Avui descansen enmig del desconeixement general en els magatzems de l'abadia, on esperen que alguna ànima sensible a aquest patrimoni en faciliti la seva sortida a la llum.

Més informació:
Les set creus del camí de la Costa de Collbató. Assumpta Muset. Grèvol nº10, revista de '4000 peus' Associació Excursionista de Collbató, 2010.

2 comentaris:

  1. Una historia genial y bien documentada.
    Manuel Lara
    Salud

    ResponSuprimeix
  2. Em sembla una història apassionant! Felicitats per aquest esmerat article.

    ResponSuprimeix