29 d’octubre del 2013

El túnel de L'Argentera


Març de 1890: Avui es festejarà l'encontre de les galeries del túnel per ferrocarril més llarg d'Espanya, de l'obra més important del Ferrocarril Directe, del famós túnel de l'Argentera.

La cursiva és de l'Esteve Suñol (1856-1913), enginyer i excursionista, que va deixar escrits una sèrie d'articles sobre aquell final de segle. Com a enginyer podia gaudir d'una era de prodigis: aquell març del 1890 feia tan sols un any que havia estat presentada al món la Torre Eiffel, amb més detractors que entusiastes. Pocs dies abans s'havia inaugurat el pont sobre l'estuari del Forth, el Forth Bridge, al nord d'Edimburg (Escòcia), que llavors era l'artefacte metàl·lic més aparatós del món, i encara avui una obra que crida força l'atenció. Feia nou anys de la construcció del primer túnel del Saint-Gotard (Suïssa), també el més llarg del món en aquell moment. No faltava gaire temps perquè un dia la imatge d'algun dirigible solcant el cel es convertís en una estampa que atragués totes les mirades, però de la futura importància dels avions encara no se'n sospitava res. 
Els tramvies de Barcelona eren tibats per cavalls, passarien nou anys més abans no es comencessin a electrificar, amb l'opinió en contra de la majoria dels barcelonins.
En aquell temps que la gent encara feia els trajectes llargs amb carro, el ferrocarril simbolitzava el súmmum del progrés i la modernitat. L'Eduard Maristany seria el responsable final d'obrir el pas del tren de Reus cap a Mòra d'Ebre i Saragossa, vencent la complicada muralla que constituïen la banya d'Escornalbou, la Serra de Pradell i la Mola de Colldejou.

En una banda del que llavors era vist com un fabulós obstacle hi hauria l'estació de Duesaigües-L'Argentera i a l'altre cap, l'estació de Pradell-Torre de Fontaubella. Us podeu imaginar l'enrenou que durant set anys va capgirar la vida quotidiana d'aquests pobles.

Maristany, aquest home extraordinari, no té més que trenta-quatre anys i en fa nou que va sortir de l'Escola de Camins. Al començar sos estudis de preparació per entrar a l'Escola era ja Doctor en Ciències Exactes...
L'Esteve Suñol ens convida a seguir-lo l'últim dia de l'obra: Segueix-me i escolta, lector: farem plegats el camí des de Reus fins al túnel i més enllà i tot. La via no està encara estesa i no podrà portar-nos-hi la locomotora, però com que l'explanació està llesta i neta, hi anirem, si't plau, a cavall.
Ens descriu minuciosament els ponts, túnels i estacions que anem trobant des de Reus: Les Borges del Camp, Riudecanyes,... fins que a on hem de quedar-nos verament admirats és al barranc dels Masos: allí hi ha un viaducte colossal, de 218 m de llargada, format per 14 arcades, de 12 m, i a 37 m d'alçada. Aquesta gran obra està en corba de 550 m de radi, i produeix un efecte meravellós vista des del fons del barranc.

viaducte dels Masos

I ara, prepara't i pren alé: hem arribat al peu de l'obra colossal, som a la boca del túnel de l'Argentera.



El túnel de l'Argentera té 4.040 m de llargada i suporta sobre sa volta, en el punt pitjor, una massa de roca de 320 m de gruixària... Mil metres de llargada no és cosa que pugui dir-se mica més mica menys, però creu que encara ha de cridar-te més l'atenció lo gros de la càrrega, perquè n'hi va molta de diferència, de foradar la muntanya més amunt o més avall. Lo que puja la temperatura amb la profunditat és cosa que molts no saben, i has d'entendre que en el túnel del Saint-Gotard va arribar-se a 34º per efecte de la profunditat de l'obra i que, per tal motiu, van morir allí asfixiats molts infeliços, amb tot i haver-se pres les millors mesures per a una bona ventilació. En el túnel de l'Argentera s'ha arribat a 25º.


pou de ventilació 

S'hi van obrir 6 pous de ventilació, alguns van servir també per l'extracció de terres i, sobretot, per l'evacuació d'aigües, que representava un autèntic maldecap. Suñol fa que portin el cavall a esperar-lo al pou de ventilació nº4 i mentrestant ens porta amb vagoneta través de la galeria que encara s'està acabant de buidar.
Amb tot i haver-hi la volta perfectament revestida, salta l'aigua abundosa de les filtracions i en alguns punts és com pluja ....Trobarem en un racó, mig desfeta i abandonada la foradadora Ferroux, amb les seves sis llances, que es movien a raó de 400 a 500 cops per minut per obrir sis barrinades alhora de 1'2 m de profunditat. Més afortunada que ses antecessores Dornet i Humboldt, la foradadora Ferroux va avançar ella sola 600 m en total, 3 cada dia. Si s'hagués obert a mà la mateixa galeria, l'avenç no hauria passat d'un metre diari.
De cop tot para, i en el fons d'aquesta encongida galeria, plena d'homes que amb llurs gresols ens il·luminen, el silenci és solemne, el cor bat amb violència, la emoció ens corprèn a tots. En la part alta de la roca que ens tanca el pas, hi ha un forat de mig metre escàs d'amplada, a l'altra banda s'hi veu llum i s'hi sent fressa: per allí van donar-se la mà, emmudits i amb els ulls plens de llàgrimes, els dos capitans dels batallons de ciclops que per un cantó i altre avançaven: els dos braços fermament enllaçats d'en Rafael Canals i d'en Vicenç Nomdedeu, estaven, en aquell punt cobdiciat, sobre el bell mig de l'eix del túnel: la unió s'havia feta, a 2.100 m de la boca de l'Argentera i a 1.940 de la de Pradell, d'una manera perfecta.
Després d'assistir a l'encaixada, en Suñol recula fins el pou nº4 per on surt amb el muntacàrregues. A fora, enlluernat per la llum del sol, explica que en un dels edificis del costat del pou hi ha una sèrie de màquines de vapor: una caldera de 60 cavalls i una màquina-bomba, que ha servit per enviar aire comprimit a la màquina foradadora. En un altre edifici hi ha instal·lades cinc calderes de 20 cavalls i al costat dues màquines de 15 cada una, per moure tres dinamos, dels que n'hi ha sempre un de reserva, servint els altres dos els 20 arcs voltaics que hi ha per l'enllumenament del túnel. Una altra màquina de 30 cavalls s'aplica al ventilador i a les bombes de drenatge, i una altra n'hi ha encara d'especial pel muntacàrregues. Total: que poden produir-se en aquest racó de món 160 cavalls de vapor i que les màquines en gasten 120 els dies de treball normal.


una vista des de dalt la Mola de Coll de Jou: el túnel corre sota el parc eòlic de Trucafort

Muntem a cavall altra vegada i enfilem-nos pels Estrets cap a la cresta divisòria d'aquesta carena formidable, des de la que es domina un panorama grandiós, per deixar-nos embadalits, però la fúria d'un vent de 650 metres no ens deixa estar per contemplacions i s'ha de baixar de pressa pel viarany en zig-zag de la banda del Pradell. A la meitat trobem la boca del pou nº 3.
Les instal·lacions d'aquest pou no tenen la importància de les del pou nº4, més per això no deixen de produir-se aquí 80 cavalls de vapor per servir màquines que en gasten 45, destinades a la ventilació de la galeria i a la extracció de terres.
Abans de ficar-nos per aquest pou nº 3, cap al túnel altra volta, aturem-nos a reflexionar sobre la immensitat de treball, sobre la quantitat d'energia que representa només la conducció a aquestes altures de tantes calderes, màquines i aparells pesadíssims, quan no hi havia camí ni carretera que portés als llocs de les boques nº 3 i 4. Va haver d'obrir-se pel cas una carretera de 5 km per la banda d'Argentera i una altra de 3 pel cantó de Pradell, i per aquests camins improvisats es pujaven les grans baluernes, enfonsant-se aquí i encallant-se allà, patint tothom lo que Déu sap amb aquesta mena de treballs, després dels quals un s'adona de vegades que s'han tornat blancs els cabells i les barbes que abans eren ben negres.
La part del túnel de la banda de Pradell, a on baixem pel pou nº3, s'ha fet tota sense màquina foradadora. Aquí la roca és calcària i es trenca fàcilment, per lo qual a cops de braç i amb l'ajuda de la dinamita, s'ha pogut portar l'obra a terme.

Passen de 910.000 les barrinades de 60 cm de fondària per 22 mm de diàmetre que s'han obert a mà en tot el túnel per fer saltar les roques, i si s'afegeixen a aquestes els 9.000 forats de 1.2 m de llarg per 50 mm de diàmetre oberts per la foradadora, resulta una extensió total de 557 km.
Ja és hora de sortir d'aquestes profunditats, però abans cal detenir-se a examinar una  cova curiosíssima A l'arribar a 600 m la galeria per la banda de Pradell, un dia va trobar-se un forat al cantó esquerra i al resseguir-lo la sorpresa va ser gran, perquè va descobrir-se una cova que s'extenia per sota el túnel, quedant en fals tota l'obra feta. Aquesta cova té uns 9 m d'ample i altres tants d'alçada en una longitud explorada de 85 m i no s'ha arribat a la fi. Va haver de fer-se un contratúnel sota el primer, aguantant la volta de la cova amb molts pilars d'obra i refundint els estreps del veritable túnel en molts indrets. Escruxeix de pensar que si la direcció del túnel hagués sigut alguns metres més cap a migdia i no s'hagués trobat la falla per on va començar la exploració de la cova, la primera locomotora que per allí hauria passat ho hauria enfonsat tot, fins i tot la reputació de l'enginyer.

l'extremadament reforçat túnel nº 72, a tocar l'estació de Pradell

Entre el túnel d'Argentera i l'estació de Pradell va trobar-se en Maristany amb un problema de solució dificilíssima, que sols ha pogut salvar amb remeis heroics. Tota la muntanya de la dreta formada per terres i roques disgregades, s'enfonsa i va esllavissant-se de mica en mica. Els murs de contenció, molt ferms, que allí s'havien aixecat foren somoguts i desfets per l'esllavissament i no hi ha hagut més remei que construir aquí un túnel artificial amb volta inferior i amb parets i voltes de gruixària inverossímil, en una extensió de 140 m. I vulgui Déu que amb això n'hi hagi prou.

Acabada la construcció, en Maristany era tota una autoritat en enginyeria de túnels i en va publicar un tractat en 6 volums, entre d'altres obres. 
L'avinguda de Barcelona on es troba l'estació de França no se'n diu del Marqués de l'Argentera per casualitat, aquest és el títol que li va ser concedit a en Maristany per Alfons XIII. Durant uns anys va residir a l'estació d'Atocha de Madrid, mentre dirigia la societat espanyola més gran de ferrocarrils, la MZA. Quan va arribar la guerra civil tenia 81 anys i poca salut, llavors vivia altre cop a Barcelona. Va morir el 1941. 

aquí hi havia el tren hospital

Però les vicissituds del túnel no havien acabat amb la seva èpica construcció.
Hi va haver un temps que per aquest racó de món hi van passar un munt de personalitats amb un destacat protagonisme polític o que l'acabarien tenint: en Companys, la Passionària, en Tito de Iugoslàvia o en Nehru i la seva filla Indira Gandhi, entre d'altres. Era l'any 1938, els mesos previs a la batalla de l'Ebre, quan les Brigades Internacionals es trobaven aquarterades a poca distància d'on passa el nostre túnel (2). Era la calma abans de la tempesta.
Poc temps després van començar els intensos combats i el túnel va ser aprofitat per instal·lar-hi un tren-hospital a la doble via de la banda del Pradell-La Torre. A La Torre de Fontaubella (imatge de la dreta), a tan sols 1.5 km de l'estació, només veien que passar amenaçadors avions i tristes ambulàncies. Segons la gravetat els ferits anaven de dret al vagó quiròfan, o bé eren evacuats amb trens nocturns cap a l'hospital de Reus o d'altres.
El reforçat túnel protegia dels bombardejos els vagons estacionats durant el dia, però a la nit sortien per que els ferits respiressin una mica d'aire sa.
Els metges i infermeres feien una feina hercúlia, encara que no podien evitar que hi hagués un elevat nombre de morts. El cementiri del poble, petit com era, no donava a bast, es va decidir enterrar-los a l'entrada del Mas d'en Rafel, a poca distància de l'estació, on s'hi va obrir una rasa gran, que igualment es va acabar omplint.


Mas d'en Rafel

Perduda la batalla i la guerra, les Brigades Internacionals, abans de ser repatriades i de fer via cap a Barcelona i cap a casa, van rebre el seu penúltim comiat en una esplanada a sobre mateix del túnel, més o menys per sobre de la cova curiosíssima. En va deixar testimoni gràfic un fotògraf hongarès anomenat Friedman, un dels més famosos fotògrafs del s XX, més conegut com a Robert Capa.


Referències:
(1) Esteve Suñol, Llibre de Memòries, Barcelona, 1903.
(2) Angela Jackson. Els brigadistes entre nosaltres. Pròleg i epíleg a la última gran batalla de la Guerra Civil espanyola, Cossetània Edicions, 2008.

12 d’octubre del 2013

Claudi, el bandoler. 1714

El molí d'en Claudi

Una nit plujosa i freda del mes de desembre de 1714 vint homes s'afanyen per un camí que va d'Alcover a l'Aixàviga, Mont-ral i Farena. El cap d'aquesta colla de bandolers, Claudi el Moliner, busca un refugi on reposar i refer-se de les ferides rebudes fa tres mesos, mentre es trobava defensant Barcelona del setge de les tropes de Felip V. 
Un escamot d'homes armats els persegueixés un grup organitzat pel sotsbatlle de Valls, en Pere Antoni Veciana.
Tant en Claudi com el seu enemic són la cara i la creu del nou ordre, Veciana és un ambiciós propietari de Valls que al final de la guerra s'ha decantat pel bàndol guanyador, mentre que en Claudi ha posat la seva audàcia al servei dels que han acabat perdent. Quant té de lladre i quant de revoltat no ho sabem, però en aquell temps igualment tots els insurrectes són qualificats de bandolers. 
L'escamot d'en Veciana tres anys més tard serà promocionat pel règim borbònic a cos policial amb el nom d'Escuadras de Valls, popularment Mossos d'Esquadra.

La vida d'en Claudi apareix narrada per primer cop en un gruixut llibre del 1859 titulat Historia de las Escuadras de Cataluña (1), on l'autor Josep Ortega i Espinós descabdella la història dels Veciana, la nissaga que comandà els Mossos durant quatre generacions, i relata també les facècies dels més notoris i sovint cruels bandolers dels segles XVIII i XIX. En el seu moment era un best-seller. I encara el 1951 va inspirar una obra de teatre en vers, la de "Claudio, el Molinero", amb el mateix caire melodramàtic que l'original.

De nen en Claudi vivia en el molí fariner de Pont de Goi, al costat del Francolí, a una hora i mitja de Valls. Els seus pares l'explotaven i el maltractaven obligant-lo a fer feines molt dures. Només en Pepus, el criat, tenia cura d'ell. Un dia ja no va poder més i va fugir de casa, però es va ajuntar amb males companyies que el van utilitzar i enredar. Acusat d'un incendi i un robatori que no havia comès, va anar a parar de cap a la garjola. En el judici es va cridar a declarar als seus pares, però aquests aprofitaren per acusar-lo de tota mena de mals comportaments i el van rebutjar com a fill, tractant-lo de bastard. Expliquen que l'havien recollit quan era un nadó tan sols perquè els hi havien promès una recompensa econòmica que no havia arribat mai. Enfonsat i dolgut torna de nou a la cel·la. Però a la presó aprèn a llegir i escriure i s'instrueix de la mà d'un peculiar delinqüent aficionat a la filosofia. El seu enginy ja el feia despuntar llavors per sobre de tots els altres. Però a la que es va veure lliure se n'anà decidit cap el molí a trobar els seus pares postissos i encès de ràbia els va cosir a punyalades.


El Pont de Goi i el molí

En aquell moment es retroba amb el seu amic Pepus, el criat del molí, que sempre més el seguirà, vagi on vagiUn cop adult és perfectament conscient dels seus errors. Els que com en Pepus el coneixen bé, l'aprecien per una certa noblesa d'esperit, però ell no es fa il·lusions, sap el que li espera i desitja el final amb ànsia. 

Farena

Mentre reposa de les ferides en una casa a prop de Farena, on li han donat acolliment, per poc que no reconeix la fesomia d'una noia que li hauria de sonar del setge de Barcelona i que ara, havent perdut la família, viu casualment sota la protecció d'aquella mateixa casa. Aquesta casualitat desperta inicialment les sospites del bandoler, però a continuació els seus sentiments es transmuten en una condescendent simpatia cap a la jove Júlia Oleguer.

Mentrestant, nosaltres fixarem l'atenció en una ermita situada a catorze llegües més al nordAquesta ermita o santuari es troba situado ala falda de un monte, en medio del despoblado terreno por donde pasa el escabroso camino que conduce desde Manresa a la industriosa villa de Terrassa. Es a dir, el Camí Ral de Manresa a Barcelona quan s'enfila per les carenes de l'Obac.
Aquí un fals ermità ha suplantat per via expeditiva a l'ermità anterior, un sant baró que s'havia forjat durant anys la fama de guaridor miraculós de tota mena de mals. La intenció del farsant és espiar qualsevol rumor portat pels crèduls clients que hi continuen arribant i esperar l'ocasió propícia d'entrar en acció. La notícia bomba és que la filla del corregidor de Manresa, delicada de salut, pensa arribar-se fins a aquella mateixa ermita refiada de la bondat i talent de l'home sant.



El Pont de Vilomara, per on el Camí Ral de Barcelona a Manresa travessa el Llobregat

En Claudi, el gener de 1715, poc o molt refet, s'encamina amb tota la banda per trobar-se amb el seu sequaç, en Barbassa, que no és altre que l'espia disfressat d'ermità. 
Quan es troben, Barbassa li dona novetats: la filla del corregidor, a més d'una bona escorta de soldats, anirà acompanyada per un tal Joan Francesc Veciana, de disset anysque resulta ser un germà menor del tenaç perseguidor d'en Claudi, el sots-batlle de Valls.
Per en Claudi és una gran oportunitat, enlloc d'un segrest de categoria en farà dos i serà el cop de la seva vida. 
Uns quants bandolers, fent-se passar per gent del poble i captaires, es posicionen en grupets al llarg de les tres hores de camí que separen Manresa de l'ermita, a intervals de mitja hora cada grup, de manera que amb uns simples cops de xiulet poden fer còrrer l'avís de que la comitiva està en marxa. Finalment, la trobada entre l'escorta de soldats i els bandolers és violenta, hi ha ferits i morts pels dos costats. En Claudi aconsegueix sortir-se'n amb la seva i ràpidament corre a amagar la segrestada a cinc hores de marxa del lloc dels fets. Dues hores després coincideix amb uns altres que han guardat el Veciana petit en un altre lloc. Al dia següent ja són vists per Vilarrodona, Alió i Bràfim, fins i tot a Santes Creus han arribat els rumors de que en Claudi volta per allà. Amb aquesta tàctica pretén que no se'l pugui relacionar amb els fets de la Serra de l'Obac.


El Paller de Tot l'Any, Roca Salvatge, el Castellsapera. Per la carena passa el Camí Ral de Manresa

Aquí farem un alto, la meva intenció és ara descobrir l'ermita a la que es refereix l'autor. Hi ha diverses candidates. Repassem-les (amb creus taronja les cinc opcions):



Sta Maria de Matadars.

Aquesta capella ha estat restaurada i apuntalada fa poc i també s'ha arranjat l'espai del voltant. Es coneguda sobretot per la seva capçalera pre-romànica i els seus arcs de ferradura. 


S'aixeca a 1 km del Pont de Vilomara anant cap a Sant Vicenç de Castellet (PK 4 de la BV-1229). Manresa queda tant sols a 11km i per tant podria haver estat la ermita que cerquem. 
El Marquet

Però hi ha un inconvenient, al costat mateix hi ha la masia del Marquet, avui abandonada, però que el 1715 estava habitada i activa. El cop dels bandolers no hauria reeixit si els seus moviments no haguessin quedat lluny de les mirades indiscretes dels veïns. A no ser que aquests en fossin còmplices, és clar, però el llibre de les Escuadras no en diu res d'això. Tampoc diu res de que l'ermita en qüestió es trobi a tocar del Llobregat, com és aquest cas i també el següent.

Santa Magdalena del Pla.

Actualment queda tancada dins el recinte del cementiri de Pont de Vilomara. Encara que el 1715 la suposo força més aïllada que avui dia, no hi trobo elements prou convincents per creure que aquesta senzilla església d'origen romànic sigui l'ermita que cerquem.

Sant Pere de Vallhonesta.


Depenent de St Vicenç de Castellet, Vallhonesta forma un veïnat enclotat d'unes quantes cases disperses properes a aquest temple romànic de Sant Pere. En destaca l'airosa espadanya que veiem a la imatge. Si s'ha conservat és gràcies els esforços del Centre Excursionista de St Vicenç de Castellet que va restaurar el campanar els anys 1954-55 i que continua tenint cura d'aquest agradable indret.
Es una candidata acceptable, tot i que no és una ermita del tot solitària. 
Coord. 41º 40' 26.08" N 1º 53' 15.85" E 351 m elev.

Sant Jaume de Vallhonesta.

En una carena enlairada a llevant de l'anterior, sota les restes de l'antic castell de Vallhonesta i a peu mateix del Camí Ral, es trobava la pagesia de Sant Jaume, la més pròspera de la zona, que feia també d'hostal. Les seves ruïnes encara avui resulten colpidores per la importància passada que manifesta l'extensió de les seves parets i dependències. Però la capella d'origen romànic, restaurada amb un estil poc adient, l'he de descartar de la nostra recerca, perquè la presència de l'hostal i el tràfec que hi havia d'haver, al meu parer fan inviable el cop d'en Claudi.

St Jaume de Valhonesta
Santa Creu de Palou.


El Farell

Es l'opció que m'agrada més. La Santa Creu queda enclotada sota el Farell, una important masia amb silueta de castell, aturonada al llevant de la carena on hi ha St Jaume. Coord. 41º 41' 00.00" N 1º 55' 30.00" E 402m elev.

Sta Creu de Palou


Santa Creu es troba a la part baixa del sot de l'Infern, dins l'actual Parc Natural de St Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Però la seva decadència i abandó fan llàstima, ha estat espoliada en diverses ocasions i no s'han fet obres de restauració ni tan sols s'evita el seu esfondrament definitiu que és cosa de poc temps. En el s. XI, quan es va construir, deuria ser el centre d'un poblament que habitava aquestes valls amagades a recer de les invasions i sacsejades del moment. Més recentment era una sufragània de Mura, que donava servei a les masies del Farell, el Putget, Matarrodona i Puigdoure.
El lloc recòndit on es troba la fan ideal pel possible assassinat de l'antic ermità i posterior emboscada dels bandolers.

Sta Creu de Palou


I com acaba la nostra història? En Veciana és gat vell, ha conseguit caçar en Barbassa i sap per boca d'aquest que el segrest és obra d'en Claudi. Ara en Veciana dirigeix personalment la persecucióPerò de sobte descobrim que en Claudi no espera un rescat, ha decidit deslliurar els segrestats i no pas a canvi de diners.
"Si a mí i al meu criat se'ns concedeix l'indult, que en el meu nom us demanarà una persona a qui dec l'haver canviat de manera de pensar i de vida, prometo i juro no faltar més a les lleis i retirar-me a un racó d'Amèrica per expiar les meves passades faltes"
Potser sí que la Júlia li ha fet canviar de manera de pensar, o potser des d'un inici el doble segrest ja tenia per objectiu negociar l'indult. En Veciana, que disposa de molt escassos efectius, opina que una bona manera de desfer-se dels insurgents i bandits és exiliar-los com més lluny millor i així mateix ho recomana al Capità General: 
"..en la era presente debemos servirnos de estas propuestas, para exterminar esta canalla, de modo que yo creo que a dicho salteador pueda dársele el indulto , pues no dudo que cumplirá lo prometido.."
O sigui que la seva recompensa serà poder escampar la boira i desaparèixer del mapa.
Al cap de vuit dies Júlia i Claudi es casaven a Mont-ral i poc després s'embarcaven al port de Barcelona amb el passaport en regla. Dos anys més tard, el 1717, els trobem a les Filipines amb una filla de tots dos, acompanyats del fidel Pepus i vivint de la terra en una petita propietat.

Nota: El molí del Pont de Goi, tal com les seves ruïnes d'avui dia delaten, no es correspon amb el molí fariner de la infància d'en Claudi, sinó amb un molí paperer que més tard va substituir l'anterior.

Referències:
(1) J. Ortega y Espinós, Historia de las  Escuadras de Cataluña, su origen, sus proezas, sus vicisitudes, intercalada con la vida y hechos de los más célebres ladrones y bandoleros. 1859. Madrid - Barcelona.
Es encara un llibre que es pot trobar en llibreters de vell i fins i tot per internet, encara que a un preu de luxe.