22 de setembre del 2013

Pastors de Queralbs

Barraca de la Baga de Feliu

Per apreciar com cal les virtuts de les barraques no hi ha res com que t'hi hagis de refugiar d'una tempesta, cosa que al Pirineu m'ha passat més d'una vegada. La barraca de la Coma de Gombren, a la imatge de sota, és la darrera que m'ha salvat d'un bon xàfec, es troba a mitja hora de Núria, sobre el camí de Fontalba. Cent metres més amunt hi ha també una pleta amb les restes d'una segona barraca. Avui m'he decidit a fer una sortida per conèixer algunes d'aquestes construccions i la seva relació amb el recurs més antic de Queralbs: les pastures.

Barraca de la Coma de Gombren

A Queralbs actualment ja només hi queden dos ramats d'ovelles i encara no són del mateix poble, sinó del Serrat, l'altre nucli del municipi, però fa cent anys hi havia fins a 9.530 caps d'ovins, a més d'un cert nombre de vaques i cavalls. Més d'una tercera part del terme s'havia convertit en terreny de pastura i un grapat de barraques i cledes s'estenien des del Puigmal fins al Balandrau.

En Joan Riu

En Joan Riu ha estat un dels darrers pastors queralbins que pujaven a acompanyar el ramat, és per tant un dels que millor conserva el record d'aquest ofici. En Gil Roquet, nebot seu, va presentar l'any passat un treball a l'escola per treure's el barret: "Patrimoni per al record: barraques, balmes i jaces de Queralbs (1)
Gràcies al guiatge d'en Joan, d'en Gil i dels pares d'en Gil, Florenci i M.Dolors, començo aquesta ruta decidit a explorar aquests indrets. 




Iniciem el trajecte en el poble davant mateix de l'església de St Jaume, on val la pena fixar-se en alguns detalls, com les cares que rematen les bigues originals romàniques, visibles dins el porxo. 
Força temps abans de que es construís aquesta església al s. XII,  els monestirs de Ripoll i de St Joan de les Abadesses ja feien constar el seu domini sobre les pastures del terme.
Pugem cap el carrer de darrera el campanar, del que passem a frec, i uns 50 m després ens enfilem pel GR-11 (atenció a les marques blanc-i-vermelles) tot retallant la pista dels Plaus, casa voltada de camps herbats on arribem al cap d'una hora.

Els Plaus

Poc més enllà passem per la font dels Plaus, que aquest any raja abundosa. Tot seguita l'esquerra, un llom herbat baixa en pendent cap el morro de roca de la Contrella. Ens hi dirigim deixant momentàniament el camí, un cop arribem al morro baixem pel costat dret i voltem cap el cingle entre boixos, pins i ginebres, fins a sortir a la balma de la Contrella.

Els meus tres guies a la Balma de la Contrella

Hi accedim per un pas estret en cornisa on abans unes estaques de ferro, ara desaparegudes, havien servit de barana. La timba cau sobre l'estret del Forn, encaixonat sota nostre. La balma és allargassada, amb capacitat per unes 200 o 250 ovelles i com la majoria d'aquest tipus és austera, sense paraments de pedra. El Joan em comenta que era un bon lloc perquè aquí no hi havia humitat, la humitat perjudica les ovelles provocant-les-hi coixesa. 
Tornem ara al GR, que segueix per sota els Cingles de l'Andreu. Els meus guies em senyalen per damunt nostre altres balmes que també havien servit d'aixopluc i a l'altra banda de la vall, per sobre la pista, la més àmplia de totes: la balma Griera. M'acomiado d'ells i a partir d'aquí segueixo tot sol el GR. 

Més endavant una fita al costat esquerre del camí, poc abans d'arribar a un filat, indica el sender que porta a la balma de la Corba. No és imprescindible però si mai hi voleu anar primer travesseu uns camps herbats i després us enfileu cap el Collell, nom d'un petit collet on destaca un til·ler sota unes roques. Un cop al Collell ja s'endevina la balma cap el N., una mica més avall, a partir d'aquí el rastre a seguir és més evident. 
Tornat al punt de la fita continuo pel GR. El camí passa pel costat mateix de la barraca del Serrat de la Llosa, construïda amb pedra pissarra. Damunt seu queden els camps de Pujols, per on tornaré més tard.

Barraca del Serrat de la Llosa

El GR-11 continua oferint bones vistes fins arribar a la font de l'Home Mort. Aquesta font neix en una vora del riu Tosa (torrent d'Estremera segons alguns mapes), actualment les seves aigües canalitzades abasteixen el poble de Queralbs. 

Palanca a la Font de l'Home Mort

A l'altre costat acaba la pista que puja de Vilamanya, o del km 4 de la carretera de Queralbs. Abandono el GR, ara es tracta de remuntar la vora del riuet, preferiblement per l'esquerra hidrogràfica (la dreta mirant amunt), seguint unes marques blanques. 


Per totes bandes creix la tora blava, acònit o matallops, la planta més verinosa que us podeu trobar. Encara que les seves flors blaves us cridin l'atenció no la toqueu, és extremadament tòxica, fins i tot al tacte.

Torrent de les Clotes

Al cap d'uns quaranta minuts de la font el riuet et bifurca: per l'esquerra baixa el torrent de Font Seca i per la dreta el més cabalós torrent de les Clotes. Remunto unes passes el torrent de les Clotes en direcció a una cascada i allà, on les marques blanques m'indiquen de travessar-lo, m'aturo per fer abans una aproximació a les Encantades. 
Prenc la direcció oposada per un senderó que guanya alçada per sobre del camí que havia seguit fins ara i que arriba en 10 minuts a uns roquissars calcaris on s'obre l'entrada de la cova, a tocar del camí però invisible fins que no hi ets.
La cova de les Encantades és la de més llarg recorregut d'aquesta part del Pirineu amb més de 800 m de traçat tortuós i laberíntic.


Com que no vaig prou equipat no entro més enllà del vestíbul de la cavitat, prou espaiós com per haver servit de refugi ocasional, encara que potser no pels ramats, que no crec que s'hi sentissin gaire a gust doncs l'ambient és humit i, a més, habitat per les famoses encantades, una mena de fades que, segons diuen, al primer descuit se t'emporten a les profunditats de la terra.
Des de la cova diviso a l'altra vessant, a la dreta i més amunt, una barraca que és on em dirigiré ara. Retorno a la bifurcació de torrents i segueixo les senyals blanques fins arribar en pocs minuts a una barraca i jaça en estat ruïnós situades al costat mateix del torrent de Font-Seca. M'enfilo pel dret i surto a la barraca de la Baga de Feliu. La imatge del seu entorn, encantador i solitari, presideix la capçalera d'aquesta pàgina.

Barraca de la Baga de Feliu i el Pas dels Lladres al fons

Es tracta d'un bonic exemplar de planta el·líptica i sostre de falsa volta. Diuen que fa temps una euga va entrar de cara per la porta i després no hi havia manera de treure-la, de manera que van haver de desmuntar la barraca i tornar-la a refer. 
Fer una barraca com aquesta no és tan senzill com pot semblar. Aconseguir una paret ben aplomada ja és prou complicat però cal també fer-hi un sostre que no s'ensorri. En determinats punts calia deixar uns respiradors perquè sortís el fum quan s'hi feia foc.
No eren per tant construïdes pels mateixos pastors sinó per gent que dominava la tècnica i que es llogava a jornals per bastir-les allà on convingués. Normalment s'aixecaven en terrenys amb una lleugera pendent, per evitar que s'entollessin d'aigua amb el desglaç, llocs oberts cap a migdia o llevant i arrecerats del nord, també amb bon accés a fonts o cursos d'aigua i amb altres construccions a prop, com cledes per poder tancar el bestiar, poder-lo comptar i fins i tot munyir-lo per obtindre llet i fer formatge si es donava el cas.



Durant tota l'excursió he anat trobant fauna: àligues, voltors, marmotes, un escurçó i ara un centenar d'isards atents a les meves intencions.
A partir d'aquest punt un corriol ressegueix el faldar de la muntanya a una altitud constant en direcció S. Al cap de mitja hora trec el nas per damunt d'un pla extens on es divisa la barraca de la Vaquerissa, de característiques molt semblants a la de la Baga de Feliu
Pla de la Vaquerissa i la Serra d'Estremera

Una inscripció gravada sobre el llindar ens diu que el seu constructor va ser en Tòful l'any 1932.
Tot contemplant aquests prats penso en el que he aprés fins ara de la vida dels pastors. A l'octubre començava la transhumància i cada ramat era conduït cap a l'Empordà, el Vallés, el Penedès,...(2). Allà es dividia entre el ramat de cria i la baciva (ovelles que no crien) i durant un temps se'ls destinaven corrals i pastures separades.
El maig tornaven a Queralbs, com que hi havia altres feines que atendre sovint un pastor es feia càrrec d'uns quants ramats mentre els altres podien fer temporalment tasques de pagèsPer St Pere començava la tosa, la feina d'esquilar les ovelles, i per St Jaume, després de marcar cadascú les seves amb les senyals a l'orella i al llom, es feien les ramades ajuntant diversos ramats. Llavors a cada pastor li tocava pasturar tota la ramada una quantitat de dies fixada en funció dels caps aportats. 
També estaven clarament establertes les zones de pastura i es nombraven uns comissionats que quan el setembre es feia la tria intervenien cobrant als pastors segons la quantitat de caps de cadascú i pagant despeses tals com ara els jornals per reparar les barraques, jaces, etc.
Amb tot això queda prou clar que els pastors no tenien res a veure amb Els Pastorets ni amb la resta d'estereotips literaris.

Barraca de la Vaquerissa


Baixo cap a dos pals verticals clavats enmig dels prats, a prop seu surt la pista que entre pi negre es dirigeix planerament al Collet de les Barraques. Abans d'arribar a aquest collet, al final d'un pla herbat, faig atenció a l'esquerra a la senyal del camí dels Ventolanesos, marques blanc-i-grogues que coincideixen amb les blanc-i-vermelles del GR 11 i que em portaran a través del bosc  fins a la ja familiar font de l'Home Mort.
A la font, un cop travessada l'estreta palanca prenc el camí de Fontalba i Núria, que passa per damunt del camí de Queralbs. Al cap d'una estona arribo a la barraca de Mantegosa, actualment ensorrada, en un entorn de dilatades vistes. 

Barraca de Mantegosa

Al jaçal de Mantegosa abandono el camí per baixar obliquament cap el SE i travessar els camps de Pujols, que antigament havien estat conreus de patates i on s'observen minces restes de marges i també borroses senyals d'antigues cledes. 
El Corral del Capelleres destaca enmig de la pendent, abocat a perspectives inèdites de la vall. Les seves parets es van construir sense argamassa però es conserven encara en bon estat. Es força ampli, havia servit per fer la tria a finals d'estiu, just abans de començar la transhumància cap a les planes.

Paret de pedra seca del  Corral del Capelleres

Més avall, pràcticament sobre la Barraca del Serrat de la Llosa que ja coneixem, hi ha les restes del Corral del Casas, d'aquí salto al mateix camí que he fet de pujada i torno al poble finalitzant la passejada.
L'excursió es pot fer en sis hores però les aturades la fan una mica més llarga.

Referències:
(1) El treball, que mereixeria ser convertit en llibre, va ser premiat per la Universitat de Girona i el podeu trobar a la xarxa (aquí). 
(2) El llibre d'en Pere Bonada "Records d'un pastor transhumant", Ed L'Albí, 2012, explica el trajecte de la transhumància entre Queralbs i la costa de l'Empordà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada