5 de maig de 2014

El fortí romà de Tentellatge


"Tocant gairebé a la casa del Vilar, a cosa d'un quart d'hora de l'església de Tentellatge s'hi troben les ruïnes de l'anomenat castell del Vilar. El constitueixen unes antigues construccions que tenen traça d'època ibèrica, fetes amb grossos carreus i que ofereixen veritable interès per a l'arqueòleg i per a l'excursionista".
L'any 1917 el pioner de l'excursionisme Cèsar August Torras publicava l'article "Tentellatge" al butlletí del C.E. de Catalunya, entitat de la que ell mateix havia presidit durant una quinzena d'anys. 


Torras es lamentava de que "No són, malhauradament, apreciades en lo que valen aquestes interessants despulles d'un remot passat. La veneració que es mereix un tan antic monument, record preuadíssim d'una civilització remota de la qual són escassos els vestigis, resulta inconscientment befada per gent senzilla, que s'admira maliciosament quan algun excursionista coneixedor s'atura a inspeccionar tan interessants despulles. Valdria la pena que, més encara que aquells pobres masovers, es fes entendre al propi propietari, si és que ho desconeix, el valer d'aquestes monumentals ruïnes que virtualment ens pertanyen a tots els que estimem el passat de nostra terra, per que s'apressés no sols a respectar-les i a fer-les respectar, sinó a procurar a més sa conservació".


Aquest castell del Vilar és una mena de torre bastida amb carreus ciclopis que s'aixeca a 600 m a vol d'ocell de St Martí de Tentellatge, a mig camí de la ruta Berga -Solsona.
Seixanta anys després de la visita de C. A. Torras, en Miquel Taradell estudiaria aquesta construcció i la qualificaria de fortí romà, possiblement edificat entre els s II i I a C. La seva funció hauria estat la de vigilar la important cruïlla que formaven el camí de Berga a Solsona amb el que anava de Cardona a la Seu, o camí de la sal.


Ha passat un segle des d'aquesta foto del C. E. de Catalunya, actualment el fortí conserva els grans blocs de pedra però en canvi la coberta postissa, feta de carreus més manejables, està enderrocada i tot plegat voltat de bosc.
S'endevina, però que aquesta estructura de 5.40 x 4.30 m és només la part més recent d'un conjunt, que descansa sobre una plataforma anivellada de 12 x 8.30 m, que deurien ser les dimensions originals. Part de l'obra es va fer servir per edificar el Vilar, masia que es troba al costat mateix, avui totalment en runes. 



Ara que l'abandó és total i ni els mapes senyalen la seva existència, aquesta solitària i oblidada torre, manté en mig del bosc el secret de la seva construcció, amb els seus grans blocs que li donen aquest aspecte d'invulnerable que va donar peu a la llegenda que va recollir J. Serra i Vilaró i de la que una versió resumida seria aquesta:

La Torre del Gegant

Fugiu, que passa el gegant!, era el crit esfereïdor de tota la gent de la comarca al veure aquell home alt, molt alt, gros i fornit més que cap altre. Una mola de molí se la carregava al coll igual que si fos de palla, i els pins més gruixuts de la baga del Vilar cedien a la seva empenta, com el bri d'herba al cop de la falç.
Si no ho voleu creure, aneu-ho a veure. Davant per davant de l'església de Tentellatge, tocant a la casa del Vilar, hi ha encara les runes de la torre per ell bastida: la Torre del Gegant, és feta amb roques sobre roques que ell duia com la pageseta el feix d'herba, sota el braç, essent així que les petites pesen més de cent arrobes. Amb valents així, aneu-s'hi a batre!
Per això les gents fugien, abandonant els masos, les portes dels quals treia de polleguera amb una senzilla empenta, per més barrades que fossin. El gegant prenia allò que més li acomodava de cada casa i s'ho enduia cap a la seva fortalessa. 
El gegant va anar envellint i perdent la vista, però no així la força, que encara li servia per posar i treure l'enorme bloc de pedra que feia de porta de la ciclòpia torre. Com que no s'hi veia, quan sortia a saquejar els rebosts dels veïns de Tentellatge es feia acompanyar per una noieta que mai es movia del seu costat i que ningú sabia dir d'on havia sortit.
Els veïns no veien la manera de com desfer-se d'aquella càrrega, però ningú hagués gosat acostar-s'hi ni sorprendre'l dins la torre quan al més mínim intent i avisat per la noia, posava davant la porta una roca que ni cent homes haurien pogut remoure.
Més un dia, mort de son i de fatiga, era ajagut a recer de la torre damunt d'un jaç de pells d'os que de jove havia espedaçat, quan de sobte el vent, anunciant un temporal, començà a bufar fort tot inclinant i recargolant els arbres.
-Gegant, pare Gegant- digué la seva guardiana - no sentiu quin vent que fa?, tots els arbres es belluguen i sembla que caminin.
-Deixa'm dormir. A mí què que els arbres es belluguin ni corrin!
La noieta va insistir, però no va servir de res. Vet aquí que un arbre, caminant caminant, s'era acostat fins allà mateix i de les atapeïdes branques en sortí un ardit jove, desconeixedor de la por i menyspreador del perill.
Sortir de la branca i tirar-se damunt el gegant, enfonsant-li el punyal al pit fou una mateixa cosa. 
El gegant, ferit de mort, s'aixecà trontollant en cerca d'una roca per llençar-la al seu enemic; s'agafa a l'angle de la torre i en l'últim estremiment agònic la descalça i la fa caure al seu damunt, servint-li de mortalla.
Què més us diré? La noieta era rossa com un raig de sol, a l'obrir els seus llavis de maduixa mostrava unes dents de nàcar i els seus ulls brillants eren capaços de corprendre a l'home més empedreït. El jove, extasiat, li oferí els seus braços.
Aneu a Tentellatge i pregunteu. Allà us diran com el jove i la presonera del gegant esdevingueren amb el tresor de la torre els amos de la casa més rica de la terra.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada